A les portes de Nadal

Tot s’acaba, tot comença. La vida viscuda és l’ADN del present. El futur mai ha existit, és la pastanaga del conill. El temps és circular. Fins i tot l’economia pretén ser-ho. La ment, pels vols de Nadal --i més, en el meu cas, que faig anys per Sant Esteve-- s’entendreix i pensa coses que durant l’any no s’imagina.

No tinc arbre, ni pessebre, per Nadal. A vegades amb un petit manat de vesc n’hi ha prou. Ni llums. Les cases enlluernades de Hollywood queden molt lluny, encara que retornin amb les seves fantasmagòriques i decadents pel·lícules.

El cicle es tanca. L’era minvant que ens ha vist néixer a l’ombra de la llum del petroli --un curt període d’un segle i escaig de contaminant opulència-- s’esgota. Això ens inquieta. No estem fets per la foscor. Però, de la mateixa manera, que en un període molt curt de temps, els nostres ulls s’adapten a l’avinguda del crepuscle vespertí, nosaltres hi veurem, i un altre renaixement ens il·luminarà. 

En aquesta nova era la llum que prevaldrà serà la que neixi de l’interior. Només es reflectirà en la brillantor dels ulls i en que a ningú se li passarà pel cap impulsar cap guerra. Descobrirem que no tenen sentit.  Serem avatars, on l’única cosa divertida i excitant serà la recerca de la felicitat compartida. Què més es pot desitjar en aquests temps convulsos i a les portes d’un nou univers per descobrir.