La vinya morta

Camino per entre els paisatges agrícoles del meu poble. El cor se’m desmunta, apareixen moltes vinyes abandonades. Amb elles, antigues oliveres que les voregen, en altre temps ben cuidades i podades per la saviesa d’un bon pagès, ara brutes de mals, entortolligades de branques, assedegades i improductives.  

A través d’aquest paratge desolat visualitzo les persones que les havien cuidat. Mans antigues que collien els raïms amb un ritual d’agraïment a la terra. No deixaven ni un gotim al cep ni una oliva al terra.  

També les noves generacions de pagesos, pocs, i molts desencisats per la sequera persistent i el baix preu del raïm, que frenen la possibilitat de guanyar-se la vida en una professió noble i menyspreada.  

Gran quantitat de terres agrícoles resten en mans de persones alienes al món agrari. Molts troben en l’excusa de la terra erma una sortida econòmica dins l’àmplia oferta de possibilitats que el mercat immobiliari -logística- i energètic -polígons solars- els hi ofereixen.  

La precarietat agrària és observada com un fet natural, de decadència. Mentrestant, una comunitat de regants a punt de néixer intenta aplegar els pocs sobrevivents que resten en peu d’aquest estol de paisatges secs i moribunds deixats de la mà de déu. Molts sabem que la terra tornarà a ser agrícola, encara que sigui per pura necessitat d’alimentar-nos. Sense ella no podem sobreviure.