La Vila dels Prodigis

Quan una ciutat decideix transformar una part de si mateixa es pregunta, perquè? on vol anar? Com connectar amb la història? Quina projecció de futur tindrà la transformació? Si no hi ha un objectiu clar, engrescador, creatiu i culturalment sostenible, l’afany de negoci domina l’acció i apareix el monstre. Tot i semblar que el projecte està ben fet, no té ni cap ni peus. Una transformació urbana obeeix a una necessitat, no tant sols fisiològica, sinó també cultural i simbòlica.

La Barcelona del XIX va ser transformada per Cerdà en una gran ciutat a través d’un Eixample que recuperava el saber dels grans enginyers, respectava la topografia romana, incorporava en el seu disseny les noves corrents de l’higienisme i l’herència de la tradició maçònica i cabalística. El fruit va ser una obra d’art que ha resistit els embats del temps i dels homes, s’ha adaptat a les transformacions futures i ha donat resposta als grans reptes d’una ciutat metropolitana, oferint una imatge colossal com a capital d’una nació.

Salvant les diferències en el temps i l’espai, Cerdà serveix de referència per parlar de la Vilafranca actual, situada en la cruïlla de liderar un flamant i estratègic territori o de convertir-se en un anodí punt de trobada.

És a través de la tendra imatge d’un plànol del 1889, on apareixen cinc naus vinícoles, envoltades de vinyes, apostades davant del moll de càrrega de l’estació del ferrocarril, mirant a la ciutat des de l’altra riba de les vies que, un segle més tard, suggereix un paisatge amb potència suficient per fer eclosionar l’ambiciós projecte latent, entre el tren i la N340, molt més enllà de la domesticitat del carrer Comerç i les seves naus, que doni resposta a les preguntes del principi de l’article. Els obligats canvis ambientals, socials, polítics i territorials ens menen a desvetllar una Vilafranca ensopida per projectar-la en la perspectiva de la història que el territori i el canvis globals demanden.