Una Persona, Un Paisatge..

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la finalitat de la qual és diferenciar-nos de l'entorn immediat. Segurament perquè el balanç de la seva influència ha estat més negativa que positiva. Passa en els territoris “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a tasques residuals, a usos alternatius, contaminants o perillosos, que la ciutat no vol o no hi caben.  Podríem convenir, -i responent així als que encara no veuen clara aquesta nova divisió- que obeeix al senzill fet de voler ser protagonistes centrals i no tangencials de la història. Passa en tot territori, societat o família, d’exemples en tenim molt a prop. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb els mateixos ingredients que els nostres veïns? Amb la mateixa metodologia? Davant la transformada situació del món, molts parlen de desenvolupar un model alternatiu que serveixi de referent per al futur organitzatiu de Catalunya.  Això serà possible sempre i quan els que fins ara os

Quan una ciutat decideix transformar una part de si mateixa es pregunta, perquè? on vol anar? Com connectar amb la història? Quina projecció de futur tindrà la transformació? Si no hi ha un objectiu clar, engrescador, creatiu i culturalment sostenible, l’afany de negoci domina l’acció i apareix el monstre. Tot i semblar que el projecte està ben fet, no té ni cap ni peus. Una transformació urbana obeeix a una necessitat, no tant sols fisiològica, sinó també cultural i simbòlica. La Barcelona del XIX va ser transformada per Cerdà en una gran ciutat a través d’un Eixample que recuperava el saber dels grans enginyers, respectava la topografia romana, incorporava en el seu disseny les noves corrents de l’higienisme i l’herència de la tradició maçònica i cabalística. El fruit va ser una obra d’art que ha resistit els embats del temps i dels homes, s’ha adaptat a les transformacions futures i ha donat resposta als grans reptes d’una ciutat metropolitana, oferint una imatge colossal

Els anys vint sempre han tingut un protagonisme especial. Als 20 del segle XVIII, final de la gran guerra del Nord i de la Quàdruple Aliança, es dibuixen els nous estats europeus. Els del vuit-cents s’inicia un cicle de moviment socials contra l’Antic Règim i esclata la revolta bolxevic que marcarà 100 anys de revolucions marxistes arreu del món. Els més recents, els “feliços anys vint” del segle passat, etapa de pau entre la guerra del 14 i el preludi de la segona guerra mundial -un total de 80 milions de morts-. Dècada on, com ara, el feixisme truca la porta, caracteritzada per la potent expansió de l’economia capitalista nord-americana que, avui, un segle desprès, es posa en dubte per les evidents conseqüències ambientals i socials que ha provocat. Dels feliços anys 20 del segle XX, on la societat tancava els ulls a la realitat que se li venia a sobre, a la inacció davant de l’emergència climàtica, sense precedents, dels actuals, amb una situació de desprestigi global de

El Parlament ha suspès la moció en contra de la implantació logística de 110 ha a la zona de Cal Vies-Sant Marçal, al Penedès. Cal destacar però l’acord favorable de tots els partits en dos dels quatre punts presentats: llum verda a crear i gestionar   un programa de participació ciutadana per la elaboració del Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- i a desenvolupar-hi un model territorial basat en la planificació d’una regió Agroalimentària del Penedès -RAP-.  La plataforma d’agrupacions cíviques SOS Penedès -d’on sorgeix la moció presentada- els considera dos avals importants i decisius que el Parlament ofereix al territori, fins el punt que, la seva unànime aprovació, invalida, “de facto”, la suspensió dels dos primers punts. El primer, la suspensió del PDU de Cal Vies-Sant Marçal, queda avalat, d’entrada, per la participació ciutadana amb més de 1.250 al·legacions particulars en contra, presentades a la Generalitat, i recolzades per part del   Consell Comarcal de l’

Ningú s’atreveix a revisar el Pla General Metropolità -PGM-. Redactat fa 40 anys, s’ha convertit en un monstre, no només per la complexitat farragosa que ha adquirit, sinó per la dificultat en introduir els remeis pal·liatius dels efectes devastadors que la crisi climàtica i energètica estan generant -augment de 1,7 o C, reducció del 8% de les precipitacions, més sequera i més aiguats extrems i la pujada d’1 metre del nivell del mar-. Sota l’ambiciós títol de “ Ciutadania, sectorsprofessionals, societat civil organitzada i ajuntaments estan cridats aparticipar activament en el disseny del futur Pla Director Urbanístic Metropolità -PDUM- impulsat per l’AMB ”, neix un pla que pretén ser la taula de salvació del PGM. En aquest debat del PDUM, s’originen les alquímies necessàries, amb la llibertat d’elucubrar com s’imagina la gent l’hàbitat futur, per, després, fondre, en un gresol comú, les propostes més utòpiques, en la realitat Metropolitana. A la vegueria Penedès, en canvi,

Tot va molt ràpid. El divendres hauran passat coses que invalidaran el que he escrit el dilluns. Per això ho he de fer seguint l’estela del més enllà, saltant per damunt dels esdeveniments que succeeixen ara. Mentre la situació política de Catalunya esdevé una olla a pressió, els mortals d’aquest territori, acostumats a una dècada de lluites; d’adquirir coneixements sobre la democràcia, l’economia; experiències sobre la lluita pacífica, la defensa dels drets humans, etc..   no deixem d’aplicar-ho als fets de la vida quotidiana. Parlo per tota la gent que m’envolta. La que conec de fa temps, la que acabo de conèixer. La veig forta, enèrgica, capaç de trencar cadenes, d’arrencar estaques. Convençuts que és avui el moment que cal torçar. Expulsar-nos les rèmores del passat que es resisteixen a desaparèixer. Volem un altre país, i un altre territori. No es lluita només per un objectiu, es lluita per molts: un canvi de paradigma, un altre concepte, una altra gestió, un alt

El món es crema i els bombers de vacances. Aquesta és la idea que tinc de la Regió Penedès on estan passant moltes coses que poden trastocar negativament el Territori. I els responsables oficials ni s’acosten al fum, ni saben el color del foc, ni els interessa. I així anem. D’incendi en incendi, intentant apagar focs. Sabem des de fa temps que els bombers oficials no donen més de si. Passa el temps i van mirant el cel a veure si plou. La gent està farta d’esperar que actuïn, i quan ho fan, hi tiren benzina. En aquesta data de l’11S té més sentit que mai recordar que la lluita per la dignitat humana passa, principalment, per reconèixer el valor de la Natura com a base fonamental de l’existència del ésser humà en aquest diminut planeta abocat al suïcidi. Al Penedès aquesta lluita es manifesta de diferents maneres. Una, la batalla engegada a través de la plataforma SOSPENEDÈS, per aglutinar les forces que lluiten per foragitar el fantasma d’un sistema que nega aquest valor