Una Persona, Un Paisatge..

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó i molts altres de menors, com permetre a Cunit reblir de construccions els aiguamolls d’una Costa Daurada saturada o urbanitzar barris residencials, buits de fa anys, com el Mestral a l’Arboç. Un òmnibus de plans que proliferen, quan menys sentit tenen. In-sostenibilitat a dojo La riquesa — en el concepte més calidoscòpic— no es crea qualificant polígons, sinó dotant de contingut i significat les activitats econòmiques; millorant el benestar de les persones; produint retroalimentació amb les essències d’un territori. Tot això, avui, no passa per expandir-nos, sinó per contenir-nos; per decréixer, no per créixer; per

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó. Un òmnibus de plans. Planificar és definir el model que ens encaixi millor a tots — no només a inversors i representants oficials —; que incorpori els valors ambientals, d’autosuficiència energètica i alimentària, — inexistents en un Departament que es diu: “de Sostenibilitat” —. Modelant el paisatge amb la gent; Conreant la terra amb la cultura. Tornar, de l’hiper al comerç de proximitat. Ja hem vist com les gasten les mogudes globals. A hores d’ara ja sabem que per a l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata i no ens servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model. Ells no ho

Confinat a Bellvei gaudeixo, des de la meva finestra al nord, d’unes extenses vistes sobre el paisatge agrícola penedesenc fins la blavor del Montmell. Lluny, a l’est, en dies clars, interferida per la “Cristalera” i les seves torres d’alta tensió, endevino  Montserrat. Ara que només s’escolten els ocells i es respira la presència de l’aire pur d’una primavera excepcional, adquireixo consciencia del què tinc, del què soc, dels recursos pal·liatius que apaivaguen aquesta situació, gens estranya per un capricorn. Trobo a faltar el mar, després d’un mes de no veure’l ni palpar-lo, de fruir l’inestable superfície aquosa, calidoscòpica aiguamarina. Imagino sentir el contacte fresc de l’aigua salada sobre la pell en un Mediterrani menys contaminat, amb una Setmana Santa sense turistes. Noto el caminar descalç sobre la sorra daurada despullada de gent, en un indret sense cases, en front de les Madrigueres, o en la platja del Castell. Pinto, escric, medito, faig ioga, treballo

A corre-cuita em llevo, agafo un dels cotxes elèctrics municipals compartits i just arribo a temps a l’estació de l’AVE Penedès, a 20 km de casa. Amb dificultats trobo aparcament. Vaig a Girona, i només hi ha dos AVANT pel matí. Sort que l’estació està fora de la ciutat. No durarà massa aquesta comoditat. Al costat de l’aparcament, que no para de créixer, ja han concedit llicència per un gran supermercat, una estació de BUS, un edifici d’oficines i la premsa ja ha anunciat la construcció d’un hotel IBIS. ADIF ha comunicat l’imminent desaparició de les estacions de Vilafranca i La Granada. És una despesa inútil tenir tres estacions en quatre quilòmetres, declaren. De fet, els dos municipis implicats estan en converses per fondre els dos municipis i dissenyar un gran pla d’expansió urbanística de 400ha i 100.000 habitants, amb epicentre a l’estació. Ho encarregaran a un famós equip de la Universitat Politècnica. Corren rumors que el nom del nou municipi serà VILAFRAN

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la vegueriaPenedès . La seva finalitat és diferenciar-nos de l’entorn immediat que ha significat una influència més aviat negativa que positiva. Passa en els indrets “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a desenvolupar tasques residuals, a usos alternatius o contaminants, que la gran ciutat no vol o on no hi caben. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb la mateixa metodologia com fins ara? Si, en un principi, la delimitació ha estat un èxit, ara falta veure com es talla l’expansió metropolitana cap a la vegueria i com s’estableixen relacions recíproques amb ella i la resta del país; de com la configurem de nou perquè respongui a les expectatives que han motivat la seva creació. L’expansió urbana en taca d’oli és un model obsolet que ja no respon a les imperioses necessitats globals de sostenibilitat ecològica i justícia social. La tendència de la planificació actual és incorporar els t

Demano disculpes per haver arribat tard al debat sobre el carrer Comerç, confiava que el sentit comú i el bon criteri tècnic refermarien una correcta solució política sobre el Pla. No ha estat així, i el projecte s’ha tancat en fals. Aquest, no té només per objectiu salvar unes naus històriques de la ¨cremਠespeculativa i menys, envoltar-les d’habitatges, regalant 20.000 m2 de sostre, de més. El projecte ha de servir per articular un conjunt d’elements que generin un nucli potent capaç de dinamitzar la ciutat i projectar-la cap a la capitalitat del territori que acaba de néixer. Tenim el transport públic de rodalies i l’Ave, un al costat de l’altra, que passen soterrats pel centre de la ciutat. Situats estratègicament al costat de l’estació de busos i perfectament accessible des de l’AP-7, la C-15 i la N-340. Per sobre emergeix un espai central envoltat de naus d’alt valor històric, contenidors d’activitats cíviques, culturals i econòmiques que, juntament amb l’edi

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la finalitat de la qual és diferenciar-nos de l'entorn immediat. Segurament perquè el balanç de la seva influència ha estat més negativa que positiva. Passa en els territoris “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a tasques residuals, a usos alternatius, contaminants o perillosos, que la ciutat no vol o no hi caben.  Podríem convenir, -i responent així als que encara no veuen clara aquesta nova divisió- que obeeix al senzill fet de voler ser protagonistes centrals i no tangencials de la història. Passa en tot territori, societat o família, d’exemples en tenim molt a prop. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb els mateixos ingredients que els nostres veïns? Amb la mateixa metodologia? Davant la transformada situació del món, molts parlen de desenvolupar un model alternatiu que serveixi de referent per al futur organitzatiu de Catalunya.  Això serà possible sempre i quan els que fins ara os