Entrades

L'Isi

Imatge
Hi ha persones que passen per la vida sense fer massa soroll i deixen empremta. L’Isidor Rando era d’aquests. Va ser polític per necessitat de portar a terme les seves idees. Ell era més aviat un home connectat amb el món. Tenia una visió clara de l’univers, sabia què es tenia de fer i ho feia. El seu accent europeu li conferia a la llengua d’aquí un signe distintiu. Amable, suau en la parla i contundent en els objectius. Igual que les ondulacions generades per una pedra caiguda en un estany, ell emetia silenciosament la seva energia que arribava fins l’últim racó de l’ànima col·lectiva. No és fàcil implantar la recollida de brossa porta a porta en una societat immadura. Ell ho va aconseguir.  Va impulsar la democràcia participativa a través de jornades on portava gent del nord que ens explicaven les seves experiències. Creia en la gent. Sempre lligat a moviments socials de base feia les coses de manera natural. Persones com l’Isi no tenen etiquetes. Són éssers harmònics que pose

Quatre ciutats

Imatge
En un esmorzar els ‘quatre alcaldes’ de les capitals de l’àmbit Penedès expressaven les seves inquietuds en front la crisi econòmica que posa al descobert les debilitats dels seus territoris. Dues  lluiten per sortir-se’n apostant per les seves qualitats intrínseques: la pell i la vinya. Les altres dues intenten surar. Una aferrada a la metròpoli i al mar. L’altra no troba el nord, perduda en un mar d’ambigüitats. Es barallen amb si mateixes, com un peix que es mossega la cua, per subsistir. Quan no es té clar el camí sorgeixen falsos tòpics que s’acaben convertint, per manca de veritables arguments, en titulars: La logística global  i el tercer carril ferroviari. Cortines de fum per amagar la deriva política. El manteniment d’un sistema obsolet d’esquenes a la coherència d’un territori. Tant de temps malbaratant l’abundància que ara no sabem què fer amb l’escassedat. S’obvien les oportunitats que la crisi proporciona. Els vells pensaments que ens menen ja no serveixen i

Venedors de terres

La gent té por, em deia un amic en un bar davant d’una cervesa. Tens raó, li responia. Però mentre no es converteixi en pànic hi ha esperança. Com? Preguntava. El pànic paralitza, la por t’incentiva a cercar solucions radicals als problemes. Ara és època de treure tota l’adrenalina. Posar-hi imaginació i empenta a l’assumpte. Quedar-se a casa esperant que el ‘papa’ et resolgui els problemes és el pitjor que es pot fer. Estan fallant les quatre potes de la nostra civilització. La religió fa temps que ha deixat de ser un recolzament espiritual per l’home modern. La política? ja veus com està, ningú hi confia. L’economia s’acaba de donar el cop de mort ella mateixa. El món occidental en ple es desfà. I la ciència? entre transgènics i grips A ha perdut el nord al servei d’interessos multinacionals i ja no és capaç ni de resoldre els problemes més elementals de la humanitat. Home, exageres!, em diu. Tu mateix. Potser encara confies en que un dels quatre resolgui els problemes de l’a

'Seda'

Imatge
Per a un aventurer, que canvia de feina i deixa el totxo per la seda, és una joia trobar aquest llibre d’Alessandro Baricco. Una novel·la d’amor i a la vegada un relat de supervivència d’una vila que, gràcies a un emprenedor amb imaginació, aconsegueix sortir de la pobresa.   Feia temps que cercava aquest llibre i de cop un veí me’l posa a les mans. Les casualitats no ho són, diuen. ‘Seda’ confirma que estem en una època que cal descobrir els mons amagats interiors que ens ajudin a sortir del mal somni de la crisi que patim. No és cert tot el què veiem, sentim o toquem, sí el què pots arribar a invocar, a desitjar per tu mateix, amb les teves pròpies conviccions, més enllà d’eslògans polítics i comercials. El buit, que per a molts és quedar-se sense feina o baixar la seva qualitat de vida, és una oportunitat de transformar-lo en quelcom creatiu que t’obre camins abans ocults pel vel de les activitats inconscients del dia a dia. Molts han arribat a pensar que som un fracàs

Tisores

Imatge
A vol d’ocell semblen unes trenes, pinces, bucles.., la manera més eficaç d’omplir el buit urbà i buidar el ple agrícola amb la màxima superfície d’asfalt i desorientació viària. La nova organització del tràfec acabada d’inaugurar entre la N-340, l’AP7 i la C-15 al nord de Vilafranca no deix de ser un esdeveniment desafortunat. Els nusos que defineixen la nova entrada ho fan com un reguitzell de volutes que despista al viatger i es posa de cul a la ciutat desconnectant-la del seu entorn i de la relació visual amb el viatjant. Els que entren i surten de Vilafranca en direcció Barcelona o Igualada acaben marejats.  A les dificultats afegides d’aquest nus s’hi sumen les sinuositats de les rotondes d’Olèrdola i Sant Cugat. Un sistema viari concebut només en clau econòmica i amb indiferència a la topografia visual no pot ser mai un element enriquidor d’un territori per molt que ho avali la millora de l’accessibilitat viària. La necessitat de que la capital de la vinya penede

Logis il·logis

Imatge
El Logis Penedès és una batalla que dura onze anys. Una societat civil enfrontada amb els diferents governs, locals i autonòmics, sobre una operació invertebrada cobdiciada per la majoria dels partits dominants. Se’ls ha de tenir ben posats i tenir bons arguments. Si no fos així a hores d’ara ja estaria fet, diuen. Futurs terrenys on volen fer el Logis Penedès amb el perfil de Banyeres (foto: nofemelcim.org) La logística genera atur amb la crisi, les mercaderies no es mouen. A què ve voler posar una plataforma de magatzems i camions abocada al fracàs en un indret vocacionalment més idoni per altres activitats molt més qualificades? L’únic espai agrari amb futur com a reserva alimentària de quilòmetre cero per a una població de milions de persones que viu al seu entorn. Com poden dir que serà una plataforma d’intercanvi modal sinó hi ha tren de mercaderies, ni tant sols saben si passarà per allí. En Rajoy afirma no tenir previst invertir-hi ni un euro. Per què als pol

Records del Nadal

L’altra dia a Banyeres, escoltant el discurs del gerent de Cimalsa intentant vendre el Logis, com aquell qui ven duros a quatre pessetes, em passava pel cap l’idea de que el món s’ha quedat parat encisat pels discursos maldestres i demagògics de personatges servils,  portaveus d’un sistema que ja només li queden els ossos. Uf! Tot això em va fer pensar aquell bon senyor mentre anava desgranant uns arguments buits de contingut sense lògica, sense sentit i sense sentiment.   Patia per l’influencia que el discurs podia tenir sobre la gran quantitat de polítics que l’escoltaven. Molts se’ls notava crèduls, capaços de combregar amb rodes de molí, desitjant confirmar el Logis. Altres se’ls veia delirosos per sortir d’on s’havien ficat al negar-lo.  Alguns, directament, insinuaven condicions a canvi. Esperonats per la por de la crisi li seguien el rastre del discurs esperant trobar una petita excusa i acceptar collarets de vidre a canvi d’or per convertir el Penedès en un frondós ja