Una Persona, Un Paisatge..

Ens destaquem pels nostres paisatges: els agrícoles, la vinya, el secà i els boscos de les serralades i els pocs que ens queden dels marítims. La resta estan marcats per l’especulació del “creixement” i formen part de la tipologia urbana de qualsevol perifèria. Aquests paisatges agrícoles però, dels que en posseïm molts i de qualitat, es troben en perill: eixuts pel clima i sota l’efecte depredador dels fons voltor. El paisatge no és una postal ecoturística, és un patrimoni productiu d’un elevat valor ambiental que ens permetrà participar del govern metropolità amb els mateixos drets que la resta dels territoris densament poblats de l’entorn. Aquests, ofegats en si mateixos, necessiten dels paisatges oberts per respirar, alimentar-se, i penetrar les arrels en la terra que tota metròpoli amaga i evapora. Les indústries internacionals se’n van. Aquí no tenim matèries primeres per fabricar cotxes elèctrics. Aquestes, aquí, són els nostres paisatges agrícoles i naturals amb els qua

Dibuix de l'il·lustradora Mora Gimeno La setmana passada es van iniciar un seguit de xerrades al Castell de Gimenelles, al Baix Penedès, organitzades pel GEVEN, parlant sobre la custodia del territori. La sequera porta a iniciar accions de recuperació de basses agrícoles o forestals per subministrar un lloc on la fauna es pugui alimentar i gaudir en el seu propi hàbitat que la manca d'aigua els ha manllevat. Són voluntaris i voluntàries que estimen l’ecosistema on viuen i són conscients de la crítica situació global en què ens trobem. Els humans, tot i que molts ho desconeixen, depenem d’aquest ecosistema compost de petita fauna d’amfibis, insectes, bactèries i microorganismes que nien, sense donar-nos-en, el nostre univers vital.   Sense aquests petits éssers i els seus cuidadors, la Humanitat tard o d’hora, deixarà d’existir. Al nostre país hi ha infinitud de grups que hi esmercen de manera altruista el seu valuós temps: el GEVEN, l’APMA, el BOSC VERD, ARBA, NATURALIS

Tot s’acaba, tot comença. La vida viscuda és l’ADN del present. El futur mai ha existit, és la pastanaga del conill. El temps és circular. Fins i tot l’economia pretén ser-ho. La ment, pels vols de Nadal --i més, en el meu cas, que faig anys per Sant Esteve-- s’entendreix i pensa coses que durant l’any no s’imagina. No tinc arbre, ni pessebre, per Nadal. A vegades amb un petit manat de vesc n’hi ha prou. Ni llums. Les cases enlluernades de Hollywood queden molt lluny, encara que retornin amb les seves fantasmagòriques i decadents pel·lícules. El cicle es tanca. L’era minvant que ens ha vist néixer a l’ombra de la llum del petroli --un curt període d’un segle i escaig de contaminant opulència-- s’esgota. Això ens inquieta. No estem fets per la foscor. Però, de la mateixa manera, que en un període molt curt de temps, els nostres ulls s’adapten a l’avinguda del crepuscle vespertí, nosaltres hi veurem, i un altre renaixement ens il·luminarà.  En aquesta nova era la llum que prevaldrà ser

De la Bisbal del Penedès al Logis de la Bisbal. Ara retornen, insistint tal com ho van fer el 2004, amb els mateixos arguments : la cruïlla d’autopistes, els camions i la plana baix penedesenca ideal per especular amb els polígons a gran escala que acabaran convertint la comarca en un gran port sec.   La mateixa metodologia : a) La compra de terres agrícoles per agents privats -en aquest cas, un de sol- per sota mà. b) La conxorxa amb representants polítics i l’Administració per assegurar el tir abans no s’aixequi la llebre. c) La imposició directe -l’acció dels fets consumats- d’un projecte logístic de grans dimensions sobre un sòl agrari, sense debat previ ni consulta amb la població, sense possibilitats de poder discutir públicament alternatives diferents a l’ocupació logística.  Dèficits democràtics En la pàg. 29 del document de l’AVAÇ referint-se a la participació ciutadana, és diu textualment que són: “..propostes que permetin encetar un debat ampli, obert i plural amb la ciuta

  Sota la figuera de la vinya de Cal Magret, estirat al banc mirant el cel, sento caure, de tant en tant i lentament, les fulles seques. No fa aire, no hi ha sol, fa calor. En el silenci, se sent la seva trajectòria descendent a través del so net i cru de la fulla al tocar amb les altres al seu pas cap a terra. Tanco els ulls i espero que una d’elles es posi sobre el rostre. Cap ho fa. La Natura va al seu aire. Escolto que una d’elles, al passar pel costat, amb un lleuger xiuxiueig, em diu: “ ja t’ho faràs ”. Finalment llisca suau sobre la terra que fertilitzarà.  La tardor càlida és exasperant. Genera un contrast difícil de portar. Quan fa fred ens abriguem i ens recloem a casa. Això ens permet la introspecció necessària per amortir el canvi psicològic que representa passar de l’estiu a l’hivern. Ara, no. Dins nostre les estacions no troben harmonia. L’ànima va perduda esperant l’estadi que no vindrà.  No és estrany. Fa temps que ho sabem i ara tenim davant nostre una tardor que conce

  La caduca centralitat Des de la centralitat metropolitana encara s’interpreta el Territori morfològicament radial. Les parts més denses (les ciutats) augmenten exponencialment la concentració d’energia en detriment de les parts més esponjades (el camp). Com més gran és el centre, més tendeix a convertir-se en un forat negre que xucla les energies de les perifèries sense concessió. El sistema ha funcionat així fins ara. L’ eterna discussió entre el centre i la perifèria segueix vigent en el discurs de tècnics i polítics des del nucli dur de la metròpoli ( exemple: l’acumulació de poder entorn de l’AMB ) . La cosa es complica quan el creixement de la gran ciutat en taca d’oli ja no és possible ( elevat consum energètic, forts desequilibris territorials, escassedat de matèries primeres i aliments.. ) producte del final de la era del petroli i les seves negatives conseqüències sobre el medi que obliguen a pensar una nova manera d’organitzar-nos.  La idea del treball en xarxa, vigent

Es compleixen cinc octubres d’aquella gesta històrica on l’esclat i la comunió de més de dos milions de persones va mostrar al món - des d’aquest petit país - que Catalunya té capacitat d'Estat Modern i la feblesa de la democràcia occidental. De llavors ençà els conflictes globals s’han agreujat mostrant descarnadament la irracionalitat dels Estats i la perversió dels seus caps, manifestant sense vergonya que la democràcia només és una eina de control al servei del Poder Econòmic. Així ho vàrem viure els protagonistes del Procés. Consternació, indignació i impotència davant la violència d’una repressió impròpia d’un Estat democràtic. Aquests fets han afectat profundament l’estructura psicològica de molta gent al descobrir la falta de llibertat de l’individu i la pèrdua de democràcia que va representar. L’1O vàrem pintar, amb calidoscòpics colors, un meravellós paisatge i, al mateix temps, desencadenar tots els fantasmes d’un País, posant al descobert les contradiccions global