Retorn al futur

Estació de Vilafranca a mitjans del segle passat

Vaig treballar de becari una llarga temporada en l’estudi d’urbanisme dels meus mentors universitaris. Havíem estudiat i dibuixat tota la comarca; planificat la capital i dos municipis importants. Recordo, durant els treballs, haver-me passat dies dibuixant amb un ‘rotring’ carregat amb tinta verda tot l’entorn de la Vila. Cada punt que marcava sobre el paper vegetal era un cep a escala. El plànol final era espectacular: els edifici ratllats en tinta negra i l’entorn agrícola amb tot de puntets verds.

Quan vaig acabar la carrera em van embolicar amb els plànols del Pla i em van llençar a la meva primera experiència professional en la difícil tasca de portar a terme, sobre el terrenys, la gestió del desenvolupament urbà de la capital.

Sortíem del desenvolupisme dels anys 60 i fèiem els primers projectes de l’era democràtica. Per primera vegada la planificació urbanística es representava amb dibuixos que podia entendre la gent. Els nous eixamples es dibuixaven amb els rectangles dels edificis i les seves ombres. Els carrers amb amplies voreres; les avingudes, arbrades i les places i jardins, amb els detalls de l’arbrat i els espais verds.

La representació del centre històric es definia amb molta precisió. Es destacaven els edificis singulars i es feia un inventari del patrimoni històric-artístic.

Es dibuixaven els camins agrícoles, els boscos, les carreteres, les corbes de nivell, si eren rellevants. Començava a haver-hi un respecte per la història i el paisatge. El passat recent de la planificació urbanística se n’havia oblidat. Fins aleshores l’important era el vehicle a motor i de com aquest aniria el més ràpid possible d’una ciutat a una altra; d’una zona industrial a un polígon residencial. Tot es planificava en funció de l’eficiència funcional de les carreteres que permetien el creixement de barris, urbanitzacions i polígons industrials sense mesura.

D’on veníem

La postguerra havia forçat al territori a entregar-se a l’economia productiva. Una societat seduïda pel motor d’explosió. Ni el paisatge, ni els valors patrimonials,  ni ambientals tenien raó d’existir davant la demanda del creixement per agafar el ritme d’Europa. Muntanyes, boscos, platges i espais agrícoles eren arrabassats en funció del seu valor especulatiu.

L’energia desplegada va ser tant intensa i va influir tant en la societat que, avui dia, encara en patim les conseqüències i en molts indrets se segueix en aquesta obsoleta trajectòria.

D’aquí ve la importància que aquesta nova manera de planificar va tenir, si ho situem en el lloc i l’espai del 1982, contraposada a la manera de fer dels anys 60, on les xarxes d’autovies i autopistes dominaven el territori. Ara, vint anys després, es desmuntaven les vies que envoltaven les ciutats. “Trencar l’ou”  es deia des del Pla. La ciutat tenia de respirar més enllà de la proliferació de xarxes viàries i relacionar-se directament amb el seu territori i el seu paisatge agrícola i natural.

Fotoplà del ferrocarril al pas per Vilafranca al 1977

La realitat

Fa 40 anys la carretera nacional passava pel mig del centre urbà i el tren travessava a nivell de carrer.

Durant més de sis anys vàrem portar a terme la tasca de gestionar l’esdevenir urbà d’aquesta ciutat capital que, d’altra banda, dins del seu caràcter conservador i esculpit en la cultura del bon fer i la productivitat vitivinícola, acceptava de bon grat l’obertura de la seva ciutat cap a un model urbà que, tot i el creixement desitjat, ho fes amb dignitat i elegància, i sobretot, tenint en compte la seva devoció als seus paisatges productius dels quals depenia la seva prosperitat i que era el nucli principal de la seva cultura.

La claredat del planejament dibuixat va ajudar molt a portar a terme la difícil tasca de gestionar la ciutat i influir sobre la seva comarca. També, val a dir, que la relació entre ciutat i camp era molt clara. On acabava l’última  casa de la Vila començava el camp agrícola: un mar de ceps esquitxat de petites illes formades per les bodegues vinícoles, masies agrícoles o de petis assentaments rurals. Només destacaven al llarg de les carreteres generals els polígons industrials. Fins a cert punt l’economia del seu paisatge vitivinícola havia preservat la comarca dels desgavell urbanístic en que havien caigut moltes de les comarques veïnes.

Tot i tractant-se d’una societat exclusiva, el govern de la Vila, l’equip tècnic municipal i el món cultural i econòmic s’hi va apuntar. Molta gent hi van fer costat i es varen poder tirar endavant projectes ambiciosos: des de places i parcs a plans de barris i equipaments, seguint sobretot els criteris del Pla dibuixat. Moltes vegades amb la transformació i adaptació que requerien les circumstancies adverses que ens hi trobàvem.

La transformació de la Vila

Situació de Vilafranca (la ciutat compacta envoltada de vinyes)

Entre les tasques de transformació hi havien dos objectius importants: la variant de la carretera nacional i el soterrament del ferrocarril.

Les dues eren barreres físiques que dificultaven el desenvolupament de la ciutat: una impedia la pacificació del centre i l’altra exercia una barrera dels futurs creixements naturals previstos cap al sud-est.

Construir la variant de la nacional era un primer objectiu. Dissenyada amb sensibilitat, lleugerament rebaixada perquè la ciutat podés passar per sobre i suficientment elevada perquè des d’ella es podés contemplar el paisatge confrontant, el seu disseny es concebia des d'una visió integrada en el paisatge, adaptant-se i potenciant els relleus topogràfics i els indrets significatius.

Recordo la visita que vàrem fer amb l’alcalde de la Vila al departament de projectes del MOPU. Portàvem un llibre de nusos de transit per regalar a l’enginyer encarregat de projectar la variant. Li dèiem com volíem que fossin els nusos d’accés: sempre la variant per damunt i les rotondes de distribució del trànsit a peu de terra. Avui dia quan hi passo segueixo gaudint de la seva correcta implantació.

La construcció de la variant va comportar l’alliberament de la Vila del trànsit rodat a través. Després varen venir les expropiacions d’espais perifèrics per disposar els aparcaments dissuasius entorn del centre i la futura creació de les àrees de vianants.

A partir d’aquí començaren a veure’s carrers sense trànsit ni cotxes (al principi amb moltes reticències per part dels comerciants que creien que perdrien la clientela).

El soterrament del ferrocarril va ser una de les obres importants de la ciutat. Calia solucionar la permeabilitat cap el sud-est, on s’havia previst el futur creixement. Cap el Nord-oest ja s’havia definit els límits de la futura ciutat amb una gran via que limitava a un futur parc agrari, emmarcat per uns turons que donaven pas a tota la immensa extensió agrària vitivinícola de la comarca.

Mentre que la variant ha complert sobradament la seva missió tant funcional com ambiental, el soterrament del ferrocarril no s’ha sabut interpretar i, al llarg del temps, la seva cobertura total de la part central de la ciutat deixa al descobert grans superfícies que s’intenten cobrir amb jardins o aparcament que encara fa més evident la distància entre les dues parts de la ciutat.

Va ser fa poc, en una conferència al Consell Comarcal on es debatia sobre el paisatge en transició, on va sortir el tema dels orígens d’aquest nou urbanisme que va néixer amb la democràcia. Un dels ponents definia dades, persones i conceptes que  no s’avenien del tot a la realitat.

Tot el què pot semblar de que les obres urbanístiques perduren en el temps, aquesta ciutat ha donat constància de que poden arribar a ser tant efímeres com el desig o el caprici d’un tècnic o un polític. La lluita per evitar la construcció d’un aparcament sota les Rambles va durar el que dura una legislatura. Les futures variants de principis d’aquest segle ja no observen l’entorn ni el paisatge; els plans previstos de creixement obeeixen a interessos immobiliaris desproveïts dels valors urbans i culturals que una capital regional hauria d’ostentar.

El futur que es va imaginar per a la ciutat i el seu territori, en gran part, queda enterrat en l’oblit del passat. M’agradaria deixar constància que alguns, efímerament, vàrem contribuir a la construir la història d’aquest petit país.

Que el pas del temps, cada vegada més oblidadís, no acabi soterrant la memòria d’un passat que va contribuir a imaginar un futur que pot desaparèixer per sempre i del que hi ha molt per aprendre.