Illa Fantasia

“El Penedès és territori d'oportunitats per viure, per treballar i per invertir”, ens diu el nostre Salvador. Territori d’oportunitats? Recorda les pelis de "La conquista del Oeste".

Oportunitats per viure a qui i on?

Oportunitats per treballar en els polígons logístics plens de contenidors que no caben als ports? O d’envasadors en una fàbrica agroalimentària que practica el ‘greenwashing’? O de tècnic vingut de fora en una empresa d’activitat tecnològica sense concretar? 

Oportunitats als fons d’inversió associats a les multinacionals logístiques; agroalimentàries, de l’automòbil o de la fotovoltaica? 

Més que un “projecte estratègic de país” és una suma d’inversions forànies en activitats sobre grans extensions de terres agrícoles on el valor afegit destinat al Penedès es limita al sou que es pagarà als treballadors, a canvi del patrimoni agrari i natural. 

Dins d’aquest discurs polític s’entreveu una buidor freda, de vertigen. No se li veu l’ànima del lloc per enlloc. El model territorial i l’encaix urgent i necessari amb la regió metropolitana no hi és present. Els nostres líders només gestionen les inversions de les grans empreses amb l'argument dels llocs de treball, res més. És aquest el model de país?

Després de vint anys que el Territori va dir ‘no fem el CIM’ i de cinc del fructífer debat democràtic en el Pla territorial del Penedès basat sobre el model territorial de Regió Agroalimentària (Imatge1) -com a territori complementari d’una Regió Metropolitana densament poblada-, ens anuncien la bona nova de que tot torna on estava abans de proposar aquest ambiciós i innovador model territorial. A canvi, ens ofereixen la colonització pura i dura de convertir terres agrícoles fèrtils en terres generadores de gran contaminació i despesa d'aigua (Imatge2) . Realment estem vivint un western! i nosaltres som els 'xerokis'.

Imatge 1. Espais productius agraris i d'activitat agroalimentària a la vegueria Penedès

I per rematar-ho, afirma el president que: “s’està fem molta feina.. projectes tangibles, escoltats i acordats amb alcaldes i alcaldesses, amb els sectors implicats i les entitats” fent referència a l’Agroparc (denunciat als tribunals per la societat civil); i a l’IDIADA2 (projecte que no s’ha fet públic encara ni s’ha debatut amb les ‘entitats’) però que fa temps que se sap el joc de trilers que hi ha, de bescanviar els terrenys del CIM (polígon logístic marcat per les lluites reivindicatives de principis de segle) per les zones prop de l’IDIADA, en terres agrícoles a la Bisbal (També, ara, en lluites socials reivindicatives que denuncien la descarada especulació de convertir terres agrícoles en polígons logístics dins un pla municipal desfasat i fora d’una planificació harmònica amb la resta del territori). 

Tot això comporta modificacions puntuals dels POUM de Gelida, la Bisbal, Banyeres i l’Arboç (i no són les úniques), del que es dedueix les intencions de l’Administració d’abandonar definitivament el Pla Territorial del Penedès iniciat ara fa més d’una dècada. I que va despertar molt d’interès perquè representava l’inici d’una nova manera de planificar basada en la participació i el debat obert i, sobretot, feia front als problemes reals de la crisi climàtica, la carestia de les matèries primeres, la producció agrícola de proximitat i la recerca alternativa al sistema de creixement urbà en taca d’oli propi de les ciutats americanes ara en plena decadència . Ara, ni se'n parla.

 

Imatge 2. Polígons logístics previstos sobre l'AP7 i l'AP2. Superfície, tones de CO2/any emeses i despesa d'aigua anual.

I per si no n’hi hagués prou, la cosa va a pitjor quan s’anuncia la futura terminal ferroviària del Penedès a l’Arboç, vinculada a l’Idiada2 (i els polígons logístics previstos). Això pressuposa una estació de mercaderies que sentencia definitivament la regió a patir -a part de l'ocupació logística- del pas dels trens de mercaderies de mitja Espanya. Si ja estem col·lapsats per tanta ineficàcia ferroviària, lligueu-vos fort els cinturons, perquè això anirà molt a pitjor. Una desencertada solució a la necessitat de mobilitat sostenible que necessita el Penedès -i de retruc tota la megaregió- . S’està fent molta feina, sí, però sense sentit ni coherència territorial. Cosa que empitjorarà l'actual situació.

Un discurs, en definitiva, que mostra el menyspreu del poder polític i econòmic en vers la societat civil penedesenca que ha liderat la participació, emprant molta energia, il·lusió i ha fet propostes coherents i raonades que són la llavor per dotar al Penedès d’unes eines per fer front, amb més possibilitat d’èxit, als reptes actuals. 

No s’entén tanta duresa i insensibilitat en uns líders d’un sistema que han oblidat el més essencial de les seves qualitats: el diàleg amb la gent i la valoració d’un territori i uns paisatges construïts amb sentit i, encara avui -la majoria-, harmoniosament integrats amb el medi, al que tampoc tenen en compte.