Una Persona, Un Paisatge..

  Amb el Pla Territorial Sectorial, PLATER , la Generalitat pretén ordenar el desenvolupament de les energies renovables en el territori català. En realitat no es regula tot el territori. No es fa sobre les cobertes de les cases o les naus industrials, ni a les preses hidroelèctriques, ni dins del mar. Es regula només sobre els camps agrícoles, o sigui — el sòl No Urbanitzable — i sobre algunes infraestructures viàries i alguns espais explotats o degradats, com les pedreres. La metròpoli i el calaix de sastre agrari A través d’aquest Pla es facilitarà el camí a les grans empreses energètiques per instal·lar polígons de plaques solars — i eòlics — i reservar corredors d’evacuació, tipus MAT, sobre el terreny menys valorat: l’espai agrícola . L’objectiu és subministrar energia a les grans ciutats i les grans indústries que, pel seu elevat consum, els hi és difícil disposar de grans superfícies internes per produir energia renovable. Hi ha algú que pensa des de la gent ...

Dibuix de l'il·lustradora Mora Gimeno La setmana passada es van iniciar un seguit de xerrades al Castell de Gimenelles, al Baix Penedès, organitzades pel GEVEN, parlant sobre la custodia del territori. La sequera porta a iniciar accions de recuperació de basses agrícoles o forestals per subministrar un lloc on la fauna es pugui alimentar i gaudir en el seu propi hàbitat que la manca d'aigua els ha manllevat. Són voluntaris i voluntàries que estimen l’ecosistema on viuen i són conscients de la crítica situació global en què ens trobem. Els humans, tot i que molts ho desconeixen, depenem d’aquest ecosistema compost de petita fauna d’amfibis, insectes, bactèries i microorganismes que nien, sense donar-nos-en, el nostre univers vital.   Sense aquests petits éssers i els seus cuidadors, la Humanitat tard o d’hora, deixarà d’existir. Al nostre país hi ha infinitud de grups que hi esmercen de manera altruista el seu valuós temps: el GEVEN, l’APMA, el BOSC VERD, ARBA, NATURALIS...

Tot s’acaba, tot comença. La vida viscuda és l’ADN del present. El futur mai ha existit, és la pastanaga del conill. El temps és circular. Fins i tot l’economia pretén ser-ho. La ment, pels vols de Nadal --i més, en el meu cas, que faig anys per Sant Esteve-- s’entendreix i pensa coses que durant l’any no s’imagina. No tinc arbre, ni pessebre, per Nadal. A vegades amb un petit manat de vesc n’hi ha prou. Ni llums. Les cases enlluernades de Hollywood queden molt lluny, encara que retornin amb les seves fantasmagòriques i decadents pel·lícules. El cicle es tanca. L’era minvant que ens ha vist néixer a l’ombra de la llum del petroli --un curt període d’un segle i escaig de contaminant opulència-- s’esgota. Això ens inquieta. No estem fets per la foscor. Però, de la mateixa manera, que en un període molt curt de temps, els nostres ulls s’adapten a l’avinguda del crepuscle vespertí, nosaltres hi veurem, i un altre renaixement ens il·luminarà.  En aquesta nova era la llum que prevaldrà...

  Sota la figuera de la vinya de Cal Magret, estirat al banc mirant el cel, sento caure, de tant en tant i lentament, les fulles seques. No fa aire, no hi ha sol, fa calor. En el silenci, se sent la seva trajectòria descendent a través del so net i cru de la fulla al tocar amb les altres al seu pas cap a terra. Tanco els ulls i espero que una d’elles es posi sobre el rostre. Cap ho fa. La Natura va al seu aire. Escolto que una d’elles, al passar pel costat, amb un lleuger xiuxiueig, em diu: “ ja t’ho faràs ”. Finalment llisca suau sobre la terra que fertilitzarà.  La tardor càlida és exasperant. Genera un contrast difícil de portar. Quan fa fred ens abriguem i ens recloem a casa. Això ens permet la introspecció necessària per amortir el canvi psicològic que representa passar de l’estiu a l’hivern. Ara, no. Dins nostre les estacions no troben harmonia. L’ànima va perduda esperant l’estadi que no vindrà.  No és estrany. Fa temps que ho sabem i ara tenim davant nostre una ta...

El titular de la jornada sobre l’aigua, organitzada per l’IRTA a Vilafranca, la setmana passada: “ Serà viable la vinya de regadiu a la DO Penedès? ” [1] va ser considerat per un dels ponents, com una “pregunta trampa”. De fet, sabrem si serà viable regar les vinyes, quan siguem capaços de gestionar la sequera. L’aigua és un bé cada vergada més escàs, aviat tindrà més valor que l’or i, de moment, el 30% de l’aigua domèstica la tirem per la cadena del vàter. I tal com anem, amb la motxilla cultural petrolífera del segle XX a l’esquena, en el futur no tindrem aigua suficient per alimentar, simultàniament, persones, indústries i espais agrícoles. La solució s’allunya si l’aigua minva, mentre estiguem entestats en créixer. Felicitats als organitzadors pel poder de convocatòria. La jornada va donar molt de sí i va obrir moltes preguntes, marcant el camí que ja s’havia encetat a l’abril en el Congrés del Paisatge sobre l’aigua, organitzat pel CEPVÍ.  L’assistència va desbordar la sa...

  Sembla que el projecte de l’Agroparc dels Ametller s’ha convertit en el vaixell insígnia predestinat a demostrar que l’oxímoron “creixement sostenible” és possible, i immillorable, com a opció per abordar la transformació del sector alimentari i, a la vegada, fer front a la crisi alimentària i al canvi climàtic. Així ho manifesten, empresaris, sindicats i gestors polítics del Penedès, que es van fer forts, precisament al Vinseum , en un acte massiu per defensar-se, suposadament, dels atacs dels reaccionaris moviments del “No a tot” i que la presidenta del FEGP va reblà el clau pronunciant la famosa frase que passarà a la història: “ Prou a no a to t”. A continuació, afirmava que “ Estem a favor del si a projectes ambiciosos, sostenibles amb el medi ambient i amb les persones, amb inversions fortes que ajudin a vertebrar el territori. ” On està el problema? Ben mirat tots hi estem d’acord en desenvolupar projectes ambiciosos i respectuosos amb el medi i que afrontin la cr...

        Propostes Provisionals Pel Penedès