Una Persona, Un Paisatge..

https://www.liceubarcelona.cat/ca/una-apocalipsi-irracional En una era de feblesa política, d’inestabilitat climàtica, de sequera i escassedat de recursos. Temptats pels tik-tok de l’extrema dreta, insensibles als canvis que la natura ens depara i embolicats amb l’antiga manta del confortable segle XX, neguem els temps d’escassedat i estalvi, que ens anirien molt bé per sobreviure dignament — encara que sigui per una temporadeta — com varen fer els nostres avantpassats agraris. La disbauxa de la nostra civilització no té aturador. Causa de que, en el nostre petit país, estiguin passant coses pertorbadores: invasions logístiques desmarxades comandades per promotors immobiliaris; colonitzacions solars agràries de grans empreses energètiques ultracontaminants; Infiltracions de falses instal·lacions d’agroparcs a l’americana . Tot, no aigua, totes menades per inconscients desenvolupistes atrapats en el temps del ‘país del mai mai’. Som una civilització tan evolucionada fins a l’extrem

  Vista d'un paisatge amable de la Bisbal que tendeix a desaparèixer La Bisbal era un municipi agrícola en decadència, des de l’inici del segle XX havia anat perdent població  — al 1900 tenia 1.630 habitants i al 1981, uns 1.219 —. Una vegada superada la crisi econòmica dels 80  es va iniciar una lenta recuperació gràcies a l’aparició de mitja dotzena d’urbanitzacions de segona residencia, inserides en els boscos de les serralades del Montmell i el Massís de Bonastre, vingudes de la mà del turisme de la costa Daurada. Això provocà el creixement gràcies al sector de la construcció que va arribar al seu punt àlgid durant l a ‘ dècada prodigiosa’ (2000-2007) . Primer Cavall de Troia.  Capses incrustades en el paisatge agroforestal Entusiasmats pels efectes de riquesa aparent del negoci immobiliari residencial , ningú s’adonà de les conseqüències que el canvi de segona a residència habitual desencadenaria i ningú es preocupà de generar activitats econòmiques paral·leles. De cop i

Hi han fets humans que m’alteren el sentit de l’existència: el genocidi de Gaza, la guerra d’Ucraïna, els conflictes bèl·lics de mig món que generen més de 62 milions de desplaçaments i prop de 9 milions per desastres climàtics.  Tot i estar físicament lluny, des del caliu de la llar -avui, tele, mòbil o tablet-, sóc partícip directe d’aquests fets. El nostre món íntim és còmplice de la globalitat. El banc on tinc els estalvis finança les armes d’aquests conflictes. El govern del meu Estat participa, directa o indirectament, d’aquest espectacle de destrucció. I el més greu: manté viva la decebedora existència de la Humanitat.  Permeto que amb la nostra ortopèdica democràcia –que és suspesa quan convé– remoguin el domini de la por. L’instint reptilià de supervivència aflora en els meus pensaments i adoro l’existència d’un sistema protector que m’allunyi del desastre que contemplo per la “finestra” de casa. No recordo, no reflexiono, jo no soc l’altre, aquell que pateix a l’altra banda.

Un dels debats de les jornades d’Unió de Pagesos a la fira de Santa Teresa del Vendrell                                                    1.     L’IDIADA.          Quan el 1994 es va instal·lar l’IDIADA, molts vàrem tenir la sensació que un OVNI havia aterrat en mig de les vinyes del Penedès. Els moviments ecologistes el qualificaren de ‘rapte del territori’. No n’hi havia per menys, 500ha agrícoles convertides de cop en un vedat de pistes i naus va produir un gran impacte en el paisatge i en els conreus de l'entorn. Els auguris polítics anunciaven una bona nova pel futur econòmic del Baix Penedès. Actualment segueix sent una de les comarques amb més atur del país. I l’IDIADA, un ovni aterrat, amb una escletxa per on fluctuen els treballadors provinents de galàxies properes i llunyanes. Ara, la Generalitat, propietària del complex de l’IDIADA, està redactant un concurs públic per adjudicar la gestió, caducats els 20 anys de lloguer a APPLUS i Avançsa . Sembla que els bons resu

Si vols veure el vídeo, clica la foto Un paisatge passat per AIGUA Sant Cugat de Sesgarrigues 23 de setembre de 2023 L'Aigua és pública (de tothom).  La gent no ho sap. L'Aigua és escassa. Subsistència.  La gent tampoc ho sap, ho sabrà L'Aigua és memòria. Col·lectiva. L'Aigua és consciència. Essencial. Nosaltres som l'aigua. Som aigua!   En un passat recent,  recollíem l'aigua de pluja en una cisterna.  Tiràvem els excrements i l’aigua del safareig al pou de la bassa Teníem femer i matxo. Adobàvem la terra, l'hort i la vinya. Teníem conills, gallines i porcs, al pati de casa.   No hi havia xarxa d’aigua pública. No hi havia xarxa de clavegueram. No hi havia bany, No teníem dutxa, teníem comuna. Ara, d'això, se'n diu: economia circular.   L'aigua la pujàvem en galledes  (amb corriola i llibant) des del fons de la cisterna. Una gota era una gota treballada amb esforç. Érem conscients, l'aigua formava part de nosaltres.   Aleshores, un bon dia,

  Bruno Latour, un pensador contemporani francès, en una entrevista que podeu trobar a les xarxes, afirmava que la ‘Modernitat’, el moviment dominant al segle XX - i encara avui -   amb la bandera del ‘ progrés' i l'exercit del ‘ creixement ', ens ha portat a la crisi on ens trobem. Deia: ‘ fins ara si no eres modern, eres antic, passat de moda.. ’ Això ha fet que les noves generacions hagin oblidat el passat, amb tot el gran bagatge de les seves enriquidores experiències. Aquesta és una de les raons per la que ens trobem davant d'un món desfermat que no sap on va.   Afirma que la societat, des de fa temps, experimenta un canvi profund. Cada vegada pren més força l'Ecologisme que, poc a poc va substituint   la Modernitat. A la crisi climàtica, social i econòmica s'hi afegeix la revolució dels animals, sobretot d'uns animals molt petits, com són els virus i les bactèries - fent referència al Covid que ha posat contra les cordes a tota la Humanitat -. He

  'Le Petit Journal' de 1898 que representa la disputa colonial per la Xina. Una gran ofensiva —imperceptible per a molts— està tenint lloc en el sí de la Regió Penedès. Un silenci sepulcral planeja sobre la planificació regional per part dels nostres procuradors colonials i els mandataris de la City. No confien en nosaltres, potser amb raó. Som econòmicament dependents, culturalment deficitaris i socialment incoherents. Des de la metròpoli —sense ser massa més espavilats—,  prefereixen tirar pel dret amb la seva obsoleta i segura filosofia del ‘pelotazo’, pròpia del passat, encara present, del capitalisme salvatge que, com una droga, té un efecte inicial potent i una baixada lenta i devastadora. Ara, ataquen amb Hollywood a Vallcarca; a Gelida, amb una operació autista macro alimentaria; expansió de la gran logística  portuària, al be ll mig del Penedès, arrasant vinyes i cultius; el fantasma de la indústria fotovoltaica planant sobre les vinyes destruïdes per la sequera; gran