CAP UN NOU MODEL URBANÍSTIC?
El
planejament territorial de les últimes dècades de l’era democràtica s’ha fet en
funció de l’economia, donant per assentat
que la qualitat de vida se’n beneficiaria de manera automàtica. No ha estat així, els avenços socials que han
costat tants anys de lluites a varies generacions s’ha desmantellat en un no
res, molt abans que arribés la crisi. Ara l’estructura heretada ens mostra el
gran error d’un model expansionista que ens ha abocat al caos.
El
model basat en la dissipació del sistema metropolità sobre els territoris
agraris confrontants està fent aigües. Aquests, aparentment més fràgils
aguanten l’embranzida de la crisi amb més solvència i tenen més possibilitats
de reeixir davant la capgirada situació econòmica.
El
cas del Penedès, tot i estar dotat d’una coherent estructura territorial, és un
exemple de colonització metropolitana sobre un territori agrari.
La
metròpoli, per la seva naturalesa, és expansivament depredadora. Utilitza el territori
obert sense cap mirament ni compensació. Entenent, des de les altes esferes de
poder, que la seva sola presència
portarà riquesa. Però, com s’ha pogut comprovar, fins ara no ha estat així.
L’herència de l’especulació immobiliària, l’atur i la presència d’un model amb
característiques de monstre difícil de digerir són els únics regals que ens ha
deixat.
No
és el mateix el comportament d’un territori agrari. Les seves ciutats respecten
el propi entorn agrícola, ja que aquest és la seva font de riquesa. El Penedès actua
com una Mesòpoli (ciutats dins un sistema agrari). No es tracta de defensar un model “bucòlic”
sinó de potenciar les qualitats intrínseques que li donen la fermesa necessària
que el projectin més enllà de la crisi.
No
hem de perdre de vista que aquesta dissipació metropolitana sobre el sistema
agrari s’ha fet amb el vistiplau de tots. Segurament convençuts de la doctrina neoliberal que postulava el progrés i el creixement, com
a pedres fonamentals de l’economia, mentre impulsava una expansió urbana de
dimensions desconegudes, més pròpies d’altres èpoques de revolucions
industrials.
S’han
capgirat els paràmetres que empràvem per dissenyar el territori deixant al
descobert la veritable realitat: la falsedat d’alguns dels seus paradigmes més
reverenciats -el ‘creixement’, per exemple-.
Què
cal fer davant de la desorientació i el desconcert que la situació genera? Es postula resoldre les prioritats -els que
proposen sortir de la crisi a qualsevol preu- però segurament seria més
assenyat preguntar-nos què és el més important pel model de societat que
pretenem. Apostar pel creixement urbanístic íntimament lligat a l’economia seria
un error després de veure les seves nefastes conseqüències.
En
aquesta situació, hem de seguir fent ‘metròpoli’? o fixar-nos en les
potencialitats que ens brinda un territori més equilibrat, com l’agrari, que permet
aportar propostes regeneradores que
calmin el frenètic caos d’inconsciència en que es troba immersa la metròpoli.
Comentaris