Vent de les Planes
Tot i que la legalitat no considera aquest referèndum vinculant, la realitat és que ha deixat tocat l’equip de govern i ha posat en entredit la bondat de tirar endavant un polígon logístic de 75 ha a tocar del nucli històric que arrabassaria les terres agrícoles que li fan coixí i que configuren el conjunt harmònic i indissociable del paisatge rural bisbalenc.
L’equip de govern haurà de reconsiderar aquest projecte ja que te el deure moral en vers els seus veïns i veïnes. I més quan s’ha actuat, en aquest assumpte, amb una actitud més pròpia d’una Agencia de la Propietat Immobiliària. Incomprensible, a hores d’ara, que encara hi hagi ajuntaments que governin a impulsos de promotor immobiliari i en canvi no valorin la qualitat del territori, no tinguin en compte l’opinió de bona part dels seus habitants i, sobretot, que justifiquin els seus actes amb arguments poc creïbles, més propis d’un anunci publicitari de venda de parcel·les.
Aquesta situació indica anys de manca de planificació que desemboca en tergiversar la realitat, com el fet que es consideri ‘sostenible’ un polígon logístic que emetrà desenes de milers de tones de CO2 a l’any, que consumirà centenars de milers de m3 d’aigua potable en un indret on no hi ha prou aigua i l’han de portar l’Ebre; que generarà llocs de treball inestables i precaris i contribuirà a la desaparició dels seus valuosos paisatges provocant un efecte en cadena cap un model regional urbà de baixa qualitat, cobert d’asfalt, ple de naus i camions al servei dels senyors de la metròpoli, diu molt de la desorientació en la gestió territorial.
Segons l’Ajuntament es preveuen uns 6 M€ d’ingressos mentre que el benefici de l’operació es xifra entorn dels 30M€. Cal que el consistori doni explicacions sobre unes plusvàlues que neixen del propi municipi i que són entregades a ulls clucs a un senyor qualsevol sense, ni tant sols, valorar la possibilitat d’altres ofertes més substancioses pel municipi. Una cosa és la responsabilitat de govern que li atorguen els vots cada 4 anys i l’altra exercir la democràcia participativa i la transparència que, en casos com aquest, pot canviar profundament la realitat municipal i comarcal.
Al llarg dels anys el creixement urbà i industrial del municipi s’ha produït sota la figura urbanística d’unes senzilles i obsoletes Normes Subsidiàries (destinades a municipis agrícoles on només hi ha el nucli urbà del poble i el camp) del tot insuficients per afrontar els impactes ambientals d’aquest creixement desmesurat i contaminant; ni pels efectes econòmics i socials que se’n deriven; com tampoc poden resoldre els aspectes de la mobilitat sostenible del sistema. Tècnicament s’hauria d’afrontar amb la redacció d’un POUM i desprès de saber el resultat de les directrius del Pla Territorial del Penedès que s’està redactant. No hi ha pressa, cal fer les coses importants a poc a poc i bona lletra.
La Bisbal del Penedès, com la majoria de pobles de la comarca tenen greus problemes estructurals per l’excés de creixement demogràfic i una manca d’activitat econòmica equilibrada i, sobretot, qualificada. El municipi, en 20 anys ha doblat la població, ha baixat el nivell de vida i les rendes familiars estan 20 punts per sota la mitjana catalana tot i la presència de l’IDIADA i dels polígons logístics existents.
El més òptim pel territori no és que cada municipi faci la seva -l’endogàmia municipal és molt perniciosa per planificar un futur solidari de tot el territori.- sinó a partir d’un model regional consensuat. O és que Sant Jaume, Llorenç o Santa Oliva no reben directament els impactes generats per les decisions preses a la Bisbal? El que ens porta a afirmar que el marc adequat per debatre les decisions de planificació és el Pla Territorial del Penedès. Curiós que en aquest, pocs consistoris hi diguin la seva. Fa pensar que no interessa el bé comú sinó l'interès privat. Allò que en castellà se'n diu:"que hay de lo mio?".
Ara precisament fa 20 anys de la creació de la plataforma cívica NoFemelCIM dedicada a defensa del paisatge penedesenc i d'un model agroalimentari i contra la invasió logística al Penedès. Aquest, encara que petit, és un bri d'esperança per a tots els que hem mantingut la lluita durant dècades. Esperem que aquesta història, -immortalitzada per la Maica Rafecas en el llibre "Setembre i l'altre nit"- com altres coses, no s’oblidin i la lluita continuï.
Comentaris