Una Persona, Un Paisatge..

Foto de Maria Rosa Ferré. Pantà de Foix i Castellet, de Postals del Penedès El  nivell cultural d’un territori el marquen esdeveniments com  el  Congrés d’Art i paisatge vitivinícola i enoturisme. I es posa en evidència que, sense cultura - l’exercit de Catalunya, dit en el Concert per la llibertat - no hi ha evolució. I sense evolució - no confonguem amb creixement- no anem enlloc. De fet és el què estem fent: pel camí de la crisi econòmica anem perdem la saviesa col·lectiva. Personalment el Congrés m’ha omplert d’energia i m’ha donat aliment conceptual per canviar alguns valors fins ara establerts. He descobert que existeixen centres culturals on es reuneixen artistes internacionals - el CERCA a Llorenç i HD a Riudebitlles -. He gaudit de la poesia propera. Que hi ha debat i la gent diu la seva, on la diversitat i els conceptes sobre la defensa i creació del paisatge van més enllà de la simplista concepció de que és un retrat de luxe. El paisatge és el futur, sense el

La visita guiada a les Madrigueres aquest passat cap de setmana va recordar que la situació d’aquest valuós espai deltaic, aconseguit per la societat civil penedesenca amb el Geven al capdavant, no està tancada. Les 24 ha de terres inundables de la desembocadura de la riera de la Bisbal al mar ja són públiques. La naturalització de l’espai, seguint un Pla exemplar basat en criteris de recomposició deltaica -realitzat per un equip d’experts i aprovat oficialment- i que els promotors es van comprometre a acabar-lo pel 2010, avui dia encara està per executar.

Formar part d’una xarxa urbana rural no és el mateix que ser perifèria urbana. Una regió agrícola no és una àrea necessàriament depenent d’una metròpoli o d’una gran ciutat propera. El cas de l’àrea vitivinícola del Penedès és un exemple. Tot i formar part de la Regió Metropolitana de Barcelona manté una estructura econòmica i cultural pròpia que li dona un grau molt elevat d’autonomia i genera en el seu interior una societat cohesionada que permet projectar els valors del seu territori més enllà del sistema metropolità del que en forma part. Mentre que les metròpolis tenen un efecte depredador sobre les seves àrees agrícoles properes i les tracten com a espais buits que cal omplir amb les macro necessitats metropolitanes que no caben dintre, les mesòpolis [1] es caracteritzen per ser un territori agrícola ric amb un sistema de ciutats mitjanes i petites que permeten integrar el sistema rural a l’urbà en termes d’igualtat. Formen els tipus d'hàbitat urbà que en major m

V aig entrar-hi per comprar terra vegetal i adob. Els hivernacles estaven molt abandonats. No vaig trobar el què volia. Les darreres vegades el recordava amb molta activitat. Ara, per no haver-hi, ni hi havia qui atengués el negoci. Mirant a través d’unes vidrieres vaig entreveure algú que es movia. Aparegué un home i com si l’estigués importunant em digué: Es cala foc? Què vol? De terra vegetal no en tinc. L’empresa que me la subministrava m’ha retirat el crèdit. Quan tinc quatre euros la compro al ‘xinos’. Quan la gent s’assabenti que ells en venen i més barata ja ni d’això vendré. Em va explicar la decadència a què el va conduir la crisi econòmica (i els xinesos, segons ell). Com va tenir que fer front als deutes oferint el flamant 4x4. Ja no cuidava jardins, Aquí li havien pres el lloc els de l’Est, que, amb unes tisores de podar i uns rasclets, es presentaven a un euro l’hora per arranjar jardins. La seva alternativa més viable era canviar el Garden per un Mercat de compravend

El planejament territorial de les últimes dècades de l’era democràtica s’ha fet en funció de l’economia,  donant per assentat que la qualitat de vida se’n beneficiaria de manera automàtica.  No ha estat així, els avenços socials que han costat tants anys de lluites a varies generacions s’ha desmantellat en un no res, molt abans que arribés la crisi. Ara l’estructura heretada ens mostra el gran error d’un model expansionista que ens ha abocat al caos. El model basat en la dissipació del sistema metropolità sobre els territoris agraris confrontants està fent aigües. Aquests, aparentment més fràgils aguanten l’embranzida de la crisi amb més solvència i tenen més possibilitats de reeixir davant la capgirada situació econòmica. El cas del Penedès, tot i estar dotat d’una coherent estructura territorial, és un exemple de colonització metropolitana sobre un territori agrari. La metròpoli, per la seva naturalesa, és expansivament depredadora. Utilitza el territori obert sense c

Amb  l'Oscar  ens varen presentar el mes passat en la inauguració de les meves aquarel·les en una galeria d’art madrilenya. Em va parlar de “Pasifae”, la seva obra més emblemàtica al Mediterrani, davant la platja de Ribes Roges. Els meus ulls es van obrir de bat a bat i per ells hi passaren les vivències més íntimes d’una època transcorreguda davant d’aquell paisatge on Pasifae n’era el punt de referència. Vàrem parlar de llocs i personatges compartits: l’hotel Cesar, en Pere Tàpies, en Quico Mestres, personatge entranyable i creatiu, regidor aleshores i valedor de l’obra. Ens convidà a visitar el seu estudi on un món de dibuixos, pintures i, sobretot, escultures de bronze, meravelloses, ens transportaven, amb tot el seu esplendor mediterrani, als indrets mitològics de la Grècia clàssica. Li vaig regalar la bufanda de setí que portava i ell, emocionat, em va dedicar un llibre amb un exquisit dibuix d’un genet muntant un cavall. El va fer d’un sol traç sense aixecar la plo

Hi ha persones que passen per la vida sense fer massa soroll i deixen empremta. L’Isidor Rando era d’aquests. Va ser polític per necessitat de portar a terme les seves idees. Ell era més aviat un home connectat amb el món. Tenia una visió clara de l’univers, sabia què es tenia de fer i ho feia. El seu accent europeu li conferia a la llengua d’aquí un signe distintiu. Amable, suau en la parla i contundent en els objectius. Igual que les ondulacions generades per una pedra caiguda en un estany, ell emetia silenciosament la seva energia que arribava fins l’últim racó de l’ànima col·lectiva. No és fàcil implantar la recollida de brossa porta a porta en una societat immadura. Ell ho va aconseguir.  Va impulsar la democràcia participativa a través de jornades on portava gent del nord que ens explicaven les seves experiències. Creia en la gent. Sempre lligat a moviments socials de base feia les coses de manera natural. Persones com l’Isi no tenen etiquetes. Són éssers harmònics que pose