Una Persona, Un Paisatge..

El cas de Detroit és el paradigma del capitalisme rampant. Una ciutat rica basada en l’economia del monocultiu del cotxe - la Ford -, passa, en poques dècades, a la ruïna més profunda. Ara s’intenta refer, amb l’ai al cor, de no apostar a una sola carta i procurar no tornar a caure en mans d’un altre monopoli. Intenten diversificar les activitats econòmiques, que formin una galàxia empresarial diversa i equilibrada per protegir-se de les monstruositats que el capitalisme oligopoli va produir. Tota i l’experiència acumulada sobre la desfeta d’un sistema basat en el benefici econòmic exponencial –“ No Logo ” de Naomí Klein, ho explica molt bé– a quí seguim caient en aquest parany. Concentració de capital en poques mans, invasió de multinacionals absorbint les grans empreses familiars –el cas del 0,30€/quilo de raïm– , la desaparició d’empreses multinacionals – La Cristalera , Bosch ..– que deixen un llast d’atur o empreses naixents – de la mà de multinacionals – que, per obrir merc

  Sembla que el projecte de l’Agroparc dels Ametller s’ha convertit en el vaixell insígnia predestinat a demostrar que l’oxímoron “creixement sostenible” és possible, i immillorable, com a opció per abordar la transformació del sector alimentari i, a la vegada, fer front a la crisi alimentària i al canvi climàtic. Així ho manifesten, empresaris, sindicats i gestors polítics del Penedès, que es van fer forts, precisament al Vinseum , en un acte massiu per defensar-se, suposadament, dels atacs dels reaccionaris moviments del “No a tot” i que la presidenta del FEGP va reblà el clau pronunciant la famosa frase que passarà a la història: “ Prou a no a to t”. A continuació, afirmava que “ Estem a favor del si a projectes ambiciosos, sostenibles amb el medi ambient i amb les persones, amb inversions fortes que ajudin a vertebrar el territori. ” On està el problema? Ben mirat tots hi estem d’acord en desenvolupar projectes ambiciosos i respectuosos amb el medi i que afrontin la crisi

  Quan Miquel Àngel assumeix l’escultura del David , ho fa sobre un bloc de marbre de Carrara que ha sofert moltes vicissituds, intervencions i destrosses. Ell té clar que dins d’aquell tros de pedra hi ha l’ànima d’en David preparat per derrotar el gegant Goliat. Adapta la figura al prisma deformat  i esdevé -a part de ser considerat una obra mestra- el símbol de la llibertat democràtica de Florència en front de la dictadura teocràtica d’en Savonarola . Salvant les diferències en el temps, l’espai i el context polític, no deixa de ser interessant el paral·lelisme amb la vegueria Penedès. Simbòlicament, el bloc de Carrara és el nostre contenidor - els límits geogràfics- . Sabem que dins hi ha l’ànima del nostre David - el projecte territorial- i que l’encert en la seva realització pot esdevenir el símbol d’una nova manera de gestionar-nos com a país. Per això cal saber emprar les eines que ens proporcionen, com el cisell del Pla Territorial Penedesenc . Els que hi hem participat, des d

“La mona, vestida de seda, mona es queda", diuen. Perdre una oportunitat única de recuperar una part del paisatge marítim de la costa Daurada, destruïda per l'especulació urbanística , en el cas del desmantellament de la Tèrmica de Cubelles,  no és una bona notícia, més aviat és la constatació de que encara estem en els anys de destrucció dels nostres sistemes litorals del segle passat. Instal·lar una central logística és omplir les carreteres i autopistes de camions i de contaminació, lluny del debat que estem portant a terme en el territori sobre la necessitat de recuperació dels nostres paisatges i evitar la logística mal dissenyada, destructora i contaminant. Sense tenir en compte el sistema ferroviari ni l’estudi de localització del sistema logístic relacionat amb l’ampliació dels ports i aeroports internacionals i la seva relació amb la metròpoli BCN-Camp de Tarragona, de la qual formem part, és senzillament seguir especulant, egoistament, amb un terreny a expense

  Sortint del debat de la pel·lícula ‘Alcarràs’ em trobo el bon amic Josep Faura de Font-Rubí ( un jove intel·lectual octogenari ) i em diu: allò que has comentat, quan el sistema justifica els seus plans en ares del ‘progrés’ no és res més que una pastanaga que ens posen davant amb l’excusa d’amagar els interessos econòmics privats, que res tenen a veure amb el bé comú” , m’ha recordat un llibre del Walter Benjamin que acabo de llegir. Dic: no serà “Risc d’incendi” del Michael Löwy?. Sí, em contesta.  Els dos coincidim en una frase del llibre: “L’àngel amb l’espasa de foc va expulsar els humans del Paradís empenyent-los cap el camí del progrés tècnic..” . Afegeixo, i més endavant, en un comentari de l’assaig sobre Baudelaire, afirma: “Cal fundar el concepte de progrés sobre la idea de catàstrofe. Que les coses “continuïn així”, vet aquí la catàstrofe..” Walter Benjamin, intel·lectual jueu alemany, es va treure la vida a Port-Bou, el 1940, abans que l’exèrcit colpista franquista l’e

Castell de Gelida En una setmana de diferencia participo en dos debats: un, organitzat per l’Ametller a Gelida i l’altra, a Sant Llorenç d’Hortons, per l’ StopAgroparc . En el primer, assistència de polítics  a la fila zero, amb presentador de TV3 inclòs. En el segon, especialistes en fauna, flora i ambientalistes. Dos interessos, legítims, enfrontats.  Qui té raó? D’una part, una empresa d’èxit que vol expandir-se i necessita situar la seva gran seu logística alimentària ocupant 220ha al Penedès. El seu eslògan:  "desenvolupar una agricultura sostenible i circular " . A altra, la societat penedesenca més crítica exposa, amb arguments contundents , l’inversemblant de tal afirmació. L’Agroparc, de moment, no deixa de ser un projecte de bones intencions on no es demostra, ni es compromet, a resoldre el   problema de l’impacte ambiental que generarà així com l'efecte negatiu que tindrà   al planificar-se d'esquenes a l'estructura de l'entorn o

PROPOSTES PROVISIONALS PER A LA REGIÓ PENEDÈS POSTPANDÈMIA