Una Persona, Un Paisatge..

  Durant el canvi d’alcalde que va tenir lloc a Cunit el 19 de juny, hi va haver una manifestació, a peu de carrer, sota la sala on es feia la cerimònia de traspàs. Una batucada animava les tres escasses dotzenes de gent, la majoria de Cunit, que amb pancartes participaven en la protesta.   Els càntics posaven en evidència, el que havia estat succeint durant moltes dècades al llarg de la costa “Daurada”. En el cas de Cunit, la gota que havia fet vesar el got, eren dos plans: un, la construcció de més habitatges i una zona de magatzems, a l’indret anomenat el Bosc de Miramar (91.000m2 de gran biodiversitat) i l’altra,   la imminent execució de la urbanització de la Plana del Castell, un extens rectangle a tocar de l’estació que, juntament amb el petit delta de la riera de Cunit, són objecte de depredació urbanística. La funció d’aquests espais, gens menyspreables, són els aiguamolls que fan la funció ambiental d’intercanvi biològic i natural entre l’aiguabarreig de les aigües dolces

Aquesta famosa frase atribuïda als germans Marx segueix essent vigent avui dia. Al tren no hi ha carbó i, per no parar, cremen els vagons. Aquí, al nostre país, molts dels nostres governants   segueixen cremant els vagons del tren on viatgem, tot i sabent, perfectament, que, el fet de córrer, no ens fa avançar. Sobretot ( i bona part dels viatgers ho sabem ) que, seguir corrent en aquesta direcció, ens porta a un carrer sense sortida, on ens quedem sense el més valuós del nostre territori: el paisatge agrari i natural ( els vagons del tren ).  Logística comercial sobre vinyes a Masquefa . Logística asiàtica al Penedès . Supermercats sobre els últims aiguamolls a Cunit . Inversions desequilibrants del sistema turístic, a Sant Pere de Ribes . Grans parcel·les industrials sense sentit a la  Conca d’Òdena . Parcs fotovoltaics i eòlics sobre l’espai agrícola. Apostes per la indústria química a Banyeres i, ara, a més, noves ampliacions industrials a Subirats, sobre els preciosos meandres

La crisi de la vitivinicultura afecta directament els seus paisatges. Les institucions i empreses que, amb voluntat i mitjans, lluiten per demostrar la seva importància estratègica han entrat en crisi. Els treballs que durant molts anys han servit de referent cultural i han defensat i enaltit els seus valors, xoquen frontalment contra la incomprensió d’un poder polític i econòmic depredador. La canviant situació territorial arreu de la vegueria Penedès demanda una reinterpretació de la seva realitat i una intervenció més ferma sobre la importància del paisatge al nostre territori.   Però, algú es pot preguntar: tanta importància té el paisatge? La punta de l’iceberg d’un sistema complex El paisatge és la principal eina per construir el futur: és patrimoni, és agricultura, és urbanisme, és natura, és biodiversitat, és hàbitat, és historia, és economia. Per això és important el preu del raïm (o de l’enciam, o del préssec..) perquè és el valor en que paguem els nostres jardiners perquè

La manera de procedir dels poders ( polític i econòmic) és transformar les coses senzilles en complicades. Perquè? per introduir els intermediaris necessaris que proporcionin els beneficis econòmics als que ostenten el poder. Exemple recent: les vacunes de la covid ( les patents farmacèutiques entre els pacients i la vacuna ). Un altre exemple: la invasió de drets d’instal·lació de camps de plaques fotovoltaiques i molins eòlics en qualsevol indret dels espais agrícoles, sense demanar permís a qui hi viu i hi treballa, sense cap criteri ambiental, ni sense pla preconcebut on es proposi la millor manera d’intervenir per fer front a la crisi climàtica.   Madrid ha concedit poder a les energètiques per seguir dominant el sector i, la Generalitat, servilment, l’ha secundat. Per decret s’imposa una solució unilateral d’energia verda per un tub, no importen els efectes colaterals. Darrera hi ha el poder econòmic de les energètiques que manipula l’staff polític per obtenir grans beneficis

  El vaig conèixer en una conferència organitzada pel GEVEN al Vendrell a finals de segle. Sabia de la seva existència, però sentir-lo en directe em va connectar amb el fil de la meva història personal que creia haver perdut. Feia poc que havia tornat a Bellvei, desprès d’un periple d’un quart de segle per la Ciutat dels prodigis. Ell, l’Arcadi Oliveres, va descriure amb aquella veu amable i convincent, sense fissures, que -encara-, un món amb harmonia, era possible. Tot i que durant la meva existència, conscientment o inconscientment, ha estat present en els meus actes i els meus pensaments, la connexió l’acabo de fer visible ara, en aquest article: des dels primers relats del meu pare, militant de les Joventuts Socialistes, sobre les misèries de la guerra i la frustració del franquisme. Passant per les classes nocturnes predemocràtiques, amb els Jesuïtes de darrera la Universitat de Barcelona, sobre economia marxista, o la història d’Espanya de Pierre Vilar, i connectant directam

  No és que desconfiï del futur govern que, amb tota probabilitat, serà, oficialment, independentista. Des d’aquesta vessant el recolzo. I espero que es deixin de punyetes de seients i trifulgues egocèntriques. Sabeu que els partits teniu els dies comptats. Ja no representeu les idees, la gran majoria sou empreses de màrqueting.    Però, a molts, no ens agradaria seguir esllomar-nos en la lluita per un món mínimament decent, com hem fet durant aquestes   últimes dècades, en el submón dels moviments ecologistes d’esquerra, per desfer les accions neocapitalistes i depredadores del territori que, fins ara, els successius governs autonòmics -i centrals- han exercit sobre el Penedès. No confonguem, doncs, al personal. Sabem que el màxim a que podem aspirar és a un govern tecnòcrata de caire socialdemòcrata ‘light’, d’anar per feina. Feina de tirar el que se’n diu ‘el país endavant’. I, això, senyores, vol dir que haurem de seguir lluitant per contrarestar la incontinència del creixement

  Durant els anys vuitanta, qualificar d’ecologista a una persona o un grup tenia un significat, eren pocs, uns quants activistes que defensaven el medi.  La definició sempre anava acompanyada d’un qualificatiu, o utòpic: “idealista”; o despectiu: “putos”, posant de relleu que eren quatre eixelebrats que anaven en contra del sistema establert i no feien més que molestar.  Ara, a l’inici dels 20, en plena crisi climàtica, una gran part de la societat creu que s’ha d’actuar amb contundència per evitar el desastre ambiental. Fins i tot, els Estats i les altes esferes polítiques defensen i promocionen, invertint esforços i diners, per evitar la catàstrofe.  En aquest context, definir a un moviment social (SOSPENEDÈS) d’ecologista, amb connotacions pejoratives ( com acaben de declarar algunes organitzacions empresarials penedesenques ), planteja el dubte de, què volen dir? Dona la sensació que, al desmarcar-se d’uns conceptes que són predominants en una societat informada i culta, conscien