Trencadís

Malgrat tenir la possibilitat de convertir-se en una rica centralitat territorial en l'epicentre metropolità, el Penedès, s'encarrila pels solcs desenvolupistes del desenfrè trumpista.

Abandona el passat recent on pretenia ser un model ambiental de país per acabar sent un cul de sac metropolità -macro port sec, gran central d'energia solar, futura reserva d'habitatge assequible- sacrificant les parts més valuoses: l'agricultura i el paisatge. Dos elements poc rendibles als ulls dels nous gestors econòmics que tendeixen a cercar inversions de via fàcil recurrent a nombrar els llocs de treball; a la defensa del creixement i a l'exaltació del progrés però obviant les conseqüències que, a mig i llarg termini, la seva acció tindrà sobre l'alteració del medi, el conflicte social i l'harmonia territorial que, en un futur no massa llunyà, esdevindran una realitat adversa.

Ara, els temps que corren no són propicis al debat ciutadà, quasi ningú posa en dubte els discursos mediàtics blanquejadors. La crítica social minva i queda desacreditada per les fake news del sistema.

Si la planificació territorial era una possibilitat d'accedir a un model mínimament coherent que coordinés els diferents agents en conflicte, l'invasió desestructurada d'elements urbans, econòmics i funcionals abonen un model caòtic i conflictiu. Un trencadís que ni en Gaudí seria capaç de compondre.