Entrades

Empremtes transversals

Imatge
En una xerrada al Centre de Llorens sobre el desgavell urbanístic penedesenc em va regalar el seu últim llibre: “Restes, rastres, runes i records”.  En Benjamí Català Benach sap convertir les seves obsessions en coneixement i art. Els seus dibuixos a tinta de l’arquitectura de pedra seca, dels masos i de la nostra arqueologia romana són una delícia pels que sabem el valor del dibuix en blanc i negre.  En el llibre, les decadents runes adquireixen la categoria que els hi pertoca: la dignitat simbòlica del passat i una escletxa d’esperança futura. Com si d’un notari es tractés, ell aixeca acta de tota l’arquitectura que aflora en els indrets més allunyats i ocults dels nostres paisatges més emblemàtics  i dona fe de les empremtes  transversals, de les relacions amb el territori que les dignes construccions han dipositat sobre un mateix indret al llarg del temps. Els llibres del Benjamí són testimoni viu d’un passat que es nega a desaparèixer del nostre paisatge i que

Treballoci

Imatge
Mac Fumaroli, catedràtic de la Sorbona afirmava en una entrevista, el dissabte passat a El País, que el valor central de la literatura i l’art fins el segle XIX era l’oci. No en el sentit de la peresa, sinó en dedicar el temps lliure a consagrar-lo a les activitats més dignes de l’home lliure. Mentre que en el món industrial, modern, el valor central és el treball. És el benefici, guanyar. Un món en que les arts i les lletres estan cada vegada més marginades. I amb elles tota una concepció rica i evolutiva del ser humà i el seu medi. Estem tant immersos en un món on preval el criteri material (i amb la crisi, més) que som incapaços de detectar les trampes que el sistema ens prepara. Si el centre del nostre entorn cultural i social fos l’oci, paraules com  “Eurovegas”, “Barcelona world” deixarien de tenir significat i titllaríem de neci a qui ens vengués les millores socials amb la recurrent frase dels “llocs de treball”. Davant d’això vaig cometre la gosadia de desenrosc

Caos, Inòpia i Mantega

Imatge
Foto, Joan Roquer Els del Logis tornen. Adapten el pla. Sedueixen a polítics i entaulen plàcides converses amb els opositors. Sempre eludint el tema principal: els efectes estructurals d’una activitat aliena a un paisatge. No hi ha debat ciutadà. Ni quilòmetre cero. Tot i la canviant situació geoestratègica de la producció mundial i l’increment dels costos energètics, no s’estudien alternatives més adients i actuals. No els hi preguntis el perquè. Ells només cerquen el dia en que podran entrar màquines. Tenir-ho tot preparat per quan la crisi obri una escletxa encendre la metxa de la bomba global. Podria ser una bona idea, la logística com una activitat més dins de la diversitat penedesenca. Mai considerar-la com a protagonista principal i menys, prioritària. Si fóssim suissos podríem compaginar perfectament paisatge amb centres logístics i mantindríem el corredor global a ratlla. Desgraciadament, el més calent és a l’aigüera. Aquí ningú ha demostrat tenir clar la mesura

Paisatge

Imatge
Foto de Maria Rosa Ferré. Pantà de Foix i Castellet, de Postals del Penedès El  nivell cultural d’un territori el marquen esdeveniments com  el  Congrés d’Art i paisatge vitivinícola i enoturisme. I es posa en evidència que, sense cultura - l’exercit de Catalunya, dit en el Concert per la llibertat - no hi ha evolució. I sense evolució - no confonguem amb creixement- no anem enlloc. De fet és el què estem fent: pel camí de la crisi econòmica anem perdem la saviesa col·lectiva. Personalment el Congrés m’ha omplert d’energia i m’ha donat aliment conceptual per canviar alguns valors fins ara establerts. He descobert que existeixen centres culturals on es reuneixen artistes internacionals - el CERCA a Llorenç i HD a Riudebitlles -. He gaudit de la poesia propera. Que hi ha debat i la gent diu la seva, on la diversitat i els conceptes sobre la defensa i creació del paisatge van més enllà de la simplista concepció de que és un retrat de luxe. El paisatge és el futur, sense el

Finestra al mar

Imatge
La visita guiada a les Madrigueres aquest passat cap de setmana va recordar que la situació d’aquest valuós espai deltaic, aconseguit per la societat civil penedesenca amb el Geven al capdavant, no està tancada. Les 24 ha de terres inundables de la desembocadura de la riera de la Bisbal al mar ja són públiques. La naturalització de l’espai, seguint un Pla exemplar basat en criteris de recomposició deltaica -realitzat per un equip d’experts i aprovat oficialment- i que els promotors es van comprometre a acabar-lo pel 2010, avui dia encara està per executar.

La Mesòpoli de l’àrea agrària penedesenca

Imatge
Formar part d’una xarxa urbana rural no és el mateix que ser perifèria urbana. Una regió agrícola no és una àrea necessàriament depenent d’una metròpoli o d’una gran ciutat propera. El cas de l’àrea vitivinícola del Penedès és un exemple. Tot i formar part de la Regió Metropolitana de Barcelona manté una estructura econòmica i cultural pròpia que li dona un grau molt elevat d’autonomia i genera en el seu interior una societat cohesionada que permet projectar els valors del seu territori més enllà del sistema metropolità del que en forma part. Mentre que les metròpolis tenen un efecte depredador sobre les seves àrees agrícoles properes i les tracten com a espais buits que cal omplir amb les macro necessitats metropolitanes que no caben dintre, les mesòpolis [1] es caracteritzen per ser un territori agrícola ric amb un sistema de ciutats mitjanes i petites que permeten integrar el sistema rural a l’urbà en termes d’igualtat. Formen els tipus d'hàbitat urbà que en major m

Garden Center

Imatge
V aig entrar-hi per comprar terra vegetal i adob. Els hivernacles estaven molt abandonats. No vaig trobar el què volia. Les darreres vegades el recordava amb molta activitat. Ara, per no haver-hi, ni hi havia qui atengués el negoci. Mirant a través d’unes vidrieres vaig entreveure algú que es movia. Aparegué un home i com si l’estigués importunant em digué: Es cala foc? Què vol? De terra vegetal no en tinc. L’empresa que me la subministrava m’ha retirat el crèdit. Quan tinc quatre euros la compro al ‘xinos’. Quan la gent s’assabenti que ells en venen i més barata ja ni d’això vendré. Em va explicar la decadència a què el va conduir la crisi econòmica (i els xinesos, segons ell). Com va tenir que fer front als deutes oferint el flamant 4x4. Ja no cuidava jardins, Aquí li havien pres el lloc els de l’Est, que, amb unes tisores de podar i uns rasclets, es presentaven a un euro l’hora per arranjar jardins. La seva alternativa més viable era canviar el Garden per un Mercat de compravend