Una Persona, Un Paisatge..

  Sota la figuera de la vinya de Cal Magret, estirat al banc mirant el cel, sento caure, de tant en tant i lentament, les fulles seques. No fa aire, no hi ha sol, fa calor. En el silenci, se sent la seva trajectòria descendent a través del so net i cru de la fulla al tocar amb les altres al seu pas cap a terra. Tanco els ulls i espero que una d’elles es posi sobre el rostre. Cap ho fa. La Natura va al seu aire. Escolto que una d’elles, al passar pel costat, amb un lleuger xiuxiueig, em diu: “ ja t’ho faràs ”. Finalment llisca suau sobre la terra que fertilitzarà.  La tardor càlida és exasperant. Genera un contrast difícil de portar. Quan fa fred ens abriguem i ens recloem a casa. Això ens permet la introspecció necessària per amortir el canvi psicològic que representa passar de l’estiu a l’hivern. Ara, no. Dins nostre les estacions no troben harmonia. L’ànima va perduda esperant l’estadi que no vindrà.  No és estrany. Fa temps que ho sabem i ara tenim davant nostre una tardor que conce

  La caduca centralitat Des de la centralitat metropolitana encara s’interpreta el Territori morfològicament radial. Les parts més denses (les ciutats) augmenten exponencialment la concentració d’energia en detriment de les parts més esponjades (el camp). Com més gran és el centre, més tendeix a convertir-se en un forat negre que xucla les energies de les perifèries sense concessió. El sistema ha funcionat així fins ara. L’ eterna discussió entre el centre i la perifèria segueix vigent en el discurs de tècnics i polítics des del nucli dur de la metròpoli ( exemple: l’acumulació de poder entorn de l’AMB ) . La cosa es complica quan el creixement de la gran ciutat en taca d’oli ja no és possible ( elevat consum energètic, forts desequilibris territorials, escassedat de matèries primeres i aliments.. ) producte del final de la era del petroli i les seves negatives conseqüències sobre el medi que obliguen a pensar una nova manera d’organitzar-nos.  La idea del treball en xarxa, vigent

Es compleixen cinc octubres d’aquella gesta històrica on l’esclat i la comunió de més de dos milions de persones va mostrar al món - des d’aquest petit país - que Catalunya té capacitat d'Estat Modern i la feblesa de la democràcia occidental. De llavors ençà els conflictes globals s’han agreujat mostrant descarnadament la irracionalitat dels Estats i la perversió dels seus caps, manifestant sense vergonya que la democràcia només és una eina de control al servei del Poder Econòmic. Així ho vàrem viure els protagonistes del Procés. Consternació, indignació i impotència davant la violència d’una repressió impròpia d’un Estat democràtic. Aquests fets han afectat profundament l’estructura psicològica de molta gent al descobrir la falta de llibertat de l’individu i la pèrdua de democràcia que va representar. L’1O vàrem pintar, amb calidoscòpics colors, un meravellós paisatge i, al mateix temps, desencadenar tots els fantasmes d’un País, posant al descobert les contradiccions global

El titular de la jornada sobre l’aigua, organitzada per l’IRTA a Vilafranca, la setmana passada: “ Serà viable la vinya de regadiu a la DO Penedès? ” [1] va ser considerat per un dels ponents, com una “pregunta trampa”. De fet, sabrem si serà viable regar les vinyes, quan siguem capaços de gestionar la sequera. L’aigua és un bé cada vergada més escàs, aviat tindrà més valor que l’or i, de moment, el 30% de l’aigua domèstica la tirem per la cadena del vàter. I tal com anem, amb la motxilla cultural petrolífera del segle XX a l’esquena, en el futur no tindrem aigua suficient per alimentar, simultàniament, persones, indústries i espais agrícoles. La solució s’allunya si l’aigua minva, mentre estiguem entestats en créixer. Felicitats als organitzadors pel poder de convocatòria. La jornada va donar molt de sí i va obrir moltes preguntes, marcant el camí que ja s’havia encetat a l’abril en el Congrés del Paisatge sobre l’aigua, organitzat pel CEPVÍ.  L’assistència va desbordar la sala i

  El petroli ha generat més d’un segle de creixement demogràfic exponencial que ha contaminat el món i està acabant amb els recursos naturals.   En aquest context de crisi climàtica, l’ aigua  s’ha convertit en un element més preuat que l’or. Les reserves d’aigua d’un territori són un dels factors més importants a l’hora de planificar-lo. Sense aigua no es pot fer res.   El segon element en importància és l’existència d’un  sistema agroalimentari  adequat a la població. Cada vegada és més necessària l’alimentació de proximitat.   I un tercer element en importància és la capacitat de generar  energia sostenible , econòmica i  pròpia.   Aquesta seria la  Trilogia de Subsistència de Proximitat   Bàsica  -TSPB-. Si tenim possibilitats d’autogestionar l’aigua; posseir extensió de terres suficients pel cultiu agroalimentari i capacitat de generar energies renovables d’autoconsum, som un país privilegiat que té la paella pel mànec. A partir d’aquí, parlem-ne.   Si tenim clara aquesta fórmula

El cas de Detroit és el paradigma del capitalisme rampant. Una ciutat rica basada en l’economia del monocultiu del cotxe - la Ford -, passa, en poques dècades, a la ruïna més profunda. Ara s’intenta refer, amb l’ai al cor, de no apostar a una sola carta i procurar no tornar a caure en mans d’un altre monopoli. Intenten diversificar les activitats econòmiques, que formin una galàxia empresarial diversa i equilibrada per protegir-se de les monstruositats que el capitalisme oligopoli va produir. Tota i l’experiència acumulada sobre la desfeta d’un sistema basat en el benefici econòmic exponencial –“ No Logo ” de Naomí Klein, ho explica molt bé– a quí seguim caient en aquest parany. Concentració de capital en poques mans, invasió de multinacionals absorbint les grans empreses familiars –el cas del 0,30€/quilo de raïm– , la desaparició d’empreses multinacionals – La Cristalera , Bosch ..– que deixen un llast d’atur o empreses naixents – de la mà de multinacionals – que, per obrir merc

  Sembla que el projecte de l’Agroparc dels Ametller s’ha convertit en el vaixell insígnia predestinat a demostrar que l’oxímoron “creixement sostenible” és possible, i immillorable, com a opció per abordar la transformació del sector alimentari i, a la vegada, fer front a la crisi alimentària i al canvi climàtic. Així ho manifesten, empresaris, sindicats i gestors polítics del Penedès, que es van fer forts, precisament al Vinseum , en un acte massiu per defensar-se, suposadament, dels atacs dels reaccionaris moviments del “No a tot” i que la presidenta del FEGP va reblà el clau pronunciant la famosa frase que passarà a la història: “ Prou a no a to t”. A continuació, afirmava que “ Estem a favor del si a projectes ambiciosos, sostenibles amb el medi ambient i amb les persones, amb inversions fortes que ajudin a vertebrar el territori. ” On està el problema? Ben mirat tots hi estem d’acord en desenvolupar projectes ambiciosos i respectuosos amb el medi i que afrontin la crisi