Una Persona, Un Paisatge..

  Dibuix sobre paper amb carbonet i ceres d'en Fèlix Plantalech 1986 Vestíem de festa i no era diumenge. Esperàvem el bus amb el meu pare. Al món pagès dels anys 60 la gent no tenia cotxe. Durant el curt viatge, la ‘Popular’ parava a cada poble per recollir gent mudada per l’ocasió. Baixàrem prop de les Rambles. La plaça de la Vila i la de Sant Joan plenes de gom a gom esperant l’espectacle de la Diada castellera.   Més tard, fins els 70, no vaig descobrir l’Entrada de Sant Fèlix. Un esclat de llums. Els sons de les gralles i els tambors. Tot un univers de gent de Vila que bullia amb la de les contrades o venia de lluny, atreta per un espectacle únic. Un referent penedesenc, ara considerat patrimoni cultural.   Va ser en els 80 quan em vaig sentir formar part d’aquest col·lectiu quan, treballant d’arquitecte a l’Ajuntament, em varen encarregar la remodelació del mercat de Peix -obra d’en Santiago Güell- per convertir-lo en la Casa de la Festa Major, juntament amb en Fèlix Plantalec

Camino per entre els paisatges agrícoles del meu poble. El cor se’m desmunta, apareixen moltes vinyes abandonades. Amb elles, antigues oliveres que les voregen, en altre temps ben cuidades i podades per la saviesa d’un bon pagès, ara brutes de mals, entortolligades de branques, assedegades i improductives.    A través d’aquest paratge desolat visualitzo les persones que les havien cuidat. Mans antigues que collien els raïms amb un ritual d’agraïment a la terra. No deixaven ni un gotim al cep ni una oliva al terra.    També les noves generacions de pagesos, pocs, i molts desencisats per la sequera persistent i el baix preu del raïm, que frenen la possibilitat de guanyar-se la vida en una professió noble i menyspreada.    Gran quantitat de terres agrícoles resten en mans de persones alienes al món agrari. Molts troben en l’excusa de la terra erma una sortida econòmica dins l’àmplia oferta de possibilitats que el mercat immobiliari - logística - i energètic - polígons solars - els hi ofer

Tancament en fals d'un Pla que preten representar el principi d'una nova era. Després de deu anys d’inoperància el Pla arriba rebregat a les portes de la seva sentència per part de la cort del Faraó. Satisfetes les multinacionals que  renten en verd  i empresaris que canten el ‘ siatot ’; engreixada convenientment la maquinària gestora i mediàtica, l’Imperi respira tranquil, pot seguir alimentant-se de la crisi  sense pagar la brutícia que escampa. Ningú s’ha mirat el Pla, ni tècnics, ni polítics.  -Algun lletraferit del paisatge-  i qui, ho ha fet amb sordina, més tou que una mandarina. L’esperit crític ja no està de moda. A la cort ja els hi està bé. Saben què planifiquen?, on van i què volen? La cosa és més simple: els ‘ Grans Interessos ’   truquen i aquesta els' cuina el pastís a mida i gust. Que incompleix totes les lleis de l’Univers? tant els hi fot. Afirmant en la primera línia de la Memòria que és un Pla modèlicament sostenible, descarbonitzador i farà feliç a l

  Comentaris sobre l’avantprojecte del Pla Territorial del Penedès 1.     L’últim debat al Vinseum Tal com estava previst, la presentació del Pla el passat 15 de maig, va ser una llarga sessió copada pel Departament que deixava, als més del centenar d’assistents, poques possibilitats de dir la seva. Va quedar clar que venien a tancar el tema. Res de nou. Ara, sembla que hi ha pressa. Podem lloar el treball dels equips redactors per la feina exhaustiva. A molts ens ha servit de referència, enriquint el bagatge tècnic per debatre el model de territori més adient. Curiosament, amb la informació del Pla, arribem a conclusions oposades a les dels representants oficials. Tot i que el PARTICIPA del 2020 va ser intens i enriquidor, el model de Regió Agroalimentària proposada per la societat civil més activa no ha tingut una resposta alternativa. La inamovible posició de l’Administració ha negat la major: el Model a debatre. Ha tirat pel dret seguint els criteris de creixement d’èpoques passa