Entrades

Desplanificar

Imatge
Plànols cromàticament ben dissenyats. Línies fines i ondulades formant futures traces d’autopista desenvolupista - el 4 art. cinturó per  Vilafranca i més enllà fins El Vendrell-. La sinuosa corba d’un tren que connecta la costa amb l’interior, ideal recorregut turístic pel Penedès. Zones industrials i logístiques persistentment imposades -El Logis i la Conca- dibuixades, amb petites rodonetes gris perla, quasi imperceptibles sobre el fons gris del plànol i Cal Vies, de delicat rosa pàl·lid. Ratlletes grises, pel sòl no delimitat de l’autòdrom de Ribes. Taques grises en el sòl urbà consolidat del pla de Mar. Veritable fresc renaixentista representant els criteris del Pla Territorial. Tot amanit amb frases i conceptes com: “diversitat territorial”. “Model sostenible i resilient al canvi climàtic”. “Integrar transversalment el paisatge”. ”Planificar els espais oberts de manera proactiva i estratègica”. “Moderar el consum de sòl..”  I jo, com Ulisses, lligat al pal major, per

Metropolítica

Imatge
Ja arriben els tòpics electorals de rància factura política: “ Repensar el futur en clau regional ”. “ Definir objectius de les set comarques de la Regió Metropolitana” . I la Colau, ho remata: " Reivindicació històrica perquè a aquest gran territori no se'l tracti com si fossin municipis de segona, sinó com a nodes principals que és el que són ". Però senyora, de quin ‘Gran Territori’ esteu parlant? Del petit, conflictiu i comprimit rovell d’ou metropolità i els seus satèl·lits? Però si no podeu ni amb el vostre caduc Pla Metropolità del 74! No és sa emprar el país i la gent en clau de contrapoder partidista, al menys, sense abans haver fet els deures. Ceguera política és negar que hi ha un territori més enllà del Vallés, que té vida pròpia. Què passa amb l’altra Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona? Les respostes davant la crisi ambiental i la desestructuració social no passen en reforçar centres, - teoria passada de rosca i que no resol l’equilibr

Un far a Cunit

Imatge
Alguna vegada hi ha hagut un far a Cunit? Davant la planúria daurada de la seva costa sembla impossible que a algú se li acudís construir-ne un. Però a Cunit, fins fa poc, hi havia un far. Una llum que orientava en la foscor als grups de navegants perduts, cercant la veritat, més enllà la realitat maldestre que els aclaparava. El far es diu Marisa Ibáñez. La vaig conèixer als anys 90, en les lluites del GEVEN per salvaguardar el delta de les Madrigueres i tantes altres coses. Ella ens organitzava xerrades de les denuncies ambientals en la seva biblioteca al Casal de Cunit. Divulgava les propostes i ens feia costat. Discreta i resilient, l’anaves trobant a tot arreu on calia. A principi del segle, en la lluita contra l’ocupació logística al Penedès o les reivindicacions per la Vegueria Pròpia, després, tallant l’AP7 el 3O. Entregada i natural.  Posseïa una veu atraient, amb l’accent aragonès li donava una dimensió calidoscòpica a la llengua . Sempre mantenint a ratlla el

L'Esperit del Territori

Imatge
Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó i molts altres de menors, com permetre a Cunit reblir de construccions els aiguamolls d’una Costa Daurada saturada o urbanitzar barris residencials, buits de fa anys, com el Mestral a l’Arboç. Un òmnibus de plans que proliferen, quan menys sentit tenen. In-sostenibilitat a dojo La riquesa — en el concepte més calidoscòpic— no es crea qualificant polígons, sinó dotant de contingut i significat les activitats econòmiques; millorant el benestar de les persones; produint retroalimentació amb les essències d’un territori. Tot això, avui, no passa per expandir-nos, sinó per contenir-nos; per decréixer, no per créixer; per

L’esperit del Penedès

Imatge
Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó. Un òmnibus de plans. Planificar és definir el model que ens encaixi millor a tots — no només a inversors i representants oficials —; que incorpori els valors ambientals, d’autosuficiència energètica i alimentària, — inexistents en un Departament que es diu: “de Sostenibilitat” —. Modelant el paisatge amb la gent; Conreant la terra amb la cultura. Tornar, de l’hiper al comerç de proximitat. Ja hem vist com les gasten les mogudes globals. A hores d’ara ja sabem que per a l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata i no ens servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model. Ells no ho

Oh! El mar!

Imatge
Confinat a Bellvei gaudeixo, des de la meva finestra al nord, d’unes extenses vistes sobre el paisatge agrícola penedesenc fins la blavor del Montmell. Lluny, a l’est, en dies clars, interferida per la “Cristalera” i les seves torres d’alta tensió, endevino  Montserrat. Ara que només s’escolten els ocells i es respira la presència de l’aire pur d’una primavera excepcional, adquireixo consciencia del què tinc, del què soc, dels recursos pal·liatius que apaivaguen aquesta situació, gens estranya per un capricorn. Trobo a faltar el mar, després d’un mes de no veure’l ni palpar-lo, de fruir l’inestable superfície aquosa, calidoscòpica aiguamarina. Imagino sentir el contacte fresc de l’aigua salada sobre la pell en un Mediterrani menys contaminat, amb una Setmana Santa sense turistes. Noto el caminar descalç sobre la sorra daurada despullada de gent, en un indret sense cases, en front de les Madrigueres, o en la platja del Castell. Pinto, escric, medito, faig ioga, treballo

Somnis ferroviaris

Imatge
A corre-cuita em llevo, agafo un dels cotxes elèctrics municipals compartits i just arribo a temps a l’estació de l’AVE Penedès, a 20 km de casa. Amb dificultats trobo aparcament. Vaig a Girona, i només hi ha dos AVANT pel matí. Sort que l’estació està fora de la ciutat. No durarà massa aquesta comoditat. Al costat de l’aparcament, que no para de créixer, ja han concedit llicència per un gran supermercat, una estació de BUS, un edifici d’oficines i la premsa ja ha anunciat la construcció d’un hotel IBIS. ADIF ha comunicat l’imminent desaparició de les estacions de Vilafranca i La Granada. És una despesa inútil tenir tres estacions en quatre quilòmetres, declaren. De fet, els dos municipis implicats estan en converses per fondre els dos municipis i dissenyar un gran pla d’expansió urbanística de 400ha i 100.000 habitants, amb epicentre a l’estació. Ho encarregaran a un famós equip de la Universitat Politècnica. Corren rumors que el nom del nou municipi serà VILAFRAN