Una Persona, Un Paisatge..

“EL PENEDÈS HA DE GENERAR LA SEVA PRÒPIA RIQUESA; CONFIAR EN MACROPROJECTES ALIENS ÉS NO CONFIAR EN ELS RECURSOS PROPIS, ÉS VENDRE’S A BAIX PREU” continua..

Alliberat de la lúdica tasca de votar. Després de comprovar que a qui vaig votar no va treure cap representant, em sento em condicions d’afrontar les festes nadalenques amb la tranquil·litat del deure complit. Això no treu que durant els propers quatre anys segueixi insistint en convèncer de les idees que s’haurien de portar a la pràctica política, independent de qui governi. El vot és la guinda d’un pastís que es cuina lentament durant quatre anys, molts només es queden amb la guinda. El prefereixo sencer tot i la feina de cuinar-lo. Tampoc no pot dormir tranquil qui han guanyat els seus. La situació econòmica ratlla la misèria. Si fins ara teníem govern d’esquerres fen polítiques de dretes, qui no ens assegura que ara venen governs de dretes que es veuran obligats a fer polítiques d’esquerres, sinó com repartir la limitada riquesa per fer front a l’augment de la pobresa. O potser pensen emprar l’exèrcit, com ha començat a fer l’esquerra per apaivagar les vagues i revoltes que ens

Un aragonès amant de les curses de braus em deia que els toros existeixen gràcies a la tauromàquia com els vedells, els pollastres o els conills, existeixen perquè l’home és depredador i carnívor. Tots són criats i executats pels interessos humans. On és la diferència? en la manera de matar-los? La mort del toro brau és menys patidora que la mort de qualsevol animal en un escorxador, em comentava. El toro mor en lluita. Un cos en acció de defensa fa aparèixer l’instint de supervivència, puja l’adrenalina, tensa els muscles, fa circular la sang amb més intensitat. Si arriba la mort, aquesta esdevé com a continuïtat de la lluita. L’animal no pateix. A l’animal manso que forma part de la cadena alimentaria humana se l’hi apliquen unes descàrregues elèctriques, se li dona cops al cap amb un mall o se’l degolla mentre profereix uns xisclets esgarrifosos fins a la mort. Senzillament se’l mata i, el temps que dura el procés, l’animal pateix. He entrat en un escorxador en plena activit

La segona trobada important del PEP (Pla Estratègic del Penedès) ha donat molt de sí. S’ha arribat a la conclusió que seguíem un camí equivocat. Bona senyal, és el principi de que les coses no es poden fer com sempre en una situació com mai. El DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) del Penedès, que els redactors van debatre amb els tècnics convidats, ha servit per detectar que, si no es vol caure en el disseny d’un catàleg de “bones pràctiques”, caldrà desfer-se de tòpics i prejudicis que encara pul·lulen per les nostres contrades, i les nostres neurones, impedint afloraments d’idees “renovables”. De moment suggereixo estratègies no recomanables? Segueix llegint..

Un ponent del congrés internacional Cerdà postmetròpolis, alt representant de planificació territorial de la Generalitat, adjudicava al PP i a la CUP el mateix qualificatiu de reaccionaris pel fet de defensar la vegueria Penedès. A més de titllar als moviments socials penedesencs d’elaborar un discurs “simplista” i “genèric” els acusava de “trencar la metròpoli”. No content amb això va qualificar els processos de mobilització ciutadana de “petxines buides”, i es lamentava, com a administració, de no haver sabut impulsat moviments ciutadans més potents. Molts moviments ciutadans surten a conseqüència de les agressions del poder sobre el territori. Al Penedès n’hi ha i són objecte de menyspreu i oblit per part del Govern perquè no combreguen amb el seu ideari polític metropolità de pensament i multinacional únic. El que encara hi hagi qui defensi sense fissures les benaurances metropolitanes no vol dir que, aquest model d’expansió, no pugui ser posat en dubte. Un procés inhumà de

Un amic de Segur em va comentar el que ja portaven els diaris, la revolta contra el POUM de Calafell, entre altres coses, per l’afectació de les illes urbanes entre l’estació de Segur i el port esportiu -un port a la moda, amb centres comercials, fins ara mig buits- que l’Ajuntament, en un esforç per posar el municipi al mapa dels negocis, pretenia afectar per convertir la zona en una nova àrea de centralitat metropolitana. Segueix llegint..

Passejar amb bicicleta pels camins agrícoles del meu poble comença a ser cada vegada més difícil. Volíem anar de Bellvei al Vendrell pel camí dels Masets. Una de les avantatges de viure al poble és que pels camins agrícoles podies anar, fins ara, a peu o en bicicleta amb seguretat a tot arreu. Sorpresa la nostra quan, de cop, el camí queda barrat per unes pedrotes darrera les quals un carrer encara per asfaltar d’una gran urbanització de naus logístiques s’havia menjat el camí. Solució, agafar les bicicletes a coll, salvar els obstacles de les voreres i circular, ja definitivament fins al Vendrell, per enormes carrers d’asfalt. Però la sorpresa no s’acabava aquí, paral·lel al camí estroncat apareixia un estret canal de formigó on, no feia massa, hi circulava un frondós torrent que havia tingut la desgràcia de no coincidir amb la sensibilitat dels promotors del polígon. Tot i que no hagués costat massa respectar-lo no ha estat així. Recordo, de regidor, haver proposat converti