L’aigua nostra de cada dia


El titular de la jornada sobre l’aigua, organitzada per l’IRTA a Vilafranca, la setmana passada: “Serà viable la vinya de regadiu a la DO Penedès?[1] va ser considerat per un dels ponents, com una “pregunta trampa”. De fet, sabrem si serà viable regar les vinyes, quan siguem capaços de gestionar la sequera. L’aigua és un bé cada vergada més escàs, aviat tindrà més valor que l’or i, de moment, el 30% de l’aigua domèstica la tirem per la cadena del vàter.

I tal com anem, amb la motxilla cultural petrolífera del segle XX a l’esquena, en el futur no tindrem aigua suficient per alimentar, simultàniament, persones, indústries i espais agrícoles. La solució s’allunya si l’aigua minva, mentre estiguem entestats en créixer.

Felicitats als organitzadors pel poder de convocatòria. La jornada va donar molt de sí i va obrir moltes preguntes, marcant el camí que ja s’havia encetat a l’abril en el Congrés del Paisatge sobre l’aigua, organitzat pel CEPVÍ. 

L’assistència va desbordar la sala i demostra l’interès del sector agrícola, l’encert dels ponents i la riquesa del debat per cercar solucions a un problema que va creixent. El Territori que no comenci a ocupar-se de la seva aigua no té futur. Durant el debat es percebia aquesta sensació, i varis ponents van ser clars: no ens ocupem d’ella! Al menys, amb la urgència que es mereix.

No serà necessari repetir les afirmacions expertes dels ponents, que ja s’han divulgat bastament pels mitjans, com l’idea d’avançar cap un canvi de paradigma respecte l'aigua, que passa per aconseguir no tenir que regar el secà; de la necessitat d’aprofitament de l’aigua de pluja de les nostres teulades; del disseny dels camps per retenir l’aigua (des de la recuperació dels marges de pedra seca a sistemes més moderns com el Keyline). 

L’ACA va parlar del Foix, la seva contaminació i la voluntat d’estudiar un sistema de reciclatge d’aigües grises més eficient que reverteixi en el sistema fluvial i realimenti els aqüíferes. Sense això (I, potser, tot i això} és impensable regar el secà.

 Dos temes tangencials importants:

1. No construir sobre l'aigua
Curiosament els mapes presentats sobre la sequera al llarg d’aquest segle localitzaven les terres potencialment més humides (i per tant més aptes per a l’agricultura per resistir la sequera) sobre la vall del Penedès (al llarg de l’eix més construït) i a la plana de la costa Daurada, llocs on, precisament, els plans de desenvolupament situen la major part dels seus creixements urbans, els assentaments logístics i la localització de les futures àrees fotovoltaiques. 

Això ens indica la desconnexió entre els diferents organismes que planifiquen el territori i la dificultat de l’Administració per cercar mecanismes d’actuació a l’alçada de les circumstàncies, actuant precipitadament i amb criteris desenvolupistes que ja no toquen. Seria el moment d’actuar, sense pressa però sense pausa, deixant a banda les urgències que ens devoren.


2. El conflicte entre la planta i la placa
Va sorgir també el tema del conflicte no resolt, entre agricultura i les energies verdes, tant des de la vesant de la crisi climàtica com la necessitat de proporcionar a pageses i pagesos una eina per enriquir els seus minvats recursos. Un assumpte que cada vegada espera una solució entre dos elements, de moment, incompatibles: la planta i la placa. Si les energies renovables (eòlica i solar) tenen la possibilitat i la necessitat de potenciar la riquesa d’un territori han de complir dues condicions: ser de proximitat (comunitats energètiques) i integrar-se en el paisatge (la qualitat d'aquest és qualitat de vida). 

La idea que es va suggerir per part dels ponents sobre la utilització de malles protectores que evitin l'excés de transpiració de les plantes i mantinguin la humitat del sòl podrien, a la llarga, convertir-se en una solució integradora si aquestes tinguessin la possibilitat de generar energia verda. 

Mentrestant estudis fefaents de la URV donen resposta positiva a la possibilitat de tenir energia verda suficient sense arribar a l’extrem de tenir de cobrir els camps agrícoles. És de sentit comú que les MAT i la gran invasió de solars i eòliques obeeixen a un patró especulatiu allunyat de les necessitats de la gent i de l'oportunitat de crear la nostra pròpia energia. De les possibilitats de l'autogeneració depèn també la nostra subsistència.

Aigua, energia i aliments, tres productes bàsics que ens cal generar i gestionar a prop de casa.  


[1] de les jornada tècnica de l’IRTA a Vilafranca el 14 de setembre. Ponents: Inmaculada Funes, Joan Girona, Robert Savé i Felicidad Herralde de l’IRTA. José D. Comino, ACA. David Sanjuan, EURECAT. INNOVI, xarxa-i.cat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'aigua i les Madrigueres

El Penedès al centre de l’Univers

El monstre Noatot