Sobre el Penedès

Quo vadis.

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. És el cas del Penedès. El 4art, cinturó, la logística, el Pla Territorial, l’atur, l’especulació i tants altres elements són els arbres d’un bosc harmònicament divers, contrastat i conflictiu que no sabem gestionar.

Moltes energies esmerçades en aquest gran projecte on, la majoria, han caigut en terreny erm: plans estratègics, plans directors.. o han servit per marejar la perdiu: Cartes del Paisatge o el Pla Territorial, per exemple. Mentre els poders fàctics, aliats amb el polític, han anat imposant els seus interessos sectorials -Logis, 4art, cinturó-, a esquena de les demandes populars i, el que és més greu, sense criteris territorials objectius ni coordinats.

Ancorats en el passat

Tot i el temps transcorregut, el Pla Territorial -Iniciat al 2014 per la Generalitat- no s’ha mogut de lloc respecte al que hauria de ser l’objectiu fonamental: definir una nova estructura de país que doni resposta a la realitat actual. Ara, molt allunyada del planejament territorial oficial.

Els documents elaborats segueixen planificant el Penedès com un gran contenidor metropolità, com a reserva d’expansió d’aquesta, menystenint el potencial que posseeix com a territori singular, complementari a la metròpoli.

Que el Pla Territorial no té clara l’estratègia es fa evident quan admet, dins seu, tot el que la planificació general, local i sectorial ha abocat sobre ell sense qüestionar-ho. Tant accepta protegir la vinya com permetre-hi la implantació de polígons de logística global. Tot depèn d’on, de què, de qui ho proposa. Es tracta d’una planificació invertebrada al servei d’interessos aleatoris, no pas conseqüència d’un resultat raonat i científic consensuat per tots els actors implicats.

Un indicador de la falta de criteri planificador de l’Administració és la persistent imposició de projectes que la crisi ha convertit en obsolets, com el cas del LOGIS o la innecessària prolongació del quart cinturó. Projectes que podrien ser interessants per al Penedès, com l’Agroparc, no hi han trobat cabuda per la manca de definició d’un model territorial suggeridor i engrescador.

Mentre no es valorin les propostes reivindicatives que demanden un projecte harmònic i consensuat, imperarà el caos. Quan no es tenen clars els criteris sobre com actuar tot és insegur i qualsevol projecte, per ben intencionat que sigui, genera conflicte. Fins ara, no s’ha tingut la valentia necessària per afrontar els reptes que això comporta. Es viu del passat perquè es té por del futur.

Entre tots ho fem.

En les recomanacions que es fan al seguiment del Pla Territorial, s’insisteix en potenciar un element fonamental del planejament: el debat ciutadà.

Tant la divulgació dels treballs com el foment de la participació, dos peces claus indispensables per a la correcta transformació territorial del Penedès, no s’han produït. Mentrestant,  s’afirma que els documents del Pla ja estan quasi enllestits.

La qüestió no és la manca de planejament, hi ha molts plans sobre el Penedès. A part dels plans estratègics, directors, de paisatge, la majoria de municipis tenen POUM i alguns, molt recents.

L’assumpte radica en la seva concepció: excessives previsions de creixement, manca d’integració en el medi, falta de valoració de les energies renovables, dels residus, de l’aigua, denoten l’absència d’un criteri renovador que harmonitzi i equilibri el conjunt de les diferències territorials i potenciïn al màxim les seves capacitats.

Un territori complex

No estem parlant només de l’espai central  vitivinícola, el Penedès no és uniforme, sinó que existeixen unes perifèries que cal valorar i donar-les una resposta integradora.

Les característiques de la costa penedesenca requereixen d’un tractament específic per abordar la situació de la densitat urbana, de serveis i de recuperació ambiental, o el cas de les extenses urbanitzacions de baixa densitat de les serralades penedesenques, on també cal intervenir específicament davant la dispersió, impacte i dèficits de serveis en que es troben. Aquests són alguns elements més del contingut però, falten les peces estructurants del Pla, el contenidor. Aquest es defineix a través de definir el paper que el Penedès ha d’interpretar dins el territori català, i aquest l’hem de gestionar entre tots.

Davant d’aquest panorama, iniciar la redacció d’una carta del paisatge abans de definir el Model, té més la funció de beneir i cloure, a corre cuita, un Pla Territorial ple de mancances, errors i ambigüitats, allunyat de l’objectiu principal: convertir-se en una autèntica carta de navegació per al futur que es mereix la vegueria Penedès. 

Cavall de Troia.

Aquests últims anys, l’interès planificador de l’Administració pel Penedès es concreta en introduir la logística global al seu interior, i ho fa amb premeditació i traïdoria, des de la compra de terrenys, d’amagat, a partir del 2002 fins a la presentació del macro projecte logístic de 200 ha acompanyat de la promesa d’un feix d’infraestructures de transport que avui dia encara ningú ha vist.

Quinze anys desprès de moltes reivindicacions socials en contra del projecte, la Generalitat intenta colar un polígon logístic més petit, de 40 ha. De les infraestructures de transport, res de res. Aquesta és la mesquina oferta d’una administració  que mira al Penedès com se’l mirava el segle passat, un territori d’oportunitats per l’expansió de la metròpoli: logística, especulació i infraestructures del transport.

Moltes raons posen en qüestió el Penedès logístic. Al ser un territori de pas, el creixement metropolità, a banda i banda, intensifica el flux de trànsit entre les dues regions urbanes. Si se l’injecta un intens flux addicional, com és el cas de la logística global provinent de l’Àsia, a través dels ports de Tarragona i Barcelona, generarà una sobresaturació i, com a conseqüència, un col·lapse del sistema.

A l’elevada contaminació seli suma la funció de contenidor logístic  d’ocupació extensiva, desplaçant l’economia agrària i les activitats que poden generar-se des del propi territori, per donar pas a sistemes econòmics dirigits des de grans trust, probablement asiàtics, basats en una economia inestable i depenent. El Penedès haurà venut or a canvi de collarets de vidre.

Assemblea de la Plataforma No Fem el CIM el 2012 

L’adjectiu té un valor.

Hi ha un debat que no s’ha produït: és necessari que Catalunya sigui una baula del sistema logístic global? Fonts ecologistes defensen que no, pel desequilibri que genera l’explotació mundial. També per la contaminació del medi que representa el desplaçament de mercaderies d’una banda a l’altra del món. Altres grups més a prop d’interessos econòmics sectorials entenen que ens hi hem d’implicar, dons representa una font d’ingressos que no podem defugir ja que seria negatiu per l’economia catalana.

D’acord que aquest és un assumpte en el qual hi  intervenen molts factors però el que si està clar és que, els qui volen que Catalunya assumeixi un paper en la logística global, han de responsabilitzar-se d’explicar amb detall els pros i contres, de presentar-ho als col·lectius dels territoris afectats i d’acceptar les condicions que en resultin d’aquests debats. I, sobretot, que assumeixin els costos ambientals que això representa. Actualment això no s’ha produït, ans el contrari, ha estat una imposició carregada d’estratagemes maldestres amb el consentiment del poder polític. Venut amb la demagògia inexistent dels futurs, minses i a baix preu llocs de treball.

No seria gens encertat permetre la invasió logística sense abans haver estructurat i consensuat el model territorial de la Vegueria Penedès. O és que estem davant d’un enorme engany en que la idea d’una república catalana només es fa servir per seguir mantenint el sistema que hem tingut fins ara? 

To be or not to be.

Si s’arribés a la conclusió que Catalunya no pot prescindir de la logística global caldria, com a mínim, reconsiderar les xarxes de transport. Aquesta, per la seva dimensió, hauria de tenir el seu propi circuit que, prèviament s’hauria de planificar i construir integrant-se en el territori fora del sistema de la xarxa metropolitana.

Això implicaria una revisió del planejament a escala nacional ja que, a part dels territoris metropolitans i la seva àrea d’influència, s’haurien d’implicar les regions de l’entorn.

El Penedès pot resistir, ben planificat, un augment racional dels fluxos d’intercanvi entre metròpolis però no resistirà la intensitat, volum, contaminació i ocupació de territori d’un trànsit a través si se li sumen els fluxos i ocupacions de la logística. Les pròpies metròpolis haurien de ser conscients del que està passant: els fluxos de mercaderies França-Algeciras i Madrid-Saragossa-Tarragona-França podrien arribar a saturar el sistema metropolità i cal plantejar la idea d’una gran variant de transit a través que eviti passar per les dues metròpolis.

 

Lluny del canvi de paradigma

La situació del païs ha canviat molt des de fa uns quants anys, del desenvolupisme s’ha passat a la subsistència. Entenem que amb aquesta situació es fa difícil elaborar un model territorial coherent que respongui a les autèntiques necessitats actuals. L’atur i el foment de la incultura social, que el sistema de la subsistència ens proporciona, impedeixen ni tant sols esbossar un model coherent i menys, debatre’l. Una situació que facilita que, tant el poder polític com l’estament universitari, -que abans tenia molta capacitat per fer propostes innovadores-, deleguin les seves responsabilitats a iniciatives privades molt escorades cap el capital especulador.

Amb l’abandó del territori per part de les Institucions, la societat civil es converteix indirectament en l’actor principal, amb el dret de proposar i generar canvis, en la concepció del territori; de produir respostes enriquidores, alternatives als desconnectats projectes verticals, sobre els espais de convivència i pot donar respostes sobre què som, que necessitem i que podem aportar a l’entorn al qual estem connectats.

El valor amagat

En aquest context, el centre d’atenció del debat ja no són els grans projectes sectorials obsolets, emanats d’iniciatives administratives alienes a l’interès del Territori. És la idea de valorar i potenciar les qualitats intrínseques d’aquest i com poden incidir positivament en la millora del medi i la qualitat de vida dels seus habitants.

Una idea llargament proposada i valorada és el concepte del Penedès com una agroregió immersa dins d’una gran àrea metropolitana, no com un espai a emplenar d’artefactes que no caben a les grans ciutats densificades, sinó com un espai complementari i alternatiu que ajuda a elevar la qualitat ambiental del territori. Exemples de referència n’hi ha: el Parco Agricolo Milano Sud o el Metropolitan Green Belt London,

Una proposta que la situació actual no permet abordar sense abans resoldre dos grans problemes:  1. Evitar l’expansió de la logística global al Penedès i 2. recuperar la veritable planificació territorial per part de l’Administració Pública i el corpus universitari amb la participació activa de la ciutadania. 

Parco Agricolo Milano Sud, un exemple d’agroregió

Salvats aquests esculls, la idea central del Model d’Agroregió pel Penedès seria un bon punt d’arrancada per elaborar un Pla Territorial coherent amb el conjunt social, cultural, ambiental i econòmic que contribuiria positivament a estructurar el centre neuràlgic del territori català. Una oportunitat que no podem deixar escapar. Per que això es compleixi és necessari no executar el Logis ni el 4art. Cinturó.