Impermanència

 

Res dura. Per molt que vulguem retenir les coses que ens fan sentir segurs i estimats, tot és finit i canviant.

L’aigua, aquest element transparent i inestable, que s’adapta a l'anatomia del  paisatge i s’amaga sota la seva pell -i la nostra- ens mostra el què som: inestables!

Avui, tothom és conscient de surar en un estadi d’impermanència accelerada. Actuem, però, com si tot fos igual que abans. El pànic al desconegut ens immobilitza?

Durant més d’un segle, l’abundància del petroli ens ha emborratxat més que el vi. Mentre ens bevíem les seves virtuts, ell ens anava consumin el cervell fins el punt de fer-se imprescindible en cada racó de la nostra existència. La natura i els valors ètics i morals s’han anat substituint per la sintètica olor del carburant, per la seva pell d’asfalt, cobrint de plàstic els nostres mars. Ara depenem d’ell. Per ell robem, matem, anem a una guerra d’imprevisibles conseqüències.

Em perdut el sentit de l’individu com a ésser universal i, així, no tenim escapatòria. Davant d’aquest panorama dantesc, només recuperarem el sentit de la nostra existència quan prenguem consciència de que, el que fem, és tan important com una gota d’aigua dins l’oceà, insignificant i imprescindible per la vida. Deixem de ser qui som. Som una partícula còsmica en harmonia amb l’Univers. Tot el que facis, fes-ho per tu i el teu entorn. Ell és el medi d’aquest univers que està en contacte amb tu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El meu cosí Jaume

El paisatge d’un amic

IDIADAGRÍCOLA