Una Persona, Un Paisatge..

Dissabte passat, en la presentació del Parc Rural del Montserrat a l’Auditori de l’Arboç, entre el nombrós públic, es percebia el ric planter de les organitzacions actives de la vegueria Penedès, la majoria components dels moviments socials i ecologistes amb molts anys d’experiència sobre les seves espatlles. Darrera la important presentació del Parc, emergia la nova proposta de la plataforma: “NOFEMELCIM es passa al RAP” -inicials de Regió Agroalimentària del Penedès-. Tot i els defectes de presentació, la idea va quedar enfocada. Volem que el Penedès sigui un parc agrari empeltat en la tradició de la vitivinicultura. Des d’horts familiars fina a producció alimentaria ecològica, passant pels Agro parcs, ben entesos. Les dades demostren que és possible: 1. un potencial de 40.000 ha agrícoles de les quals la meitat són vinya, 2. el sector alimentari de proximitat, ecològic i de qualitat, cada vegada té més protagonisme en l’economia catalana i global. 3. S’està produint una si

La perspectiva d’aquests 10 anys de crisi ens dona moltes pistes per un bon projecte de territori.   Aquí, el Baix i l’Alt Penedès, tot i tenir un comportament econòmic paral·lel, s’han mantingut a distància. Tenen el mateix atur que a l’inici de la crisi però amb 2.300 aturats més al Baix, i 11.000€ més de PIB per habitant a favor de l’Alt que, tot i estar una mica per sota de la mitjana catalana, l’aposta per una economia arrelada al territori dóna resultats molt més positius. Al Baix Penedès, des de la gran operació immobiliària del segle XX -excessiu creixement demogràfic, desinversió industrial, desestructuració social, alteració del paisatge costaner, forestal i agrícola- fins a les apostes pels grans remeis externs -la Cristalera o la Idiada- que han contribuït, més aviat, a accentuar el conflicte, no s’ha intentat cap més solució, per part dels històrics gestors d’aquesta disbauxa, que no sigui mirar cap al cel per veure quan caurà el mannà logístic que, com és pre

A vegades passen coses en el teu entorn que et meravellen. S’acaba de crear el parc rural del Montserrat, 16 municipis de l’entorn de la Muntanya Santa s’han constituït en el parc rural més gran d’Europa: Abrera, el Bruc, Castellbell i el Vilar, Castellgalí, Castellolí, Collbató, Esparreguera, Marganell, Monistrol de Montserrat, Olesa de Montserrat, Rellinars, Sant Salvador de Guardiola, Sant Vicenç de Castellet, Vacarisses, Viladecavalls i Ullastrell. L’objectiu del parc és engegar actuacions encaminades a valoritzar i diferenciar els productes agraris produïts en aquest territori i facilitar la incorporació de nous emprenedors pagesos i elaboradors artesans. El projecte, que va començar fa 15 anys a cavall del Bruc i Collbató, contempla la desqualificació dels sols urbanitzables i que el sòl agrari, que ara és de 4.000 hectàrees passi a 10.000 ha. Els veïns ens passen la mà per la cara i nosaltres aquí pensant amb la logística com a taula de salvació. Però, si som intel·lig

Em presento amarat d’una intensa batalla a les portes d’un nou any. Les travesso amb el desig que l’afany engendrat serveixi per transformar aquest petit món on pertanyo. Irremeiablement innocent confio que aquesta energia generada fructifiqui en el meu entorn. La recerca de l’ideal utòpic d’una societat culta, harmònica, equitativa i democràticament sana m’ha cansat psíquica i físicament però m’ha enriquit cultural i espiritualment. Agraeixo el conflicte com un regal universal per mantenir-me d’en peus -el contrari del sofà?-. Sé que la lluita no acaba mai, és el destí de l’ésser humà per desfer-se d’ell mateix. Aquest any tocarà seguir al peu del canó, hi ha molts fronts oberts. L’ànsia per la Independència és àmplia, va des de l’estabilitat dels propis budells a l’harmonia estel·lar. Cal saber on som dins l’Univers i situar-nos en el punt exacte que ens pertoca. 2019, a un del 2020, és any de preparació. Anem per feina! No deixar fer un Logis incongruent, sobretot quan les

El Joan Roig i la Dolors de cal Triguet. Tenia 90 anys i no era vell, construïa joguines pels besnéts. El divendres passat li deia: Joan, si tu haguessis estudiat hauries arribat molt lluny. He fet el que tenia que fer, responia, i si tornés a néixer tornaria a viure la mateixa vida. No em penedeixo de res, estic bé i en pau amb tothom i ho tinc tot fet. Després continuava: i a més, l’intel·ligent de la família és la Dolors, la meva dona. Si, li responia, un bon equip. Tu ets creatiu, emprenedor, sempre veus l’ampolla mig plena ( de vi, hi afegia ) i, el més important: tens el cor net, tot i el temperament de sang calenta que el teu paisatge t’ha imposat. D’un passat d’alcalde en el franquisme, a independentista declarat, avui. Tenia la seva pròpia bandera, feia el què sentia. La noblesa  i l’instint li menaven el camí adequat. Religiós anticlerical, esquerrar sense saber-ho, s’oferia a tothom qui necessitava ajuda.  Feia senzills rodolins que expressaven la seva filosofia d

He tingut un somni. Apareixen uns trilers i, amb els seus cubilets, m’intenten ensarronar. No, gràcies, mai jugo  cap joc d’atzar, a excepció del de la vida. Ells insisteixen, em diuen que és l’única possibilitat de subsistir, de sortir del clot on ens trobem, jugant a endevinar en quin cub es troba el futur del Penedès. En un hi ha la logística, en l’altra la logística situada més al sud i la tercera es troba barrejada amb incentius i promeses no complertes. Ja hi tornem! Estic suant. Perquè em feu jugar a un joc que no vull? Em contesten: perquè la majoria dels manadors surenys ho volen així. M’insisteixen en que no sigui tant sorrut. A les terres del Sud hi ha moltes famílies que passen gana i vendre’s la terra als de fora és l’única solució. Accepta! Em confessen que la nostra misèria ja ve de lluny, de la incapacitat de trobar solucions, tot i que n’hi ha. Ara, com qualsevol família vinguda a menys, hem de vendre la casa i anar a lloguer. Els hi contesto que jo no vull s