Una Persona, Un Paisatge..

El titular de la jornada sobre l’aigua, organitzada per l’IRTA a Vilafranca, la setmana passada: “ Serà viable la vinya de regadiu a la DO Penedès? ” [1] va ser considerat per un dels ponents, com una “pregunta trampa”. De fet, sabrem si serà viable regar les vinyes, quan siguem capaços de gestionar la sequera. L’aigua és un bé cada vergada més escàs, aviat tindrà més valor que l’or i, de moment, el 30% de l’aigua domèstica la tirem per la cadena del vàter. I tal com anem, amb la motxilla cultural petrolífera del segle XX a l’esquena, en el futur no tindrem aigua suficient per alimentar, simultàniament, persones, indústries i espais agrícoles. La solució s’allunya si l’aigua minva, mentre estiguem entestats en créixer. Felicitats als organitzadors pel poder de convocatòria. La jornada va donar molt de sí i va obrir moltes preguntes, marcant el camí que ja s’havia encetat a l’abril en el Congrés del Paisatge sobre l’aigua, organitzat pel CEPVÍ.  L’assistència va desbordar la sala i

  El petroli ha generat més d’un segle de creixement demogràfic exponencial que ha contaminat el món i està acabant amb els recursos naturals.   En aquest context de crisi climàtica, l’ aigua  s’ha convertit en un element més preuat que l’or. Les reserves d’aigua d’un territori són un dels factors més importants a l’hora de planificar-lo. Sense aigua no es pot fer res.   El segon element en importància és l’existència d’un  sistema agroalimentari  adequat a la població. Cada vegada és més necessària l’alimentació de proximitat.   I un tercer element en importància és la capacitat de generar  energia sostenible , econòmica i  pròpia.   Aquesta seria la  Trilogia de Subsistència de Proximitat   Bàsica  -TSPB-. Si tenim possibilitats d’autogestionar l’aigua; posseir extensió de terres suficients pel cultiu agroalimentari i capacitat de generar energies renovables d’autoconsum, som un país privilegiat que té la paella pel mànec. A partir d’aquí, parlem-ne.   Si tenim clara aquesta fórmula

El cas de Detroit és el paradigma del capitalisme rampant. Una ciutat rica basada en l’economia del monocultiu del cotxe - la Ford -, passa, en poques dècades, a la ruïna més profunda. Ara s’intenta refer, amb l’ai al cor, de no apostar a una sola carta i procurar no tornar a caure en mans d’un altre monopoli. Intenten diversificar les activitats econòmiques, que formin una galàxia empresarial diversa i equilibrada per protegir-se de les monstruositats que el capitalisme oligopoli va produir. Tota i l’experiència acumulada sobre la desfeta d’un sistema basat en el benefici econòmic exponencial –“ No Logo ” de Naomí Klein, ho explica molt bé– a quí seguim caient en aquest parany. Concentració de capital en poques mans, invasió de multinacionals absorbint les grans empreses familiars –el cas del 0,30€/quilo de raïm– , la desaparició d’empreses multinacionals – La Cristalera , Bosch ..– que deixen un llast d’atur o empreses naixents – de la mà de multinacionals – que, per obrir merc

  Sembla que el projecte de l’Agroparc dels Ametller s’ha convertit en el vaixell insígnia predestinat a demostrar que l’oxímoron “creixement sostenible” és possible, i immillorable, com a opció per abordar la transformació del sector alimentari i, a la vegada, fer front a la crisi alimentària i al canvi climàtic. Així ho manifesten, empresaris, sindicats i gestors polítics del Penedès, que es van fer forts, precisament al Vinseum , en un acte massiu per defensar-se, suposadament, dels atacs dels reaccionaris moviments del “No a tot” i que la presidenta del FEGP va reblà el clau pronunciant la famosa frase que passarà a la història: “ Prou a no a to t”. A continuació, afirmava que “ Estem a favor del si a projectes ambiciosos, sostenibles amb el medi ambient i amb les persones, amb inversions fortes que ajudin a vertebrar el territori. ” On està el problema? Ben mirat tots hi estem d’acord en desenvolupar projectes ambiciosos i respectuosos amb el medi i que afrontin la crisi

  Quan Miquel Àngel assumeix l’escultura del David , ho fa sobre un bloc de marbre de Carrara que ha sofert moltes vicissituds, intervencions i destrosses. Ell té clar que dins d’aquell tros de pedra hi ha l’ànima d’en David preparat per derrotar el gegant Goliat. Adapta la figura al prisma deformat  i esdevé -a part de ser considerat una obra mestra- el símbol de la llibertat democràtica de Florència en front de la dictadura teocràtica d’en Savonarola . Salvant les diferències en el temps, l’espai i el context polític, no deixa de ser interessant el paral·lelisme amb la vegueria Penedès. Simbòlicament, el bloc de Carrara és el nostre contenidor - els límits geogràfics- . Sabem que dins hi ha l’ànima del nostre David - el projecte territorial- i que l’encert en la seva realització pot esdevenir el símbol d’una nova manera de gestionar-nos com a país. Per això cal saber emprar les eines que ens proporcionen, com el cisell del Pla Territorial Penedesenc . Els que hi hem participat, des d

“La mona, vestida de seda, mona es queda", diuen. Perdre una oportunitat única de recuperar una part del paisatge marítim de la costa Daurada, destruïda per l'especulació urbanística , en el cas del desmantellament de la Tèrmica de Cubelles,  no és una bona notícia, més aviat és la constatació de que encara estem en els anys de destrucció dels nostres sistemes litorals del segle passat. Instal·lar una central logística és omplir les carreteres i autopistes de camions i de contaminació, lluny del debat que estem portant a terme en el territori sobre la necessitat de recuperació dels nostres paisatges i evitar la logística mal dissenyada, destructora i contaminant. Sense tenir en compte el sistema ferroviari ni l’estudi de localització del sistema logístic relacionat amb l’ampliació dels ports i aeroports internacionals i la seva relació amb la metròpoli BCN-Camp de Tarragona, de la qual formem part, és senzillament seguir especulant, egoistament, amb un terreny a expense

  Sortint del debat de la pel·lícula ‘Alcarràs’ em trobo el bon amic Josep Faura de Font-Rubí ( un jove intel·lectual octogenari ) i em diu: allò que has comentat, quan el sistema justifica els seus plans en ares del ‘progrés’ no és res més que una pastanaga que ens posen davant amb l’excusa d’amagar els interessos econòmics privats, que res tenen a veure amb el bé comú” , m’ha recordat un llibre del Walter Benjamin que acabo de llegir. Dic: no serà “Risc d’incendi” del Michael Löwy?. Sí, em contesta.  Els dos coincidim en una frase del llibre: “L’àngel amb l’espasa de foc va expulsar els humans del Paradís empenyent-los cap el camí del progrés tècnic..” . Afegeixo, i més endavant, en un comentari de l’assaig sobre Baudelaire, afirma: “Cal fundar el concepte de progrés sobre la idea de catàstrofe. Que les coses “continuïn així”, vet aquí la catàstrofe..” Walter Benjamin, intel·lectual jueu alemany, es va treure la vida a Port-Bou, el 1940, abans que l’exèrcit colpista franquista l’e