Una Persona, Un Paisatge..

Com l’au Fènix, el Grup ecologista de les terres del sud del Penedès, reneix de les pròpies cendres. Una grup de gent rondant els 30 agafa amb passió i ganes el timó del destí del grup, famós, entre altres, per haver alliberat el delta de les Madrigueres de l’especulació urbanística. Es tracta d’una nova generació conscient d’on es troba i que no està marcada pels prejudicis ideològics de les corrents polítiques que ens han dominat en aquest llarg període democràtic. Els moviments ecologistes ja no són considerats somiatruites. Els grups socials en defensa del medi, la cultura i la societat, són molts i aporten els valors que els hi manquen als governs. Aquests estan massa enfeinats, sotmesos a un sistema mercantilista, a la influència de grups econòmics de pressió i pujats en la mentida ideològica que relega la pràctica democràtica a la mecànica del vot cada quatre anys. El Geven torna com un revulsiu més en una societat que no ha sabut aprofitar l’oportunitat que

Vaig anar a deixar deixalles a la deixalleria comarcal. Feia temps que no hi anava i portava de tot. Si complicat és classificar els objectes des de casa més ho va ser on posar-los. La primera impressió a l’entrar al recinte va ser de desordre i desorientació. Cap plànol general.  Molts dels rètols indicadors d’on posar les deixalles, o no hi eren o estaven malmesos. Tenies que mirar directament dins els contenidors per veure on tiraves les coses, però això no t’aclaria res. La mescla d’objectes feia difícil identificar el seu contingut específic. La sensació era d’una gran nebulosa abraçant-ho tot on el de menys era la classificació de les deixalles. Tenies que fixar-t’hi molt per esbrinar si el contenidor era de ferralla o de plàstic. El més greu va ser entrar a la “gàbia” dels productes tòxics, olis, aerosols on el caos ja era sublim i perillós, cap rètol.  Finalment, després de dues voltes més vaig aconseguir buidar el cotxe i me’n vaig anar alleugerit. Sembla que el medi ambi

Caminava de nit per la carretera de Calafell a Bellvei. Havia baixat a l’estació de Calafell sense saber com aniria a casa. Al tren vaig concentrar-me en el desig de trobar algun conegut a l’estació que em portés al poble. A males, un taxi. Ningú. Eren les deu de la nit i prop de set quilòmetres per endavant. Els podia fer a peu malgrat la negra nit. Amb l’ajuda de la llum del mòbil vaig iniciar la marxa. Era perillós, un diumenge d’estiu la gent tornava en massa a la gran ciutat. A mig camí va ser, prop la Cantera dels “motards”, una llum que es movia i darrera, dos llums intermitents. Un xicot prop de la trentena d’aspecte corpulent em va parar i em va demanar ajuda. El seu Suzuki s’havia quedat sense benzina i a Bellvei, segons ell, no li havien fiat perquè s’havia deixat la cartera a Reus, on havia anat a deixar el seu camió. Es va presentar com a Cristian i que vivia amb els seus pares a Pontons. Se’l veia desorientat i perdut. El vaig ajudar a apartar el cotxe de l

Assistir al primer ple del novell govern municipal del meu poble és sentir el plor d’un nadó acabat de néixer, tendre i innocent. Temps hi haurà per evitar caure en la teranyina del poder. En les trampes del gat vell. De les misèries humanes que sovintegen el món polític com a taurons. Com convé nova sàvia als governs! El món s’encongeix per moments. Ja no serveixen els vells paràmetres polítics del segle passat. Els del progrés dels progres. Ni repetidors empedreïts ni velles glòries il·luminen el camí, l‘enfosqueixen. Cal amb urgència maneres fresques de pensar, d’actuar. On ets, jove? Que no t’aturin els de la banca. Despulla’t dels vells prejudicis que encara portes i avança segur. Si no tens por trobaràs el camí. Si en tens, deixa que passi de llarg, cerca amics i el seguiu junts,  qui no tenen cabuda són ells, els creadors de misèria. El 15M ha servit per seguir mostrant, per enèsima vegada, que l’ordre imposat fa segles ja no funciona. Com pagar els sentiments que ens gen

Prop d’un quart de segle va seure a la cadira de l’alcaldia. El diumenge va ser foragitat dràsticament, ningú s’ho esperava, tothom ho desitjava i així va ser. Entre dubtes i presagis,   el sempitern guanyador de sis campanyes fou incapaç de veure la derrota gestada en les seves pròpies files.  Ens hem de remuntar temps ençà quan s’aposenta en el cim i esdevé cada cop més poderós i inaccessible fins que al final s’ho creu i comença a emprar actituds despòtiques, a prendre decisions en solitari i a cercar interessos que, mica a mica, no tenen a veure amb les necessitats de la gent. Al llarg d’aquests anys, més d’un grup intenta arrabassar-li el poder de les mans, però amb ardits i males arts construeix un mur de vots que el salven cada vegada.  Pujat en el vaixell de l’especulació urbanística, amb el vent a favor, solca el mar democràtic a tota vela. Mentrestant, al seu voltant, va caient qui pot fer-li ombra. S’envolta de personatges obedients i s’excava a si mateix la gran f

El candidat de la CUP a l’alcaldia del Vendrell titllava de Parc Juràssic els congèneres dels dos partits majoritaris, els quals han regit quasi tota l’era democràtica municipal.   No són els únics, entre els que es tornen a presentar hi ha ex alcaldes, nombrosos repetidors, alguns, amb moltes dècades escalfant seient. Tot això amanit amb un exercit de velles comparses destinat a no treure el cul de les cadires locals, formant un autèntic parc d’antediluvians baix penedesenc que fa esgarrifar. Per què tornen o repeteixen molts protagonistes de greus alteracions demogràfiques comarcals, de desgavells territorials sense lògica? No ho faran per “servir al poble”? Ja sabem què han fet, com ho han fet i quin ha estat el resultat. A la vista està. Calen més probes del delicte? Si fessin un balanç sincer de la seva trajectòria política segurament quans no se’n donarien vergonya? Però no es veuen a si mateixos, són incapaços de reconèixer la seva esperpèntica obra. Masses adulador

E l dimarts passat es va celebrar al Vendrell la presentació oficial dels treballs del Pla Estratègic del Penedès amb tota la pompa necessària per aquests esdeveniments i amb la presència de diputats al Parlament dels cinc partits majoritaris de l’àmbit Penedès. L’èxit va venir reflectit pel desbordament que va patir la sala de la Vil·la Casals que, tot hi estar previst per 80 persones, van ser necessari incorporar-hi a corre-cuita dues dotzenes més de cadires. Pla nascut, com moltes de les iniciatives veguerianes, des de la capital de l’Alt Penedès, posa l’entusiasme en convèncer de les seves qualitats a les capes polítiques governants de les perifèries penedesenques. S’ha insistit molt en els beneficis que generarà la cooperació de les energies econòmiques, socials i culturals de les comarques del Penedès, Garraf i sud de l’Anoia. No es tracta d’un caprici cultural o polític, la crisi econòmica global ens obliga a cooperar. Sobretot per fer front als cants de sirena que ens vol