Detroit

El cas de Detroit és el paradigma del capitalisme rampant. Una ciutat rica basada en l’economia del monocultiu del cotxe -la Ford-, passa, en poques dècades, a la ruïna més profunda. Ara s’intenta refer, amb l’ai al cor, de no apostar a una sola carta i procurar no tornar a caure en mans d’un altre monopoli. Intenten diversificar les activitats econòmiques, que formin una galàxia empresarial diversa i equilibrada per protegir-se de les monstruositats que el capitalisme oligopoli va produir.

Tota i l’experiència acumulada sobre la desfeta d’un sistema basat en el benefici econòmic exponencial –“No Logo” de Naomí Klein, ho explica molt bé– aquí seguim caient en aquest parany. Concentració de capital en poques mans, invasió de multinacionals absorbint les grans empreses familiars –el cas del 0,30€/quilo de raïm–, la desaparició d’empreses multinacionals La Cristalera, Bosch..– que deixen un llast d’atur o empreses naixents de la mà de multinacionals que, per obrir mercat, fan greenwashing, rapten el paisatge i acaparen la poca aigua que tenim.

L’atur és un problema, però ho és més no gestionar un bé tant preuat com l’aigua, o potenciar una agricultura  en benefici de tot el Penedès.

Tenim por d’aventurar-nos en la creació d’un ambiciós projecte comú. És més còmode deixar-nos seduir per projectes depredadors i de falses promeses.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'aigua i les Madrigueres

El Penedès al centre de l’Univers

El monstre Noatot