Entrades

Del mateix corral?

El traspàs del delegat del govern a les comarques de Tarragona s’ha produït en un mar d’elogis mutus entre l’entrant i el sortint, tot i pertànyer a partits diferents. Diplomàcia obligada o indicis de continuisme? Tot i les paraules farcides d’amabilitat i bones intencions de diàleg, el nou delegat deixa clar quines són les prioritats: lluitar contra l’atur. Fins ara s’ha emprat la paraula “progrés” per permetre qualsevol operació especulativa, ara el talismà és “atur”. Aquesta paraula anatemitza qualsevol desviació dels objectius, sota ella es faran les coses que s'han de fer. Barra lliure per seguir acotant el cap davant fuites de petroli, desbandades financeres i altres necessitats que el sistema demandi. El món polític és aparentment simplista, però tremendament complex per mantenir-se. Respecte al Logis, fa una exposició, si més no, ambigua, el “tot i que” del rei Artur planeja en cada afirmació. D’una banda sap que el territori no el vol, el CIM i per tant va amb peus

Facebook off

He acomiadat al facebook de la meva vida. Feia temps que em voltava pel cap. Deien que si és una tapadora de la CIA. Una plataforma des d’on el “sistema” ens controla. Havia començat el compte enrere esborrant les dades més personals. Deixant només el “careto” i el nom, al menys per fer acte de presència en una pàgina on tothom s’hi aboca. El programa responia com un crio emmarat: “comuniquem a tothom que “fulanito” ha esborrat les seves dades personals de la seva fitxa”. Feia temps que acumulava un reguitzell de candidats que volien ser amics meus, el més sorprenent és que fins i tot els enemics. Cada vegada que hi entrava era un mar de fotos i notes de gent llunyana a la qual no veies mai o propera que te’ls trobaves pel carrer i ni cas. Vaig pensar que en no entrar-hi ja faria prou, però noi, de tant en tant en el correu apareixien les demandes dels convits, persones, actes, partits.. uf! Va ser la setmana passada, m’arriba una comunicació del facebook dient que un “suposadame

Entrevista de la CUP Vilanovina

“EL PENEDÈS HA DE GENERAR LA SEVA PRÒPIA RIQUESA; CONFIAR EN MACROPROJECTES ALIENS ÉS NO CONFIAR EN ELS RECURSOS PROPIS, ÉS VENDRE’S A BAIX PREU” continua..

Riques festes!

Imatge
Alliberat de la lúdica tasca de votar. Després de comprovar que a qui vaig votar no va treure cap representant, em sento em condicions d’afrontar les festes nadalenques amb la tranquil·litat del deure complit. Això no treu que durant els propers quatre anys segueixi insistint en convèncer de les idees que s’haurien de portar a la pràctica política, independent de qui governi. El vot és la guinda d’un pastís que es cuina lentament durant quatre anys, molts només es queden amb la guinda. El prefereixo sencer tot i la feina de cuinar-lo. Tampoc no pot dormir tranquil qui han guanyat els seus. La situació econòmica ratlla la misèria. Si fins ara teníem govern d’esquerres fen polítiques de dretes, qui no ens assegura que ara venen governs de dretes que es veuran obligats a fer polítiques d’esquerres, sinó com repartir la limitada riquesa per fer front a l’augment de la pobresa. O potser pensen emprar l’exèrcit, com ha començat a fer l’esquerra per apaivagar les vagues i revoltes que ens

Des de baix

Imatge
Venen eleccions, afloren crítiques creuades i s’acumulen promeses incomplertes. S’ha d’acontentar a tothom. Un dia de reflexió és escarransit, el converteixo en un mes. Intento evitar els diaris, saltar-me els telenotícies. Comento la jugada amb la gent, miro quines alternatives noves hi ha i si m’interessen. Serviran els mateixos vells càrrecs (els qui ara manen i els que manaran després, i que ja han manat abans) per aquest nou escenari de crisi? Estic a la guaita, cansat de llops disfressats d’ovella. Intento entendre el perquè davant del fracàs d’un sistema, la por impulsa a la gent a recolzar-lo més encara. Medito sobre el temps polític passat: salvar la banca amb els nostres impostos? Construir autovies inútils a costa del transport públic? Ens permetran generar energia neta i gratuïta a casa i no beneficiar tant a les multinacionals que les controlen? Ens podrem auto governar? Des de baix està clar, la manera de resoldre les coses que ens afecten dia a dia

El Penedès com a paisatge

Imatge
Els extrems oblidats Sobre el concepte de paisatge hi han dos aspectes que s’han relegat a l’oblit durant molt de temps per part de la nostra societat: el reconeixem del paisatge íntim, el que forma part del nostre bagatge personal, que evoluciona amb nosaltres i ens determina el comportament formant part de la nostra personalitat. A l’altra extrem hi trobem els paisatges exteriors, els que serveixen de marc al nostre entorn social i cultural, que configuren els successius territoris que abracem: el municipi, la comarca, el país.. Aquests, els que haurien de formar part dels processos de transformació humans del territori també han estat obviats en la planificació territorial. Entre aquests dos extrems, un nexe comú, el sentiment. La relació sentimental amb el paisatge genera el sentit de pertinença a un lloc. És el marc de relació entre el jo i la comunitat i té un important paper en el desenvolupament cultural de la societat. Un entorn harmònic genera qualitat de vida, p

Tocom

Imatge
Per la finestra de l’estudi, on durant anys he vist fer-se de dia, lluny, veig passar l’AVE. Pel matí fa soroll, al migdia es confon entre les contrades solejades. La crisi encara em permet contemplar –un privilegi, ho reconec- un mar de vinyes i conreus, com bambolines d’un teatre, fins al marc entranyable del Montmell, d’un blau cobalt quan el sol encara no el toca. L’he pintat, dibuixat, fotografiat, a l’alba, nevat, sec, frondós, amb els rojos de ponent a la tardor i a la nit amb els focs artificials de les festes dels pobles que l’habiten. No el miro com abans, ara l’observo amb detall. Després de tants anys de tenir-lo davant, no em cansa, ara el sento més a prop. Qualsevol canvi imperceptible de la seva pell, dels seus sons, de les seves olors els percebo amb intensitat. El desitjo mantenir en la retina, sento que s’esvaeix com quan viatjo a Venècia i crec que no hi tornaré mai més. Els temps no estan per conservar paisatges, ho sé. Potser per això els aprecio més, els miro