Això no és cosa meva

Hi han fets humans que m’alteren el sentit de l’existència: el genocidi de Gaza, la guerra d’Ucraïna, els conflictes bèl·lics de mig món que generen més de 62 milions de desplaçaments i prop de 9 milions per desastres climàtics. 

Tot i estar físicament lluny, des del caliu de la llar -avui, tele, mòbil o tablet-, sóc partícip directe d’aquests fets. El nostre món íntim és còmplice de la globalitat. El banc on tinc els estalvis finança les armes d’aquests conflictes. El govern del meu Estat participa, directa o indirectament, d’aquest espectacle de destrucció. I el més greu: manté viva la decebedora existència de la Humanitat. 

Permeto que amb la nostra ortopèdica democràcia –que és suspesa quan convé– remoguin el domini de la por. L’instint reptilià de supervivència aflora en els meus pensaments i adoro l’existència d’un sistema protector que m’allunyi del desastre que contemplo per la “finestra” de casa. No recordo, no reflexiono, jo no soc l’altre, aquell que pateix a l’altra banda. Aleshores, la misèria humana es passeja com una reina pels genocidis globals, indiferent, permetent que ens menin psicòpates compulsius, caníbals del poder.

Que puc fer jo, miserable partícula en la infinitud de l’Univers. Prou feina tinc en mantenir-me d’en peu, jo i la meva família. Miro cap una altra banda i penso, hipòcritament, indignat amb els polítics: “això no és cosa meva”.