Temps de silenci

M’hagués estat més fàcil i fet més feliç fer un pilar parlant de les vacances dels polítics o de l’animació de les festes majors que, per aquestes dates, emergeixen com bolets. Però no puc evitar caure en la temptació de retre, des d’aquestes ratlles, un petit homenatge a aquesta veu lúcida, ètica i contundent que avui ha callat.

Lluís Maria Xirinacs, més que filòsof, més que polític, ha estat un home compromès amb la societat, inquiet pel vaivé de les petiteses humanes que fan a tants polítics desempallegar-se dels seus principis.

El vaig conèixer tard, ara farà un any, arrel d’unes jornades de democràcia participativa a Mas Catarro. La seva conversa era clara i tranquil·la. Ens ensenyava les arrels d’una societat utòpica. Parlar amb ell feia que desapareixes l’aura divina que la distància i els mitjans de comunicació li conferien.

La rotunditat de les seves propostes l’havia fet, per molts, un personatge incòmode. Com es lluita contra l’honradesa? La consistència dels seus actes i de les seves paraules queden com un eco per tots aquells que varem tenir la sort de conèixer-lo. Perquè el que ens ha deixat és més que una ideologia: és una actitud davant la vida, d’absoluta honestedat i de coherència. Des d’aquelles vagues de fam davant la presó Model de Barcelona fins a les seves últimes aparicions en xerrades sobre el paper de la democràcia de base, la paraula llibertat ha estat l’ombra del seu viatge entre nosaltres.

Aquesta mateixa llibertat que ell ha utilitzat per marxar: “Vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci”, deia. Així ho ha fet i així ho respectem. El seu silenci serà, però, la nostra paraula, perquè hem entès el seu missatge: “jo me’n vaig. Preneu el relleu”. Ho farem.

(article redactat conjuntament amb la Carmina Malagarriga)