Entrades

N-340 bis

Imatge
El cim Entorn del 2004, quan la Generalitat va voler imposar un CIM (Centre Integral de Mercaderies) de 200 ha al mig del Penedès, entre l’Arboç i Banyeres, la societat civil penedesenca es va revoltar. No volien substituir el paisatge de la vinya per contenidors i magatzems. La resposta va ser contundent i es va concretar en forma de mobilitzacions, tallades de carreteres, debats públics intensos i enfrontament amb les administracions i els partits polítics favorables al CIM. La lluita va durar anys. L'autovia A7 Entorn del 2009, les mobilitzacions es varen perllongar arrel de l'aparició del projecte de l’autovia A7 en substitució de la N-340. Era un projecte consensuat entre l’Estat i el Govern. Un dels seus objectius principals consistia  en dotar d'un doble accés al CIM, el que comportava un traçat sinuós  desestructurant del territori agrícola i indiferent al paisatge. Un impacte d’unes 130ha i un cost sobre els 170M€.   Territori de pas El Penedès, com

Dalí

Imatge
Aprofitant una curtes vacances per l'Empordà he visitat un museu pendent: el Teatre-Museu de Dalí de Figueres. Les seves trifulgues amb el surrealisme i la relació alterada amb la Gala, afegit al seu egocentrisme superficial, m'havia format una opinió emboirada de la seva vàlua creativa. Sempre havia considerat més sòlid un Picasso, per la seva recerca de nous espais formals o un Miró, per la subconscient innocència creativa. Fa uns anys, un hivern a París, el vaig redescobrir amb tota la seva dimensió. Em va inspirar un dibuix que després he convertit en fulard: «el Boc de París». Darrera la seva pell exhibicionista s'amagava l'autèntic artista, el poeta, i perquè no, el científic. La seva imaginació i curiositat l'ha fet volar més enllà de la bruta realitat relacionada amb el franquisme i el mercantilisme galaic. M'esperava les atrocitats del museu, encantadores i divertides. Un artista ha de saber fer gaudir, en el dolor i en la

Penedès utòpic

Imatge
(Sobre la presentació del llibre "El Penedès era possible" al Vendrell, en commemoració del 10 aniversari de l'inici de la reivindicació de la Vegueria Penedès) Un vendrellenc, company de velles batalles reivindicatives, em comentava que ell no hi creia amb la Vegueria. Era més aviat una qüestió vilafranquina. No vaig tenir temps de contestar-li, dons estàvem en una reunió a punt de començar. Però jo, com a baix penedesenc, he de dir que el que s’està coent darrera d’aquesta intensa moguda de 10 anys reivindicant la vegueria Penedès és una de les poques possibilitats de salvació del perill que hi ha de convertir-nos en la cua de lleó metropolitana, amb el que això comporta d’homogeneïtzació urbana i cultural. Som conscients que el Baix Penedès és un territori dividit. El Vendrell mira cap a Tarragona pels seus lligams amb l’Administració pública provincial, part de la comarca interior ho fa cap al Penedès agrícola i la zona costanera és filla de la metròpoli.

Malson

Imatge
Me’l trobo i em diu que es torna a presentar. Me’l miro i li dic. Una altra vegada? Sí. Em respon. El poble em necessita. No veus com està? Però tu? Li dic. Que t’has passat tants anys a l’alcaldia en l’època de les grans operacions urbanístiques, ficat en els grans tripijocs municipals. Que vàreu deixar una comarca aturada, tacada de cases per totes les muntanyes, edificis al llarg de la costa, sense, pràcticament, activitats econòmiques i amb la riquesa foragitada. El partit no té recanvis? Els joves no estan preparats. Em diu, amb la cara gruixuda de polític. Ei! Jo no soc l’únic de la vella guàrdia que es torna a presentar! Em respon. N’hi ha molts més i d’altres partits també. Sí. Li contesto. Pseudo funcionaris que ja no saben fer res més i, per comptes de jubilar-se, o col·laborar en construir un municipi millor, prefereixen impedir que altres més ben preparats i amb propostes actuals puguin aprendre a gestionar solucions més creatives, participatives i democràtiques. Però

Jubilats

Imatge
Feia temps que no ens veiem, ens saludàrem afectuosament  i, sense presses, en un bar del poble ens posàrem al corrent de les nostres respectives vides. En un moment de la conversa li vaig dir que militava a l’ANC. Em va contestar que ell estava d’acord amb tot això de la independència però que li feia por, que, en cas d’anar a votar no sabia què faria. Acabava de jubilar-se i cobrava una bona paga. Li preocupava que amb la independència la perdés. De sobte va entrar en Francesc, un amic comú, també en situació de jubilat. Aquest es va afegir a la conversa i, amb tota tranquil·litat, ens va comentar que això no li preocupava gens. O és que els treballadors espanyols que van anar a treballar a Alemanya i s’han retirat a Espanya, no cobren la seva jubilació de l’estat alemany? O els treballadors sud-americans o marroquins, que han treballat i cotitzat aquí, tot hi estar al seu país, no cobren de l’Estat espanyol? En el marc democràtic de la Unió Europea la situació dels dret

Petites coses

Imatge
Passades les festes, davant nostre un any d’esperança. La crisi ens va deixant un gran ventall d’oportunitats. A banda dels grans esdeveniments polítics i econòmics, hi han petits gestos que apareixen i, en silenci, ens obren les portes a alternatives fins ara impensables. El cas de l’autobús escolar a peu de Navarcles o del Turó del Cargol al barri de la Salut de Barcelona, on els nens fan el trajecte a peu, estalviant-se el bus, participant del paisatge i fomentant les relacions socials entre ells, són un bon exemple d’iniciatives sorgides de la crisi i que incideixen en el cor del sistema educatiu afavorint una manera d’entendre el món basada en el contacte directe del nen amb el seu entorn, i practicant, de pas, l’estalvi energètic. Tots tenim present la gran moguda de cotxes que cada dia s’origina a l’entrada i sortida de les escoles. Jo que visc en un poble, prop de l’escola, observo com alguns pares agafen el cotxe per recórrer 200 metres. O quan, per la ta

Bellvei "caravaning"

Imatge
És decebedor que el consistori hagi decidit modificar les Normes del sòl no urbanitzable per enquibir-hi un aparcament de caravanes al bell mig del sòl agrícola i paisatgístic. I més, davant l’informe jurídic municipal negatiu i les recomanacions en contra de la Comissió Territorial d’Urbanisme. L’excusa d’uns pocs  llocs de treball no justifica l’impacte que aquesta decisió generarà sobre les terres de cultiu, algunes de regadiu, que formen part d’aquest ric patrimoni agrícola de l’interior baix penedesenc.  Desenvolupar polítiques que incentivin les activitats econòmiques en l’extensa zona de sòl industrial existent,  molt ben situada  al llarg de la N-340, i en gran part sense ocupar, no seria més adient? Ofegat pels desestructurats plans sense executar i encotillat per normes fora de temps, producte de molts anys seguint polítiques de pedaços sobre un Pla obsolet, porten al municipi a prendre decisions desorientades. No és l’únic en aquesta situació. Mols ajuntaments