Una Persona, Un Paisatge..

La sala, plena a vesar, prometia debat. L'acte sobre «Les Madrigueres: passat, present i futur», després de l’últim ensurt, de construir un passeig de formigó i un aparcament lineal que pretenia tallar-lo d’Est a Oest, era una bona oportunitat per clarificar el pervenir d'aquest espai deltaic protegit. A mesura que avançava l’exposició, els ponents anaven dissipant les esperances d'un debat. No van aparèixer ni el Pla de recuperació ambiental ni el projecte, aturat in extremis, que Costes va executar pel seu compte. Dos peces clau per entendre la situació real d'aquest espai. Dos maneres antagòniques d’entendre el territori. Avui encara és tabú afrontar obertament una política de recuperació ambiental. De la grandesa en la lluita -gràcies a gent com el Pep Blasco- per recuperar un espai vital de la salvatge paranoia urbanitzadora  hem passat a la misèria burocràtica de no saber què fer amb ell. Les Madrigueres,  les arrels de l’arbre que sustenta la

“La situació d'emergència sense precedents obliga a actuar amb urgència per posar remei als riscos ambientals que ens sacsegen.” Martí Boada. El Worldwatch Institute presenta a la Universitat Aut ò noma de Barcelona el seu Informe Anual "La Situaci ó del M ó n 2016" que aquest any est à dedicat a la sostenibilitat urbana. Proposen ciutats denses i sostenibles. Les urbanitzacions de baixa densitat ja no hi tenen cabuda. Barcelona s’apropa molt al model sostenible. L’eixample Cerdà ha acabat sent un exemple universal i el bicing també, com a transport alternatiu al motor. A tot això cal afegir-hi l’autonomia energètica, la producció d’aliments km0 i l’autoreciclatge dels residus. Tot això fa temps que ho sabem. També que l’exponencial creixement demogràfic és la principal causa del canvi climàtic. Sembla, però que no ho tenim clar, encara. Aquí, al nostre petit país, des de fa uns anys, malgrat la crisi econòmica, tot segueix igual. Per posar un exemple, al meu po

El cim Entorn del 2004, quan la Generalitat va voler imposar un CIM (Centre Integral de Mercaderies) de 200 ha al mig del Penedès, entre l’Arboç i Banyeres, la societat civil penedesenca es va revoltar. No volien substituir el paisatge de la vinya per contenidors i magatzems. La resposta va ser contundent i es va concretar en forma de mobilitzacions, tallades de carreteres, debats públics intensos i enfrontament amb les administracions i els partits polítics favorables al CIM. La lluita va durar anys. L'autovia A7 Entorn del 2009, les mobilitzacions es varen perllongar arrel de l'aparició del projecte de l’autovia A7 en substitució de la N-340. Era un projecte consensuat entre l’Estat i el Govern. Un dels seus objectius principals consistia  en dotar d'un doble accés al CIM, el que comportava un traçat sinuós  desestructurant del territori agrícola i indiferent al paisatge. Un impacte d’unes 130ha i un cost sobre els 170M€.   Territori de pas El Penedès, com

Aprofitant una curtes vacances per l'Empordà he visitat un museu pendent: el Teatre-Museu de Dalí de Figueres. Les seves trifulgues amb el surrealisme i la relació alterada amb la Gala, afegit al seu egocentrisme superficial, m'havia format una opinió emboirada de la seva vàlua creativa. Sempre havia considerat més sòlid un Picasso, per la seva recerca de nous espais formals o un Miró, per la subconscient innocència creativa. Fa uns anys, un hivern a París, el vaig redescobrir amb tota la seva dimensió. Em va inspirar un dibuix que després he convertit en fulard: «el Boc de París». Darrera la seva pell exhibicionista s'amagava l'autèntic artista, el poeta, i perquè no, el científic. La seva imaginació i curiositat l'ha fet volar més enllà de la bruta realitat relacionada amb el franquisme i el mercantilisme galaic. M'esperava les atrocitats del museu, encantadores i divertides. Un artista ha de saber fer gaudir, en el dolor i en la

(Sobre la presentació del llibre "El Penedès era possible" al Vendrell, en commemoració del 10 aniversari de l'inici de la reivindicació de la Vegueria Penedès) Un vendrellenc, company de velles batalles reivindicatives, em comentava que ell no hi creia amb la Vegueria. Era més aviat una qüestió vilafranquina. No vaig tenir temps de contestar-li, dons estàvem en una reunió a punt de començar. Però jo, com a baix penedesenc, he de dir que el que s’està coent darrera d’aquesta intensa moguda de 10 anys reivindicant la vegueria Penedès és una de les poques possibilitats de salvació del perill que hi ha de convertir-nos en la cua de lleó metropolitana, amb el que això comporta d’homogeneïtzació urbana i cultural. Som conscients que el Baix Penedès és un territori dividit. El Vendrell mira cap a Tarragona pels seus lligams amb l’Administració pública provincial, part de la comarca interior ho fa cap al Penedès agrícola i la zona costanera és filla de la metròpoli.

Me’l trobo i em diu que es torna a presentar. Me’l miro i li dic. Una altra vegada? Sí. Em respon. El poble em necessita. No veus com està? Però tu? Li dic. Que t’has passat tants anys a l’alcaldia en l’època de les grans operacions urbanístiques, ficat en els grans tripijocs municipals. Que vàreu deixar una comarca aturada, tacada de cases per totes les muntanyes, edificis al llarg de la costa, sense, pràcticament, activitats econòmiques i amb la riquesa foragitada. El partit no té recanvis? Els joves no estan preparats. Em diu, amb la cara gruixuda de polític. Ei! Jo no soc l’únic de la vella guàrdia que es torna a presentar! Em respon. N’hi ha molts més i d’altres partits també. Sí. Li contesto. Pseudo funcionaris que ja no saben fer res més i, per comptes de jubilar-se, o col·laborar en construir un municipi millor, prefereixen impedir que altres més ben preparats i amb propostes actuals puguin aprendre a gestionar solucions més creatives, participatives i democràtiques. Però

Feia temps que no ens veiem, ens saludàrem afectuosament  i, sense presses, en un bar del poble ens posàrem al corrent de les nostres respectives vides. En un moment de la conversa li vaig dir que militava a l’ANC. Em va contestar que ell estava d’acord amb tot això de la independència però que li feia por, que, en cas d’anar a votar no sabia què faria. Acabava de jubilar-se i cobrava una bona paga. Li preocupava que amb la independència la perdés. De sobte va entrar en Francesc, un amic comú, també en situació de jubilat. Aquest es va afegir a la conversa i, amb tota tranquil·litat, ens va comentar que això no li preocupava gens. O és que els treballadors espanyols que van anar a treballar a Alemanya i s’han retirat a Espanya, no cobren la seva jubilació de l’estat alemany? O els treballadors sud-americans o marroquins, que han treballat i cotitzat aquí, tot hi estar al seu país, no cobren de l’Estat espanyol? En el marc democràtic de la Unió Europea la situació dels dret