Una Persona, Un Paisatge..

L’aventura d’un camí de ferro Més d’un segle separen els inicis d’un trajecte ferroviari encara avui inacabat. Els Inicis Ferrocarrils Transversals: Baeza - Saint Girons És des del passat d'on avui s'alimenta el futur. La història comença el 1908 amb la idea, concebuda entre Espanya i França , d'aconseguir un traçat ferroviari des de París travessant els Pirineus i seguint de nord a sud per la península Ibèrica, amb un recorregut paral·lel al mediterrani (a una distància d’uns 70_100km de la costa), de Saint Girons a Baeza. 1.122 quilòmetres. L’objectiu francès era poder arribar al port de Cartagena per accedir als ports d’Orà i l’Alger, d’Algèria (aleshores colònia francesa). Es va anar traçant com a tres o quatre alternatives però finalment la que va prosperar i es va desenvolupar va ser la línia de Saint Girons -Baeza (imatge 1). El 1923 durant el Directori de Primo de Rivera, es va redactar l'anomenat "Plan de Reestructuración de Líneas", un ambiciós proje...

Les previsions per aquest any són engrescadores: profundes alteracions geopolítiques provoquen sorpreses i girs radicals en la manera com hem concebut el món fins ara. La Humanitat exposa la seva vergonya sense cap pudor i la veritat es mostra en tota la seva cruesa per damunt de les falses notícies .  Ens haurem d’adaptar a la nova realitat si ens volem mantenir en equilibri dins d’aquest transmutat univers. La situació requereix acció i flexibilitat. Restar quiets esperant l’avenir és caure en l’abisme de l’engany.  Segles habitant utopies i ara per fi estem davant una realitat que ens diu: no siguis ximple! Segueix el teu camí, fes-ho amb els peus a terra, parlant amb la gent. Fuig de la ignorància que et manté esclau. Allibera’t del romanticisme carrincló aliè. Aixeca el teu autèntic món! Construeix el teu país interior i contrasta’l. Que ningú et digui el què has de fer i mira’t al mirall quan vagis a dir què han de fer els altres.  Abona la transparència enfront d...

Acabo l’any amb un conte sobre l’Aranya golafre i el Drac invertebrat. Era una vegada un Drac que no es trobava massa bé i va anar a un bruixot amic seu. Li explicar que no s’aguantava dret i tenia que arrastrar-se per terra com una serp. Amic bruixot  necessito que em curis! m’acaba d’arribar la princesa, la filla del rei, a la meva cova. Em demana que la protegeixi del cavaller de la creu. Que la persegueix i la vol posseir. I ella no vol. I jo, en aquestes condicions poc podré fer. El bruixot el va observar i va veure que darrera el coll hi tenia un gran bony. Es tractava d’una aranya molt grossa que se li havia enquistat darrera el clatell i li succionaba els ossos de la columna. El Drac li va dir: dons, treu-me-la! No puc! va dir el bruixot. A l’esquena porta incrustat l’escut reial. Com? Va dir el Drac. Si! Dedueixo que te l’han posada els servidors del rei perquè no poguessis protegir la seva filla. El rei ha pactat el seu casament amb el cavaller de la creu, senyor del regn...

Una història sobre uns camins de ferro 1. El conflicte permanent entre dues megaregions     Una Aranya golafre provoca un Drac invertebrat Les notícies sobre que Madrid vol reforçar, per anar més ràpid, amb una altra línia d’AV Barcelona-Madrid amb l’excusa de treure trànsit de l’eix Tarragona-Barcelona és una opció qüestionable per raons de pes que no s’han valorat adequadament. Una inversió redundant (Imatge 1) menysté la jerarquia de les inversions prioritàries i retarda el desenvolupament sostenible del bon funcionament del sistema econòmic peninsular Segons els estudis metropolitans sobre les grans regions europees, (imatge 2) , la megaregió Barce-Lió , on estem situats, és una de les regions europees econòmicament més potents del continent i té una importància cabdal com a ‘societat del coneixement’ . La part sud d’aquesta megaregió (la mediterrània ibèrica) necessita dotar-se d’un sistema de transport adequat que articuli els fluxos econòmics, culturals i socials del ...

Malgrat tenir la possibilitat de convertir-se en una rica centralitat territorial en l'epicentre metropolità, el Penedès, s'encarrila pels solcs desenvolupistes del desenfrè trumpista. Abandona el passat recent on pretenia ser un model ambiental de país per acabar sent un cul de sac metropolità -macro port sec, gran central d'energia solar, futura reserva d'habitatge assequible- sacrificant les parts més valuoses: l'agricultura i el paisatge. Dos elements poc rendibles als ulls dels nous gestors econòmics, que tendeixen a cercar inversions de via fàcil recorrent a enumerar els llocs de treball; a la defensa del creixement i a l'exaltació del progrés però obviant les conseqüències que, a mitjà i llarg termini, la seva acció tindrà sobre l'alteració del medi, el conflicte social i l'harmonia territorial que, en un futur no gaire llunyà, esdevindran una realitat adversa. Ara, els temps que corren no són propicis al debat ciutadà, quasi ningú posa en dubte ...

En Joan Josep Vidal Vidal amb un quadre seu de l'exposició: "Entre el Cel i la Terra" Iniciarem amistat quan, per estranyes circumstàncies, al final dels 60, cada dilluns pujava al seu 600 i fèiem els 65 km que separaven Bellvei de l'Escola Massana.  Havíem aconseguit anar a la gran ciutat a estudiar belles arts. Jo tenia 17 anys i en Joan Josep Vidal era uns anys més gran.  De conversa fluida i imaginativa era animat i sensible, propi d’un artista que troba el camí de la vida plasmant les formes i els colors en un quadre.  Sabíem que la realitat era una altra però somiàvem en ser artistes com Picasso. Junts, en el caliu de les classes, descobríem un univers alternatiu més enllà de l’imperant silenci de postguerra, lluny de les frustracions d’un món rural que ens constrenyia. Pels dos va representar un viatge iniciàtic que ha durat tota la vida.  Més tard els nostres camins es varen bifurcar. Sabíem l’un de l’altra, vagament. Ell va seguir pintant, fent  exposic...

S’aborda el problema de tres estacions al Camp de Tarragona i al Penedès que estan en permanent conflicte: indecisió en l’elecció del lloc; en el seu valor més enllà de la funció; en la aleatorietat en el traçat de les xarxes.  En aquest projecte presentat al Concurs World Congress of Architecs. Barcelona. UIA 2026 es posa en pràctica, a través de dibuixos i esquemes, propostes alternatives que poden incitar un debat públic sobre un model territorial alternatiu que esdevingui conscient dels espais de pas (ferrocarril) on l'energia dinàmica del moviment travessa l'essència tranquil·la (o alterada) dels paisatges. Fent èmfasi en els punts d'encontre entre el transport i el paisatge: les estacions.  El paisatge com l'hàbitat humà on es viu, es treballa i es gaudeix del medi natural i urbà i que els moviments de persones i mercaderies incideixen e interconnecten amb ells a través de les estacions, esdevenint veritables centres de relacions. Els tres exemples formen part del...

“ El Penedès és territori d'oportunitats per viure, per treballar i per invertir” , ens diu el nostre Salvador. Territori d’oportunitats ? Recorda les pelis de "La conquista del Oeste". Oportunitats per viure a qui i on? Oportunitats per treballar en els polígons logístics plens de contenidors que no caben als ports? O d’envasadors en una fàbrica agroalimentària que practica el ‘greenwashing’? O de tècnic vingut de fora en una empresa d’activitat tecnològica sense concretar?  Oportunitats als fons d’inversió associats a les multinacionals logístiques; agroalimentàries, de l’automòbil o de la fotovoltaica?  Més que un “ projecte estratègic de país ” és una suma d’inversions forànies en activitats sobre grans extensions de terres agrícoles on el valor afegit destinat al Penedès es limita al sou que es pagarà als treballadors, a canvi del patrimoni agrari i natural.  Dins d’aquest discurs polític s’entreveu una buidor freda, de vertigen. No se li veu l’ànima del lloc per enl...

  Davant dels nostres ulls esbatanats es produeix la transmutació dels paisatges agrícoles, amables i productius, en polígons asfaltats, grans naus magatzem, on s’hi passegen pesats camions carregats del no-res que van i venen contaminant i degradant l’entorn o apareixen paisatges metal·litzats per la fal·lera fotovoltaica. Sota l’aval de l’empresari cobdiciós, el vist i plau del polític servil i una opinió pública conformista i acrítica, a dalt juguen a trilers amb el Penedès: “ jo et deixo posar l’ampliació de l’IDIADA al CIM i tu em deixes posar el CIM al costat de l’IDIADA”. Amb l’excusa de l’apagada estatal comencen a treure decrets de la màniga per obrir, encara més, la veda dels polígons fotovoltaics i eòlics a les grans elèctriques en el sòl no urbanitzable, ( o sigui, les vinyes ).. Res de la creació de comunitats energètiques d’autoconsum sobre les teulades dels pobles i les indústries.  A Osona el Consell Comarcal ho ha fet amb ajudes públiques, són capdavante...

Prou voldria aturar-se, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del paradís ve un vent de tempesta que se li ha arrapat a les ales amb tanta força que ja no les pot tornar a tancar.  Aquesta tempesta l’empeny de manera imparable cap al futur, al qual dona l’esquena, mentre davant seu la pila de runes s’enfila cap al cel. El que nosaltres anomenem progrés és ‘aquesta’ tempesta.”  Es tracta d’un fragment extret del treball sobre el concepte d’Història inspirat en un quadre de Paul Klee, Angelus novus , que Walter Benjamin va escriure durant la dècada dels anys trenta i, a qui l’escriptor anomena ‘Àngel de la història’, descrivint lo “... amb els ulls esbatanats, la boca oberta i les ales esteses. Té la cara dirigida cap al passat. Allà on davant nostre apareix una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una única catàstrofe que apila incessantment runes sobre runes i les hi llança davant dels peus”.  Ha passat un segle i encara tenim la temptació de seguir aquesta ...