Una Persona, Un Paisatge..

La decadència de la pagesia aflora per entre la gleva de la vinya. La desaparició progressiva del personatge principal es fa evident en la fosa de les seves estructures associatives; en el refús de ser l’heroi de la hist oria; en la frustració per l’abandó a que és sotmès, injustament, per part d’un sistema cec al paisatge vital i productiu. El seu territori de treball és cobdícia pels depredadors més inversemblants, amagats darrera uns gestors porucs i mandrosos.    Davant d’aquesta confusa situació de penúries, per primer cop en molt temps, la pagesia es revela davant l’adversitat de la perllongada sequera i es prepara per una dura i llarga batalla per enderrocar les velles estructures que l’ancoren al passat.    Molts encara no són conscients de la transcendència d’aquest acte. Però s’han començat a fer un lloc en el món hídric, reivindicant el rec, amb ganes. Serà un camí llarg ple d’esculls però transmutador.    Les demandes d’un món exigent amb la proximitat d’una qualificada agr

Llegeixo als diaris: “ Els veïns de la Bisbal del Penedès rebut gen el nou polígon industrial de les planes del vent ” . Un bon titular i una molt bona noticia pel municipi.    Tot i que la legalitat no considera aquest referèndum vinculant , la realitat és que h a deixat tocat l’equip de govern i ha posat en entredit la bondat de tirar endavant un polígon logístic de 7 5 ha a tocar del nucli històric que arrabassari a les terres agrícoles que li fan coixí i que configuren el conjunt harmònic i indissociable de l paisatge rural bisbalenc . L’equip de govern haurà de reconsiderar aquest projecte ja que te el deure moral en vers els seus veïns i veïnes. I més quan s’ha actuat, en aquest assumpte, amb una actitud més pròpia d’una Agencia de la Propietat Immobiliària. Incomprensible, a hores d’ara, que encara hi hagi ajuntaments que governin a impulsos de promotor immobiliari i en canvi no valorin la qualitat del territori, no tinguin en compte l’opinió de bona part dels seus hab

Dibuix sobre paper amb carbonet i ceres d'en Fèlix Plantalech 1986 Vestíem de festa i no era diumenge. Esperàvem el bus amb el meu pare. Al món pagès dels anys 60 la gent no tenia cotxe. Durant el curt viatge, la ‘Popular’ parava a cada poble per recollir gent mudada per l’ocasió. Baixàrem prop de les Rambles. La plaça de la Vila i la de Sant Joan plenes de gom a gom esperant l’espectacle de la Diada castellera.   Més tard, fins els 70, no vaig descobrir l’Entrada de Sant Fèlix. Un esclat de llums. Els sons de les gralles i els tambors. Tot un univers de gent de Vila que bullia amb la de les contrades o venia de lluny, atreta per un espectacle únic. Un referent penedesenc, ara considerat patrimoni cultural.   Va ser en els 80 quan em vaig sentir formar part d’aquest col·lectiu quan, treballant d’arquitecte a l’Ajuntament, em varen encarregar la remodelació del mercat de Peix -obra d’en Santiago Güell- per convertir-lo en la Casa de la Festa Major, juntament amb en Fèlix Plantalech