Entrades

País-atges

Imatge
El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-. Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà. Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-

Catàleg penedesenc

Imatge
El Maig es va concedir llicència per casinos i hotels al famós complex Hard Rock de Vilaseca-Salou, (abans, Barcelona World). Ara, la costa és menys Daurada. Llarga tradició d'una terra de depredadors sense ànima on abunda la incultura en un territori malvenut per la ignorància dels gestors. A casa nostra, el CIM segueix el mateix camí, aprovant fases i aconseguint inversions. Un virus sense antídot, penetrant per les nostres venes i envaint les neurones dels nostres cervells fins adduir-nos. Ja ens ho esperàvem que hi hauria dos nivells de lluita: la del Procés i la del territori -la de sempre-, la que continua essent-hi mentre no canviïn els “factors” dominants. I aquests, com s'ha pogut comprovar, són els mateixos. Distrets com estem en l'Ambiciosa Revolució, confiant em que, aquesta, ens ho arreglarà tot, inclosa l'evolució natural del nostre estimat Penedès Vitivinícola, no sentim la soterrada transformació logística de naus, xarxes de transport, t

La taula de dibuix

Imatge
El maig del 68 tenia 18 anys. Feia poc que treballava en una fàbrica d'ornaments religiosos i decoració de bancs. En Josep Raventós, un dels amos, casat amb l'Antonia de cal Santo de Bellvei, m'havia contractat i destinat al departament de disseny a l'última planta d'un edifici industrial a la Torrassa de l'Hospitalet. Les taules de dibuix, altes i reclinables, s'alineaven en bateria al llarg d'un finestral. Dibuixàvem de peu o sobre un tamboret elevat. Les folràvem amb paper craft per protegir-les de la invasió de ninots, gargots, frases, taques i esquemes a que les sotmetíem intensament. Començava un viatge iniciàtic pels paisatges de la creativitat més enllà del meu poble. En l'últim procés de canvi, arrel de la crisi del 2008, vaig conèixer la Sixta, viuda de'n Francisco -nebot de'n Josep Raventós-. Ella em va ajudar en la creació d'una empresa de mocadors de seda. Els tallava sobre una taula enorme que l'hi va proporcion

Memòria de peix

Imatge
L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7.   Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola. La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit. Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat

Viatge astral

Imatge
Temps de canvis, indubtablement. Camins sense retorn, també. La setmana passada amb els Comuns a l'Escorxador, parlant del Pla Territorial del Penedès (PTP), s'endevinava la descol·locada posició mental on estem ancorats la majoria dels mortals, sobretot, els que mirem de mirar el món amb una altra mirada. Definitivament ja no serveixen els mecanismes tècnics del pròxim passat i nosaltres ens entossudim en aplicar-los. Això és el que li passa al PTP:  un refregit dels anteriors plans expansionistes relligats des de les ortodoxes teories de les urbs. Allí hi és tot però no hi ha res. Un complex cos sense un bri d’ànima. De què serveix un Pla si no sabem on volem anar? Això passa amb la nostra flamant Vegueria. La tenim i no sabem què fer amb ella. Ara més que mai sabem que no n'hi ha prou en establir uns criteris, en determinar uns models, en dictaminar unes normes. Tot canvia tant de pressa que el món dels tècnics i el món dels polítics es queden en

Entre Urbs

Imatge
La resurrecció del Penedès com a territori autònom ha obert una porta a repensar la seva geografia des de una òptica més ambiciosa. Ja no som fragments d’un no res, som una entitat amb cos i ànima i tenim capacitat per jugar un paper fonamental en l'estratègia territorial metropolitana. Som un espai complementari i contrapuntístic de les caòtiques i complexes urbs. D’un paper que absorbeix com un secant les grosses activitats metropolitanes no volgudes o no cabudes en elles, el Penedès, passa a ser una peça central que proporciona harmonia i equilibra el sistema. El fet de que el Penedès sigui territori de pas no vol dir que ho sigui de tot déu qui vulgui passar, (la logística asiàtica, per exemple) ni que s’hi quedi temporalment (Logis) sense ofici ni benefici. No som un magatzem aliè. A mesura que la vegueria es defineix com a territori de producció km0, gresol d’activitats agroalimentàries,  centre d’activitats qualificades, espai de relació i comunicació entr

Camí de platja

Imatge
Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit. Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental. En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis. Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la r