Sonata de tardor

 

Sota la figuera de la vinya de Cal Magret, estirat al banc mirant el cel, sento caure, de tant en tant i lentament, les fulles seques. No fa aire, no hi ha sol, fa calor. En el silenci, se sent la seva trajectòria descendent a través del so net i cru de la fulla al tocar amb les altres al seu pas cap a terra. Tanco els ulls i espero que una d’elles es posi sobre el rostre. Cap ho fa. La Natura va al seu aire. Escolto que una d’elles, al passar pel costat, amb un lleuger xiuxiueig, em diu: “ja t’ho faràs”. Finalment llisca suau sobre la terra que fertilitzarà. 

La tardor càlida és exasperant. Genera un contrast difícil de portar. Quan fa fred ens abriguem i ens recloem a casa. Això ens permet la introspecció necessària per amortir el canvi psicològic que representa passar de l’estiu a l’hivern. Ara, no. Dins nostre les estacions no troben harmonia. L’ànima va perduda esperant l’estadi que no vindrà. 

No és estrany. Fa temps que ho sabem i ara tenim davant nostre una tardor que concentra forts trencaments dels sistemes, tant globals com personals. No ens hi resistim, ens diuen. Adaptem-nos-hi i preparem-nos pels nous canvis que s’esperen convulsos i radicals, on l’austeritat i el post creixement dominaran el paisatge. Me’n vaig a casa mentre les fulles segueixen caient de la figuera. Deixaran l’arbre nu davant l’hivern.