Lífting

Qui considera que el Pla Director de l’Alt Penedès —ara en fase d’al·legacions— és una bona eina per desenvolupar el territori no va desencaminat, però una bona eina basada en principis desenvolupistes: el creixement urbà i les infraestructures viàries i amb un cert grau d’insolidaritat en vers la comarca veïna al no considerar que, aspectes contemplats dins del Pla del Nord, poden afectar negativament al Sud. Sobretot pels efectes negatius que produirà l’acceptació implícita del corredor logístic internacional pel Penedès.

Si volem parlar de sostenibilitat, de fer front al canvi climàtic, de complir amb el protocol de Kioto i de reequilibri territorial no podem seguir pel camí de l’estruç. I el pla ho fa, com ho fa el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona al Baix Penedès. Són els dos, malgrat les diferències qualitatives a favor de l’Alt, plans coercitius, constrenyits per una obsessió ideològica del passat segle que no ens vol deixar: l’equivoc del concepte “progrés” basat en el creixement continuat.

Un catedràtic d’urbanisme afirmava: “La qualificació de nou sòl per urbanitzar és fonamentalment antiecològica.”

Reduir les necessitats energètiques o a la càrrega sobre el medi ambient passa per un canvi conceptual en la intervenció sobre el territori: seria fonamental la rehabilitació, la substitució i completar els teixits urbans existents per fer-los més sostenibles, preservant els espais lliures de futures vies que generin isotropia antròpica.

Aquests nous conceptes comencen a rutllar. Inclús el premi Nobel de la Pau d’enguany pot suggerir als redactors dels plans i els polítics que els beneeixen considerar, definitivament, que hi ha una altra manera de fer les coses més enllà de la falsa realitat de créixer.