El paisatge d’un amic


El Joan Roig i la Dolors de cal Triguet.
Tenia 90 anys i no era vell, construïa joguines pels besnéts. El divendres passat li deia: Joan, si tu haguessis estudiat hauries arribat molt lluny. He fet el que tenia que fer, responia, i si tornés a néixer tornaria a viure la mateixa vida. No em penedeixo de res, estic bé i en pau amb tothom i ho tinc tot fet. Després continuava: i a més, l’intel·ligent de la família és la Dolors, la meva dona. Si, li responia, un bon equip. Tu ets creatiu, emprenedor, sempre veus l’ampolla mig plena (de vi, hi afegia) i, el més important: tens el cor net, tot i el temperament de sang calenta que el teu paisatge t’ha imposat.
D’un passat d’alcalde en el franquisme, a independentista declarat, avui. Tenia la seva pròpia bandera, feia el què sentia. La noblesa  i l’instint li menaven el camí adequat. Religiós anticlerical, esquerrar sense saber-ho, s’oferia a tothom qui necessitava ajuda. 
Feia senzills rodolins que expressaven la seva filosofia de vida: “quan jo sigui fora d’aquí, feu el què vulgueu perquè, cap i la fi, estic casat amb la pubilla, no soc l’hereu”.
Últimament, quan em sortia amb un rodolí, el gravava amb el mòbil. La festa del seu cumple, envoltat de tots els seus amics i familiars, com una premonició, va ser un comiat. El diumenge va caure i ja és “fora d’aquí”.
El poble a perdut un home bo, jo he perdut un amic entranyable  i el paisatge una figura que li donava prestància.






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Retorn al passat

El monstre Noatot

El Penedès al centre de l’Univers