Una Persona, Un Paisatge..

Infraestructures de Pas Mobilitat interna

Vídeo sobre l'Estació de Regionals del Penedès  

  Al Penedès, l’atur elevat, la crisi del raïm, la migració d’empreses, amb la crisi ambiental de fondo, requereixen d’una resposta coordinada, adient i immediata que, com s’està comprovant, ningú sap per on sortir-se’n. No es tracta, com molts reclamen, cercar solucions a la babalà, que d’entrada sabem que no són encertades, perquè ja s’han provat i s’ha comprovat que el remei ha estat pitjor que la malaltia. És el cas dels qui demanen que es construeixi el “Logis’ per pal·liar l’atur i, segons les dades de la universitat Rovira i Virgili, un dels principals generadors d’atur al Baix Penedès ha estat, precisament, el sector logístic . Davant d’aquesta situació, molts confien que el nou Pla Territorial, que s’està iniciant, aportarà llum sobre el camí que hem de prendre. Aquest però, tot i haver-se iniciat el 2014, acaba de començar i no estarà llest fins d’aquí dos anys. Mentrestant, què fem? Deixem que els problemes s’agreugin? Al Penedès hi ha moltes iniciatives que fa temps han c

Parlant de PTVP: Un Pla, sé per experiència, pot ser un mecanisme de dilatació en temps. Mentres ens tenen distrets pensant que l'Administració es preocupa dels problemes de la ciutadania, el temps passa de legislatura en legislatura, sense resoldre'n cap.  No és culpa d'un ens en concret, és responsabilitat de tots - com diu l'eslogan anti covid- i per això estem aquí aportant propostes, idees, crítiques a un sistema que no resol cap dels problemes presents.  Les urbanitzacions de baixa densitat n'és un exemple, però n'hi han moltissims més. I el Pla, mentres es consideri un objectiu en si mateix, no resoldrà absolutament res. El Pla hauria de concebre's com una partitura musical. El dia de l'estreno, tots els musics de l'orquestra, el director, el públic, presents en la sala haurien de gaudir i extasiar-se d'una gran obra musical. Per arribar aquí s'ha tingut que passar per moltes experiencies d'assaigs, de coordinació entre els musics.

  El dilluns passat vàrem tenir l’honor, junt amb el Cuyàs, el Simòn i el Pep Solé d’Òdena, de parlar amb el Conseller de Territori ( no goso dir: i   Sostenibilitat ), junt amb els seus col·laboradors més íntims, sobre el Pla Territorial del Penedès. Les expectatives d’arribar a algun acord, tot i transcórrer en un clima distès i educat ( excepte la meva intervenció, un pel arrauxada, ho reconec ), es varen esmorteir. Dels punts claus estratègics sobre el Penedès, cap coincidència. Ni moratòria, tot i anunciar-se per la premsa la de la Costa Daurada; ni el reconeixement del fracàs del Pla director de la Conca d’Òdena sobre els polígons industrials, el qual, personalment, qualifico de malbaratament i carga de profunditat a la coherència del Pla Territorial. Tampoc, reconèixer el nyap logístic d’intentar enquibir, com sigui, els trens internacionals de mercaderies per la línia de rodalies. Quan el Cuyàs els hi proposava una alternativa de variant per fora del sistema metropolità, el Con

Una sessió particular Intensa, caòtica i productiva, serien tres adjectius per qualificar la sessió deliberativa sobre els Espais Oberts que va organitzar el Departament de Territori el dijous 15-O passat. La videoconferència per Zoom en un format molt interessant on els assistents, prop de cinquanta, ens vàrem agrupar en quatre sales per debatre els Espais Oberts de la Vegueria Penedès. I al final, reagrupats de nou, en una sola sala, per posar en comú les conclusions a que havíem arribat. D’entrada, la primera impressió sobre l’organització de l’acte, és molt positiva. Els assistents teníem ganes d’aportar i rebre informació per millorar la intervenció sobre els espais oberts, fonamentals pel bon funcionament d’un territori. Això es va entendre des de l’equip tècnic que liderava el procés i va deixar parlar a la gent. Intensa : Fa temps que feia falta un debat d’aquesta magnitud. No és tan negatiu el debat on-line. Té els seus avantatges: la gent parla des del seu propi ter

  Si els càlculs, de l’informe sobre transport ferroviari de l’Agenda Catalana del Corredor Mediterrani 2018, són certs, l’any 2030, per la línia de rodalies: Sant Vicenç- el Vendrell-Vilafranca- Sant Sadurní- Gelida – Martorell-Castellbisbal, passaran més de 100 trens de mercaderies diaris. En la situació actual, moltes veus es poden aixecar, a corre-cuita, demanant que això passi i reclamin la ‘Logística’. SI fos així, portaríem la crisi a cotes molt més elevades del nivell que hem arribat fins ara, i demostraríem que no hem aprés res dels continus errors que hem anat cometen al llarg d’aquesta història recent. Sobretot dels últims esdeveniments. Estem assistint a la decadència de les fàbriques, en el sentit més pur i dur, on la desaparició de llocs de treball d'indústries, que han aguantat moltíssims anys al nostre territori, se’n vagin. Apostar pels grans complexos logístics al Penedès, uns immensos magatzems, que substitueixin la vitivinicultura, on impera la robòtica, n

Tornava de Barcelona. Eren les 19,34 quan vaig agafar el tren a Sants. Dues hores mes tard baixava a Calafell. El tren va anar parant i esperant, no se sap què, durant tot el trajecte. A Gavà va pujar una senyora i, amb to d’indignada i aixecant un xic la veu perquè tot el vagó la sentís, va comentar que, diàriament, feia el trajecte fins a Cunit i, últimament es trobava sovint amb aquests retards. Mira, em va dir, primer tenen prioritat els Euromed, desprès, els llarga distància, els regionals i a l’últim de la cua, els rodalies. Però, a més, ara, sobre aquesta hora passa un tren de mercaderies, i aquest també té prioritat de pas. Es veu que fan obres per Martorell i, des de fa un temps, els trens de carrega, passen per la costa i ens fan anar tots de cul i perdent temps, atapeïts i a sobre amb l’inconvenient de la mascareta.  Un senyor que baixava a Vilanova, comentava que molta gent s’ha queixat del soroll que fan aquests trens quan travessen la ciutat, sobretot , de nit. La resta d

Plans industrials i Industries que marxen al Penedès,  El monstre ha despertat. Feia temps que es venia venir. Des de principis de segle l’Administració Autonòmica ha projectat sobre el Penedès, en previsió de l’evident desastre econòmic, plans i projectes per enquibir-hi la tant vanagloriada logística asiàtica. Es preveia la desaparició de les poques industries grans del territori? Probablement no ens ho esperàvem amb la magnitud que està succeint. El que sí està clar és que, tot i ser ‘ una mort anunciada’, ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre.  Localització de noves àrees industrials entorn d'Igualada Complicat re-fer les coses, quan aquestes s’han gestat malament des del principi dels temps. Que vol dir re-industrialitzar? No és fàcil anar a cercar indústries noves quan les que, fins ara estan aquí, aparentment consolidades des fa molts anys, marxen. Algú ha fet l’esforç d’analitzar a fons l’origen d’aquestes decisions de fugida en massa del territori? Algú sap per q

La 'Cristalera' ens deixa, com la Nissan, i dintre de no res, tal com va venir un bon dia del 1973, haurà desaparegut del Penedès. Aleshores jo era un estudiant d’arquitectura amb moltes idees al cap i se’m va ocórrer denunciar l’impacte que generaria una industria d’aquesta magnitud en l’ecosistema del Baix Penedès, no us explico la reacció. Amb la fàbrica, 1.400 famílies vingueren de fora. Com a becari vaig col·laborar en el projecte del nou barri a Banyeres destinat als habitatges pels dirigents i encarregats. L’altra barri, el dels obrers, es construí a l’Arboç, prop de la fàbrica. En poc temps, Banyeres i l’Arboç, varen passar de 3.000 a 5.500 habitants. Quasi mig segle més tard ens cal preguntar què ens ha aportat a part d’unes quantes jubilacions. Quina riquesa, econòmica, social, cultural i de benestar ha representat per la col·lectivitat penedesenca i, sobretot, quina herència tecnològica ens deixa. Sabrem fer vidre? Som el magatzem dels grans negocis neocapitalistes

Plànols cromàticament ben dissenyats. Línies fines i ondulades formant futures traces d’autopista desenvolupista - el 4 art. cinturó per  Vilafranca i més enllà fins El Vendrell-. La sinuosa corba d’un tren que connecta la costa amb l’interior, ideal recorregut turístic pel Penedès. Zones industrials i logístiques persistentment imposades -El Logis i la Conca- dibuixades, amb petites rodonetes gris perla, quasi imperceptibles sobre el fons gris del plànol i Cal Vies, de delicat rosa pàl·lid. Ratlletes grises, pel sòl no delimitat de l’autòdrom de Ribes. Taques grises en el sòl urbà consolidat del pla de Mar. Veritable fresc renaixentista representant els criteris del Pla Territorial. Tot amanit amb frases i conceptes com: “diversitat territorial”. “Model sostenible i resilient al canvi climàtic”. “Integrar transversalment el paisatge”. ”Planificar els espais oberts de manera proactiva i estratègica”. “Moderar el consum de sòl..”  I jo, com Ulisses, lligat al pal major, per

Ja arriben els tòpics electorals de rància factura política: “ Repensar el futur en clau regional ”. “ Definir objectius de les set comarques de la Regió Metropolitana” . I la Colau, ho remata: " Reivindicació històrica perquè a aquest gran territori no se'l tracti com si fossin municipis de segona, sinó com a nodes principals que és el que són ". Però senyora, de quin ‘Gran Territori’ esteu parlant? Del petit, conflictiu i comprimit rovell d’ou metropolità i els seus satèl·lits? Però si no podeu ni amb el vostre caduc Pla Metropolità del 74! No és sa emprar el país i la gent en clau de contrapoder partidista, al menys, sense abans haver fet els deures. Ceguera política és negar que hi ha un territori més enllà del Vallés, que té vida pròpia. Què passa amb l’altra Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona? Les respostes davant la crisi ambiental i la desestructuració social no passen en reforçar centres, - teoria passada de rosca i que no resol l’equilibr

Alguna vegada hi ha hagut un far a Cunit? Davant la planúria daurada de la seva costa sembla impossible que a algú se li acudís construir-ne un. Però a Cunit, fins fa poc, hi havia un far. Una llum que orientava en la foscor als grups de navegants perduts, cercant la veritat, més enllà la realitat maldestre que els aclaparava. El far es diu Marisa Ibáñez. La vaig conèixer als anys 90, en les lluites del GEVEN per salvaguardar el delta de les Madrigueres i tantes altres coses. Ella ens organitzava xerrades de les denuncies ambientals en la seva biblioteca al Casal de Cunit. Divulgava les propostes i ens feia costat. Discreta i resilient, l’anaves trobant a tot arreu on calia. A principi del segle, en la lluita contra l’ocupació logística al Penedès o les reivindicacions per la Vegueria Pròpia, després, tallant l’AP7 el 3O. Entregada i natural.  Posseïa una veu atraient, amb l’accent aragonès li donava una dimensió calidoscòpica a la llengua . Sempre mantenint a ratlla el

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó i molts altres de menors, com permetre a Cunit reblir de construccions els aiguamolls d’una Costa Daurada saturada o urbanitzar barris residencials, buits de fa anys, com el Mestral a l’Arboç. Un òmnibus de plans que proliferen, quan menys sentit tenen. In-sostenibilitat a dojo La riquesa — en el concepte més calidoscòpic— no es crea qualificant polígons, sinó dotant de contingut i significat les activitats econòmiques; millorant el benestar de les persones; produint retroalimentació amb les essències d’un territori. Tot això, avui, no passa per expandir-nos, sinó per contenir-nos; per decréixer, no per créixer; per

Un pot esperar tota una vida, però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits, tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el quart cinturó. Un òmnibus de plans. Planificar és definir el model que ens encaixi millor a tots — no només a inversors i representants oficials —; que incorpori els valors ambientals, d’autosuficiència energètica i alimentària, — inexistents en un Departament que es diu: “de Sostenibilitat” —. Modelant el paisatge amb la gent; Conreant la terra amb la cultura. Tornar, de l’hiper al comerç de proximitat. Ja hem vist com les gasten les mogudes globals. A hores d’ara ja sabem que per a l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata i no ens servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model. Ells no ho

Confinat a Bellvei gaudeixo, des de la meva finestra al nord, d’unes extenses vistes sobre el paisatge agrícola penedesenc fins la blavor del Montmell. Lluny, a l’est, en dies clars, interferida per la “Cristalera” i les seves torres d’alta tensió, endevino  Montserrat. Ara que només s’escolten els ocells i es respira la presència de l’aire pur d’una primavera excepcional, adquireixo consciencia del què tinc, del què soc, dels recursos pal·liatius que apaivaguen aquesta situació, gens estranya per un capricorn. Trobo a faltar el mar, després d’un mes de no veure’l ni palpar-lo, de fruir l’inestable superfície aquosa, calidoscòpica aiguamarina. Imagino sentir el contacte fresc de l’aigua salada sobre la pell en un Mediterrani menys contaminat, amb una Setmana Santa sense turistes. Noto el caminar descalç sobre la sorra daurada despullada de gent, en un indret sense cases, en front de les Madrigueres, o en la platja del Castell. Pinto, escric, medito, faig ioga, treballo

A corre-cuita em llevo, agafo un dels cotxes elèctrics municipals compartits i just arribo a temps a l’estació de l’AVE Penedès, a 20 km de casa. Amb dificultats trobo aparcament. Vaig a Girona, i només hi ha dos AVANT pel matí. Sort que l’estació està fora de la ciutat. No durarà massa aquesta comoditat. Al costat de l’aparcament, que no para de créixer, ja han concedit llicència per un gran supermercat, una estació de BUS, un edifici d’oficines i la premsa ja ha anunciat la construcció d’un hotel IBIS. ADIF ha comunicat l’imminent desaparició de les estacions de Vilafranca i La Granada. És una despesa inútil tenir tres estacions en quatre quilòmetres, declaren. De fet, els dos municipis implicats estan en converses per fondre els dos municipis i dissenyar un gran pla d’expansió urbanística de 400ha i 100.000 habitants, amb epicentre a l’estació. Ho encarregaran a un famós equip de la Universitat Politècnica. Corren rumors que el nom del nou municipi serà VILAFRAN

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la vegueriaPenedès . La seva finalitat és diferenciar-nos de l’entorn immediat que ha significat una influència més aviat negativa que positiva. Passa en els indrets “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a desenvolupar tasques residuals, a usos alternatius o contaminants, que la gran ciutat no vol o on no hi caben. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb la mateixa metodologia com fins ara? Si, en un principi, la delimitació ha estat un èxit, ara falta veure com es talla l’expansió metropolitana cap a la vegueria i com s’estableixen relacions recíproques amb ella i la resta del país; de com la configurem de nou perquè respongui a les expectatives que han motivat la seva creació. L’expansió urbana en taca d’oli és un model obsolet que ja no respon a les imperioses necessitats globals de sostenibilitat ecològica i justícia social. La tendència de la planificació actual és incorporar els t

Demano disculpes per haver arribat tard al debat sobre el carrer Comerç, confiava que el sentit comú i el bon criteri tècnic refermarien una correcta solució política sobre el Pla. No ha estat així, i el projecte s’ha tancat en fals. Aquest, no té només per objectiu salvar unes naus històriques de la ¨cremਠespeculativa i menys, envoltar-les d’habitatges, regalant 20.000 m2 de sostre, de més. El projecte ha de servir per articular un conjunt d’elements que generin un nucli potent capaç de dinamitzar la ciutat i projectar-la cap a la capitalitat del territori que acaba de néixer. Tenim el transport públic de rodalies i l’Ave, un al costat de l’altra, que passen soterrats pel centre de la ciutat. Situats estratègicament al costat de l’estació de busos i perfectament accessible des de l’AP-7, la C-15 i la N-340. Per sobre emergeix un espai central envoltat de naus d’alt valor històric, contenidors d’activitats cíviques, culturals i econòmiques que, juntament amb l’edi

Estem davant d’una nova delimitació territorial, la finalitat de la qual és diferenciar-nos de l'entorn immediat. Segurament perquè el balanç de la seva influència ha estat més negativa que positiva. Passa en els territoris “perifèrics” que són destinats, des d’un “centre”, a tasques residuals, a usos alternatius, contaminants o perillosos, que la ciutat no vol o no hi caben.  Podríem convenir, -i responent així als que encara no veuen clara aquesta nova divisió- que obeeix al senzill fet de voler ser protagonistes centrals i no tangencials de la història. Passa en tot territori, societat o família, d’exemples en tenim molt a prop. Ara bé, aconseguit el contenidor, com l’omplim? Amb els mateixos ingredients que els nostres veïns? Amb la mateixa metodologia? Davant la transformada situació del món, molts parlen de desenvolupar un model alternatiu que serveixi de referent per al futur organitzatiu de Catalunya.  Això serà possible sempre i quan els que fins ara os

Quan una ciutat decideix transformar una part de si mateixa es pregunta, perquè? on vol anar? Com connectar amb la història? Quina projecció de futur tindrà la transformació? Si no hi ha un objectiu clar, engrescador, creatiu i culturalment sostenible, l’afany de negoci domina l’acció i apareix el monstre. Tot i semblar que el projecte està ben fet, no té ni cap ni peus. Una transformació urbana obeeix a una necessitat, no tant sols fisiològica, sinó també cultural i simbòlica. La Barcelona del XIX va ser transformada per Cerdà en una gran ciutat a través d’un Eixample que recuperava el saber dels grans enginyers, respectava la topografia romana, incorporava en el seu disseny les noves corrents de l’higienisme i l’herència de la tradició maçònica i cabalística. El fruit va ser una obra d’art que ha resistit els embats del temps i dels homes, s’ha adaptat a les transformacions futures i ha donat resposta als grans reptes d’una ciutat metropolitana, oferint una imatge colossal