25/3/13

CAP UN NOU MODEL URBANÍSTIC?


El planejament territorial de les últimes dècades de l’era democràtica s’ha fet en funció de l’economia,  donant per assentat que la qualitat de vida se’n beneficiaria de manera automàtica.  No ha estat així, els avenços socials que han costat tants anys de lluites a varies generacions s’ha desmantellat en un no res, molt abans que arribés la crisi. Ara l’estructura heretada ens mostra el gran error d’un model expansionista que ens ha abocat al caos.

El model basat en la dissipació del sistema metropolità sobre els territoris agraris confrontants està fent aigües. Aquests, aparentment més fràgils aguanten l’embranzida de la crisi amb més solvència i tenen més possibilitats de reeixir davant la capgirada situació econòmica.

El cas del Penedès, tot i estar dotat d’una coherent estructura territorial, és un exemple de colonització metropolitana sobre un territori agrari.

La metròpoli, per la seva naturalesa, és expansivament depredadora. Utilitza el territori obert sense cap mirament ni compensació. Entenent, des de les altes esferes de poder,  que la seva sola presència portarà riquesa. Però, com s’ha pogut comprovar, fins ara no ha estat així. L’herència de l’especulació immobiliària, l’atur i la presència d’un model amb característiques de monstre difícil de digerir són els únics regals que ens ha deixat.

No és el mateix el comportament d’un territori agrari. Les seves ciutats respecten el propi entorn agrícola, ja que aquest és la seva font de riquesa. El Penedès actua com una Mesòpoli (ciutats dins un sistema agrari).  No es tracta de defensar un model “bucòlic” sinó de potenciar les qualitats intrínseques que li donen la fermesa necessària que el projectin més enllà de la crisi.
No hem de perdre de vista que aquesta dissipació metropolitana sobre el sistema agrari s’ha fet amb el vistiplau de tots.  Segurament convençuts de la doctrina neoliberal  que postulava el progrés i el creixement, com a pedres fonamentals de l’economia, mentre impulsava una expansió urbana de dimensions desconegudes, més pròpies d’altres èpoques de revolucions industrials.

S’han capgirat els paràmetres que empràvem per dissenyar el territori deixant al descobert la veritable realitat: la falsedat d’alguns dels seus paradigmes més reverenciats -el ‘creixement’, per exemple-.

Què cal fer davant de la desorientació i el desconcert que la situació genera?  Es postula resoldre les prioritats -els que proposen sortir de la crisi a qualsevol preu- però segurament seria més assenyat preguntar-nos què és el més important pel model de societat que pretenem. Apostar pel creixement urbanístic íntimament lligat a l’economia seria un error després de veure les seves nefastes conseqüències.

En aquesta situació, hem de seguir fent ‘metròpoli’? o fixar-nos en les potencialitats que ens brinda un territori més equilibrat, com l’agrari, que permet aportar propostes regeneradores  que calmin el frenètic caos d’inconsciència en que es troba immersa la metròpoli.

Ara, des de les perifèries agràries, la nova situació ens permet fer propostes agosarades per contrarestar la disbauxa metropolitana i contribuir a suavitzar els conflictes entre  models antagònics i, a la vegada, interactuar amb territoris veïns proposant un veritable intercanvi entre sistemes complementaris i ja mai més esperar que ens vinguin a vendre collarets de vidre.