Coses fantàstiques

Castell de Gelida En una setmana de diferencia participo en dos debats: un, organitzat per l’Ametller a Gelida i l’altra, a Sant Llorenç d’Hortons, per l’ StopAgroparc . En el primer, assistència de polítics  a la fila zero, amb presentador de TV3 inclòs. En el segon, especialistes en fauna, flora i ambientalistes. Dos interessos, legítims, enfrontats.  Qui té raó? D’una part, una empresa d’èxit que vol expandir-se i necessita situar la seva gran seu logística alimentària ocupant 220ha al Penedès. El seu eslògan:  "desenvolupar una agricultura sostenible i circular " . A altra, la societat penedesenca més crítica exposa, amb arguments contundents , l’inversemblant de tal afirmació. L’Agroparc, de moment, no deixa de ser un projecte de bones intencions on no es demostra, ni es compromet, a resoldre el   problema de l’impacte ambiental que generarà així com l'efecte negatiu que tindrà   al planificar-se d'esquenes a l'estructura de l'entorn o

PROPOSTES PROVISIONALS PER A LA REGIÓ PENEDÈS POSTPANDÈMIA

La pregunta inicial era:  Creus que l’Agroparc pot activar el territori i ser un model més que sumi al Penedès? Arquímedes va dir: Doneu-me un punt de suport i mouré el món.   L’únic que sabem del cert és que l’Agroparc és aquest punt de suport que necessita l’Ametller Origen   per expandir-se pel món. De fet, tenim poques dades per poder contestar la primera part de la pregunta: Creus que l’Agroparc pot activar el Territori?   De moment tenim una bona presentació, un bon projecte físic i unes bones declaracions d’intencions, que es centren en dos conceptes, que formen part de l’eslògan publicitari de l’empresa: Un nou model d’agricultura Sostenible i Circular .   Això fa que la resposta es converteix en una pregunta: amb aquest bagatge, l’Agroparc, que vol i què pot activar del Territori?   L’octubre del 2015, 210 ciutats a tot el món, entre les quals Barcelona, van signar el Pacte de Polítiques Alimentàries Urbanes de Milà : on es van comprometre a  impulsar sistemes agroali

Quan la bellesa s’alia amb la creativitat surten coses meravelloses. El VIII Congrés d’Art i Paisatge, dedicat a l’aigua, és una d’elles. Va sorgir del conflicte que s’aboca sobre els nostres paisatges, d’aquí la necessitat de canvi del CEPVI davant la nova era climàtica. Els nous reptes que reneixen amb virulència, com la invasió logística o les MATs, que ens volen plantar sobre el nostre territori, com a monstres, indiferents al sentir de la gent i al seu hàbitat. És l’aigua el primer element que cal valorar del sistema territorial. Sense ella no som res. I, aquests dies, durant el Congrés, han brollat mil aigües dels quatre cantons de la vegueria. La riquesa del seu passat, la seva precària i contaminada presència i la necessitat de cuidar-la responsablement pel futur ens obliga a planificar per a ella, no contra ella, com hem fet durant un segle. Un dels objectius que la màgia del Congrés ha   generat és dirigir la mirada cap els rius i rieres perquè deixin de ser claveguer

El 19 de novembre del 2020 es va produir el debat sobre les infraestructures al Penedès dins del marc dels treballs del Pla Territorial del Penedès. Clica la imatge per veure el vídeo de la ponència  Els temes que es. varen tractar van ser molt interessants i toquen el moll de l'os del que pot decantar el model territorial penedesenc cap a convertir-se en una sucursal perifèrica de la metròpoli de Barcelona o constituir-nos en un territori que treballa la seva pròpia personalitat, lluita i construeix la seva singular riquesa cultural, social i econòmica, dins de l'àmbit metropolità de Barcelona i que doni resposta a les dinàmiques de la societat del coneixement de la Megaregió europea Barcelona-Lió, on estem situats: 1. Un tema súper interessant, l'autopista mediterrània ferroviària de mercaderies : No va quedar clar ni per on passaria, ni tant sols si es faria, l'eix mediterrani de mercaderies, de la que SOS Penedès proposa una variant macro metropolitana. I va donar

  Res dura. Per molt que vulguem retenir les coses que ens fan sentir segurs i estimats, tot és finit i canviant. L’aigua, aquest element transparent i inestable, que s’adapta a l'anatomia del   paisatge i s’amaga sota la seva pell - i la nostra- ens mostra el què som: inestables! Avui, tothom és conscient de surar en un estadi d’impermanència accelerada. Actuem, però, com si tot fos igual que abans. El pànic al desconegut ens immobilitza? Durant més d’un segle, l’abundància del petroli ens ha emborratxat més que el vi. Mentre ens bevíem les seves virtuts, ell ens anava consumin el cervell fins el punt de fer-se imprescindible en cada racó de la nostra existència. La natura i els valors ètics i morals s’han anat substituint per la sintètica olor del carburant, per la seva pell d’asfalt, cobrint de plàstic els nostres mars. Ara depenem d’ell. Per ell robem, matem, anem a una guerra d’imprevisibles conseqüències. Em perdut el sentit de l’individu com a ésser universal i, aix

  La segona tertúlia del CEPVÍ a l’Escola d’Enoturisme de Catalunya, el dimarts passat, va mostrar les expectatives que els nostres paisatges ofereixen a l’economia turística. Sota el títol: “El Patrimoni de l’aigua i el turisme del vi”, els tertulians varen anar descobrint territoris desconeguts, per a molts, fins ara: la bellesa dels paisatges de l’aigua. Els cursos fluvials i les construccions que la humanitat ha anat construint, al pas de l’aigua i al llarg del temps. Ara, la recuperació necessària d’aquest patrimoni obre noves perspectives econòmiques més enllà de l’enoturisme. D’entre tots els projectes debatuts, destaca el projecte de “ el camí del riu ” , una iniciativa dels sis municipis que voregen el Riudebitlles i que tot i l’estat incipient i de les dificultats pròpies d’una iniciativa pública local, és un model a seguir i a impulsar per part del Territori. L’Anoia, amb un projecte desenvolupat com a via blava per part de la DIBA. El Foix amb el seu trajecte cap el mar a