Una Persona, Un Paisatge..

Tan prompte vaig saber d’ell vaig anar corrent a la llibreria Mitjans del Vendrell (res de correu electrònic) me’l vaig llegir en un cap de setmana. Vaig plorar. La Maica Rafecas era la causant, amb el seu llibre “El setembre i la nit”. Per fi la literatura tenia com a protagonista de fons al Baix Penedès! El llibre, per a mi tenia moltes més cares que un lector fora de context.  Jo era un dels protagonistes! No com a individu, sinó formant part d’un col·lectiu que sense nombrar-lo ( la plataforma social contra el Logis Penedès “No fem el Cim” ) sorgeix en un context diferent però identificable.  A més d’un capítol dedicat a les Madrigueres   ( aquí sí amb el nom autèntic ), sorgeixen indrets entranyables, com l’Hostal ( on vaig anar a ioga durant més d’una dècada ), Gimenelles, Sant Jaume, Llorenç. Per damunt d’aquests paisatges apareix la solitud del personatge central, l’Anaïs. La revolta contra un món descarnat, venut al falç progrés dels polígons logístics. La memòria de les te

El dimarts va passar un fet curiós. Per primera  vegada es va parlar d’aigua en un lloc de vi.  Les ja tradicionals tertúlies organitzades pel CEPVÍ, a l’escola d’enoturisme de Vilafranca, varen tenir com a protagonista a l’aigua dins del ecosistema del paisatge penedesenc.  Soazig Darnay va conduir el debat acompanyada d’Humbert Salvador, Ricard Pintado, Josep Ma. Calaf i Victor Cornejo. Tocades quasi totes les tecles dels secrets de l’aigua en simfonia amb el medi, van anar desgranant, un a un, els conflictes i lligams entre els dos elements essencials (aigua i terra) per a   la subsistència dels éssers vius i base del   paisatge, sobretot el vitivinícola. Es va parlar dels canalitzadors naturals o artificials (rius, rieres, torrents, estanys i fonts ) que configuren l’estructura d’un paisatge i que, en funció del seu grau de manteniment, aquest pot seduir o ser rebutjat. El sistema hídric no entén de fronteres administratives. L’escassetat, l’alt grau de contaminació, la mala ge

Els pagesos saben des de sempre d’on ve i on va l’aigua. I, fins els anys 50, sabien de l’ecologia per la llei de l’estalvi. Recollien l’aigua de les teulades per beure i el fems i la bassa que generaven, a casa, la convertien en matèria orgànica pels camps. Per la gent que ha anat venint de les perifèries urbanes a terres agrícoles i marítimes, ocupant “la gran urbanització del segle XX”, l’ecologia i l’aigua eren dos desconegudes. Perquè saber-ho, si obrint l’aixeta del bany o la cuina, tenim aigua. Perquè preguntar-nos d’on ve i a on va? De l’ecologia? fins a entrar al segle no se n’ha començar a parlar. És en aquesta realitat en que ens vàrem trobar els anys 90, al Geven, quan lluitàvem perquè el delta de les Madrigueres no fos engolit pels blocs d’apartaments que la llarga especulació urbanística generava. Ningú entenia perquè ho fèiem. Què se’n trèia, a que venia “això” d’impedir urbanitzar-les, com passava amb la resta del litoral? Primer esquema de l'Arbre del Bai

En un territori indecís sobre el seu futur, el món empresarial agroalimentari es mou ràpid, activant projectes seductors sobre el territori. Un d’ells, l’Ametller, amb 180 M€ d’inversió sobre 250 ha, al nord del Penedès, s’ha presentat en societat, ben embolicat amb paper de regal, acompanyat per inversors multinacionals i amb subvencions europees sota el braç.  Fins ara, la societat civil i els governs locals d’aquest petit país, desconeixen l’abast que tindran els seus efectes. Impacte sobre les terres de cultiu: aparició de problemes edafològics o escassedat d’aigua; transformació d’un paisatge agrícola i natural en un territori intensament antropocèntric; generació d’energia verda d’autoconsum i emissions, només resoltes sobre el paper; l’impacte social a mig i llarg termini produïda per l’efecte d’una economia autàrquica amb pressió sobre la delicada situació del món agrari; l’efecte negatiu sobre l’incipient projecte de la Regió Agroalimentària del Penedès, reivindicada des de

Els governs municipals de la flamant Regió Penedès imiten el gest de l’estruç. Davant la crisi climàtica i social s’inventen una sortida local als problemes globals. Generalment redacten plans basats en la requalificació urbanística per a la construcció d’habitatges o la transformació de sòl agrícola a polígons terciaris, industrials o logístics. Aquests generen fortes plusvàlues que els gestors i els seus aparells mediàtics, s’encarreguen de disfressar de “ sostenible” “ de servei públic ” o “ economia circular ” i, sobretot, no hi falta la cua: “ de molts llocs de treball ”. Però, han preguntat als seus municipis veïns si aquestes decisions els afecten? Tot i la legitimitat per decidir el que vulguin, dins el seu municipi, no estaria de més una consulta a l’entorn. Per cortesia i bona convivència i comprovar si aquesta acció els afecta. Seria òptim coordinar esforços i afrontar els conflictes existents d’una manera més col·lectiva. Fa dècades que la frase: “ Pensa en global i

Cal Vies-Sant Marçal Al nostre país hi ha una gran corrent d’opinió capficada en posar polígons logístics com a sortida de la crisi, a costa de l’espai agrícola. Quan desapareix qualsevol activitat econòmica, correm-hi tots a apartar les vinyes per posar polígons amb parcel·les grans. Tanta urgència en urbanitzar polígons, si no sabem què posar-hi?  Logo del Pla Territorial del Penedès Mentrestant, el Pla Territorial està parat. Fa 7 anys que es va iniciar i ni l’estudi econòmic i ni el d’impacte ambiental - determinants per saber el camí a seguir - s’han redactat. No sorprèn, és una tàctica habitual: alentir un pla per tenir temps a resoldre els “interessos particulars”. I tot a costa de la ventafocs del territori: el paisatge agrícola. El valor del qual, per a molts es concentra en una frase: “Oh! Que maco!”. Però, la gent comença a descobrir que el paisatge agrícola és alguna cosa més. És sostenible, genera activitat econòmica propera, ecològica, de qualitat i, sobretot, transver

Els canvis en la cúpula del poder produeixen efectes aparents. El flamant Delegat del Govern es treu un as de la mànega i desempolsa el repetit i invisible projecte d’ampliació de l’IDIADA sobre els terrenys del Logis que, fa temps, el ‘carismàtic’ alcalde de Banyeres, ja ho havia intentat. El recent Director General de Territori es reuneix amb les alcaldesses del Garraf per parlar del Pla Territorial. Es veu que no queda clar què és això de la vegueria. Sobretot per algun sector industrial que no s’hi sent representat. El vibrant i intens debat a Participa Gencat, on molts de nosaltres vàrem assistir, va ser un autèntic primer pas del Pla Territorial -d’aquesta oblidada vegueria- per apropar-se a la gent.   D’aquí es varen extreure alliçonadores  conclusions dignes de tenir-se en compte sobre com construir un país. Ah! Però això no agrada a la cúpula. Els manaires van a la seva. Giren la cara a aquest debat, tot i haver estat la pràctica més encertada que s’ha apropat mai a una

  Em resulta difícil parlar de tu, Mònica Hill. Tants anys present en la meva vida. La teva absència em transporta a un sentiment desolador (com la mort dels pares). No els notes perquè sempre estan presents, i quan se’n van, el buit que deixen fa trontollar el sistema íntim de les relacions afectives. Els darrers mesos eres menys present. Sabia de tu a través de l’Asensi. I quan li preguntava, no em deia què et passava. Respectava la teva voluntat de no dir-ho. Un dia et vaig trucar i em vas explicar molt per sobre la teva situació. Amb un amic comú vàrem coincidir en suggerir-te una teràpia alternativa que a altres els hi funcionava. Però, pel que anàvem sabent, el procés estava molt avançat i seguia el seu curs. A partir d’aleshores et tenia present al matí, quan meditava. Vaig regalar-te un fulard de seda. Et faria més maca i et donaria energia. Malgrat tot, dues setmanes més tard, per sorpresa de tots, presidia el teu fèretre. Mònica, què t’ha convençut fer aquest viatge? És

  Durant el canvi d’alcalde que va tenir lloc a Cunit el 19 de juny, hi va haver una manifestació, a peu de carrer, sota la sala on es feia la cerimònia de traspàs. Una batucada animava les tres escasses dotzenes de gent, la majoria de Cunit, que amb pancartes participaven en la protesta.   Els càntics posaven en evidència, el que havia estat succeint durant moltes dècades al llarg de la costa “Daurada”. En el cas de Cunit, la gota que havia fet vesar el got, eren dos plans: un, la construcció de més habitatges i una zona de magatzems, a l’indret anomenat el Bosc de Miramar (91.000m2 de gran biodiversitat) i l’altra,   la imminent execució de la urbanització de la Plana del Castell, un extens rectangle a tocar de l’estació que, juntament amb el petit delta de la riera de Cunit, són objecte de depredació urbanística. La funció d’aquests espais, gens menyspreables, són els aiguamolls que fan la funció ambiental d’intercanvi biològic i natural entre l’aiguabarreig de les aigües dolces

Aquesta famosa frase atribuïda als germans Marx segueix essent vigent avui dia. Al tren no hi ha carbó i, per no parar, cremen els vagons. Aquí, al nostre país, molts dels nostres governants   segueixen cremant els vagons del tren on viatgem, tot i sabent, perfectament, que, el fet de córrer, no ens fa avançar. Sobretot ( i bona part dels viatgers ho sabem ) que, seguir corrent en aquesta direcció, ens porta a un carrer sense sortida, on ens quedem sense el més valuós del nostre territori: el paisatge agrari i natural ( els vagons del tren ).  Logística comercial sobre vinyes a Masquefa . Logística asiàtica al Penedès . Supermercats sobre els últims aiguamolls a Cunit . Inversions desequilibrants del sistema turístic, a Sant Pere de Ribes . Grans parcel·les industrials sense sentit a la  Conca d’Òdena . Parcs fotovoltaics i eòlics sobre l’espai agrícola. Apostes per la indústria química a Banyeres i, ara, a més, noves ampliacions industrials a Subirats, sobre els preciosos meandres

La crisi de la vitivinicultura afecta directament els seus paisatges. Les institucions i empreses que, amb voluntat i mitjans, lluiten per demostrar la seva importància estratègica han entrat en crisi. Els treballs que durant molts anys han servit de referent cultural i han defensat i enaltit els seus valors, xoquen frontalment contra la incomprensió d’un poder polític i econòmic depredador. La canviant situació territorial arreu de la vegueria Penedès demanda una reinterpretació de la seva realitat i una intervenció més ferma sobre la importància del paisatge al nostre territori.   Però, algú es pot preguntar: tanta importància té el paisatge? La punta de l’iceberg d’un sistema complex El paisatge és la principal eina per construir el futur: és patrimoni, és agricultura, és urbanisme, és natura, és biodiversitat, és hàbitat, és historia, és economia. Per això és important el preu del raïm (o de l’enciam, o del préssec..) perquè és el valor en que paguem els nostres jardiners perquè

La manera de procedir dels poders ( polític i econòmic) és transformar les coses senzilles en complicades. Perquè? per introduir els intermediaris necessaris que proporcionin els beneficis econòmics als que ostenten el poder. Exemple recent: les vacunes de la covid ( les patents farmacèutiques entre els pacients i la vacuna ). Un altre exemple: la invasió de drets d’instal·lació de camps de plaques fotovoltaiques i molins eòlics en qualsevol indret dels espais agrícoles, sense demanar permís a qui hi viu i hi treballa, sense cap criteri ambiental, ni sense pla preconcebut on es proposi la millor manera d’intervenir per fer front a la crisi climàtica.   Madrid ha concedit poder a les energètiques per seguir dominant el sector i, la Generalitat, servilment, l’ha secundat. Per decret s’imposa una solució unilateral d’energia verda per un tub, no importen els efectes colaterals. Darrera hi ha el poder econòmic de les energètiques que manipula l’staff polític per obtenir grans beneficis

  El vaig conèixer en una conferència organitzada pel GEVEN al Vendrell a finals de segle. Sabia de la seva existència, però sentir-lo en directe em va connectar amb el fil de la meva història personal que creia haver perdut. Feia poc que havia tornat a Bellvei, desprès d’un periple d’un quart de segle per la Ciutat dels prodigis. Ell, l’Arcadi Oliveres, va descriure amb aquella veu amable i convincent, sense fissures, que -encara-, un món amb harmonia, era possible. Tot i que durant la meva existència, conscientment o inconscientment, ha estat present en els meus actes i els meus pensaments, la connexió l’acabo de fer visible ara, en aquest article: des dels primers relats del meu pare, militant de les Joventuts Socialistes, sobre les misèries de la guerra i la frustració del franquisme. Passant per les classes nocturnes predemocràtiques, amb els Jesuïtes de darrera la Universitat de Barcelona, sobre economia marxista, o la història d’Espanya de Pierre Vilar, i connectant directam

  No és que desconfiï del futur govern que, amb tota probabilitat, serà, oficialment, independentista. Des d’aquesta vessant el recolzo. I espero que es deixin de punyetes de seients i trifulgues egocèntriques. Sabeu que els partits teniu els dies comptats. Ja no representeu les idees, la gran majoria sou empreses de màrqueting.    Però, a molts, no ens agradaria seguir esllomar-nos en la lluita per un món mínimament decent, com hem fet durant aquestes   últimes dècades, en el submón dels moviments ecologistes d’esquerra, per desfer les accions neocapitalistes i depredadores del territori que, fins ara, els successius governs autonòmics -i centrals- han exercit sobre el Penedès. No confonguem, doncs, al personal. Sabem que el màxim a que podem aspirar és a un govern tecnòcrata de caire socialdemòcrata ‘light’, d’anar per feina. Feina de tirar el que se’n diu ‘el país endavant’. I, això, senyores, vol dir que haurem de seguir lluitant per contrarestar la incontinència del creixement

  Durant els anys vuitanta, qualificar d’ecologista a una persona o un grup tenia un significat, eren pocs, uns quants activistes que defensaven el medi.  La definició sempre anava acompanyada d’un qualificatiu, o utòpic: “idealista”; o despectiu: “putos”, posant de relleu que eren quatre eixelebrats que anaven en contra del sistema establert i no feien més que molestar.  Ara, a l’inici dels 20, en plena crisi climàtica, una gran part de la societat creu que s’ha d’actuar amb contundència per evitar el desastre ambiental. Fins i tot, els Estats i les altes esferes polítiques defensen i promocionen, invertint esforços i diners, per evitar la catàstrofe.  En aquest context, definir a un moviment social (SOSPENEDÈS) d’ecologista, amb connotacions pejoratives ( com acaben de declarar algunes organitzacions empresarials penedesenques ), planteja el dubte de, què volen dir? Dona la sensació que, al desmarcar-se d’uns conceptes que són predominants en una societat informada i culta, conscien

  Llegeixo un dels criteris del Pla Territorial: “ Moderar el consum de sòl .. minimitzant el creixement urbà sobre l’espai obert ”. Mentrestant, a Masquefa, la flamant Comissió d’Urbanisme del Penedès, aprova un pla per construir un gran centre logístic en sòl de protecció agrícola, prop de Sant Llorenç d’Hortons, en ple paisatge vitícola, tan apreciat per la gent i les empreses d’aquí i tan menystingut per la caduca cultura política que arruïna la terra.  Sí, són els respectables polítics del Departament i els seus alts funcionaris, que dirigeixen els destins del Pla Territorial, els mateixos que presideixen la Comissió d’Urbanisme, acabada de crear, i representada pels, teòricament, polítics d’aquí,   tècnics d’aquí i persones i entitats que, en teoria, són autoritats responsables en la defensa dels interessos del Penedès.    Proporciona poca confiança un organisme públic que amb una mà ofereix diàleg ‘sostenible’, mentre, amb l’altra, contamina el territori que ha de cuidar.  Amb