Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

Som!

Imatge
La porta s’ha obert i hem travessat el portal. La porta s’ha tancat per sorpresa de molts. Davant nostre apareix la por d’un paisatge sense fer. Entrem en el temps de la construcció, de l’acció.  O és que algú encara pot creure tornar enrere?  No, al passat ja no s’hi pot tornar, és un miratge superat. La mirada ens mena cap endavant. I la imaginació es desborda cercant idees i formes creatives sobre la bellesa d’aquest nou paisatge que estem fent.  És l'experiència de viure un canvi profund i substancial tant de temps pensat, imaginat, creat dins nostre.  Els esdeveniments d’aquests últims dies ens han fet, riure, plorar, cridar, sospirar profundament, sentir-ho tot de cop, com un Dragó Kan. Ens hem transmutat, hem adquirit l’essència del ser que ha rebut la il·luminació divina.  O no teniu l’estranya sensació de ser protagonistes del propi destí  col·lectiu?  Els polítics diran, faran i decidiran el que millor els hi convingui. Nosaltres també. Fa an

Anem-hi!

Imatge
Ho escric el dimarts pel matí, per tant, quan ho llegiu, el paisatge polític haurà canviat i la batalla s’haurà fet més cruenta. Què més, però, afegir al que ja s’ha dit i al que ha passat? Qui no ho té clar encara, on està i què ha de fer? Quan s’ha comprovat que a l’altra banda, els qui pretenen seguir manant-nos per la cara, només emeten amenaces, exerceixen la violència i actuen amb repressió enarborant el fals argument d'una unitat inexistent. Tenen por perquè se’ls hi acaben els privilegis que han exercit, durant tants anys, a costa dels nostres drets. Després d’estar molt temps encallats, sento que els esdeveniments passen a gran velocitat. I ara és imparable i ho sé, no perquè m’ho diguin els estrategues, els polítics, els economistes, l’ANC o els tertulians, sinó perquè m’ho diu la voluntat i la decisió que ha empoderat la gent d’aquest país, farta de tantes rapinyes i  humiliacions. Som conscients de que ha començat una guerra psicològica, política, social i e

Amor

Imatge
Dia 17: de vacances per la Costa Brava. Per la tarda em truca el meu fill des de Barcelona: “Papa, ei! Que estic bé!”. Com? Et passa alguna cosa?. “No ho saps?” em contesta. “Hi ha hagut un atemptat a les Rambles.” Ni idea, quan estàs de vacances perds una mica el fil de les notícies, tot i estar en un temps d’alerta política. Poso la tele, m’informo. No em sembla real. Quantes vegades no hi hauré passejat per elles. El dia continua amb el programa previst però amb una orella posada a les notícies. Dia 18: 12 del migdia a la plaça de l’ajuntament de Palafrugell, uns centenars de persones fem un minut de silenci, entre elles, dones amb vel. Dia 22: Torno a Barcelona, a unes Rambles plenes a vesar.  Són les cinc de la tarda. A mesura que ens apropem a Canaletes un regust metàl·lic ens puja per la gola. Gent que posa espelmes, flors, notes d’amor i solidaritat. Silenci i emoció. Dels improvisats altars de condol l’energia amorosa s’expandeix i t’enganxa, les llàgrimes aflor

Viatge astral

Imatge
Temps de canvis, indubtablement. Camins sense retorn, també. La setmana passada amb els Comuns a l'Escorxador, parlant del Pla Territorial del Penedès (PTP), s'endevinava la descol·locada posició mental on estem ancorats la majoria dels mortals, sobretot, els que mirem de mirar el món amb una altra mirada. Definitivament ja no serveixen els mecanismes tècnics del pròxim passat i nosaltres ens entossudim en aplicar-los. Això és el que li passa al PTP:  un refregit dels anteriors plans expansionistes relligats des de les ortodoxes teories de les urbs. Allí hi és tot però no hi ha res. Un complex cos sense un bri d’ànima. De què serveix un Pla si no sabem on volem anar? Això passa amb la nostra flamant Vegueria. La tenim i no sabem què fer amb ella. Ara més que mai sabem que no n'hi ha prou en establir uns criteris, en determinar uns models, en dictaminar unes normes. Tot canvia tant de pressa que el món dels tècnics i el món dels polítics es queden en

Entre Urbs

Imatge
La resurrecció del Penedès com a territori autònom ha obert una porta a repensar la seva geografia des de una òptica més ambiciosa. Ja no som fragments d’un no res, som una entitat amb cos i ànima i tenim capacitat per jugar un paper fonamental en l'estratègia territorial metropolitana. Som un espai complementari i contrapuntístic de les caòtiques i complexes urbs. D’un paper que absorbeix com un secant les grosses activitats metropolitanes no volgudes o no cabudes en elles, el Penedès, passa a ser una peça central que proporciona harmonia i equilibra el sistema. El fet de que el Penedès sigui territori de pas no vol dir que ho sigui de tot déu qui vulgui passar, (la logística asiàtica, per exemple) ni que s’hi quedi temporalment (Logis) sense ofici ni benefici. No som un magatzem aliè. A mesura que la vegueria es defineix com a territori de producció km0, gresol d’activitats agroalimentàries,  centre d’activitats qualificades, espai de relació i comunicació entr

Camí de platja

Imatge
Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit. Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental. En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis. Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la r

Cavall de Troia

Imatge
Com un expert surfista, el polític oficial salta sobre la potent onada, convençut que s'elevarà amb elegància i, si hi ha sort, algun fotògraf passavolant captarà l’escena amb càmera lenta i el propulsarà més enllà de la seves pròpies limitacions estètico-polítiques. “Estem a la graella de sortida amb igualtat de condicions”. “Comencem de cero”. Les rotundes frases planen com una boirosa il·lusió sobre la sala d'actes del Vinseum en la celebració de que: ja som Vegueria. Ara podem modelar aquest territori des de dintre, des de baix, ja no som metròpoli. Podem controlar la logística, harmonitzar les activitats econòmiques amb el nostre paisatge singular, amb idiosincràsia pròpia. Recuperar el perfil marítim. Dissenyar el model Penedès, en definitiva. En el mateix acte, els protagonistes ens convencen d’una realitat diferent. El Pla Territorial s'està gestant des de la Metròpoli i està a punt de ser entregat a les autoritats penedesenques. Ni rastre de la participa

Praga

Imatge
L’amic Francesc em fa arribar un article d’en Sergi Pàmies, publicat a la Vanguardia de la setmana passada, “ A Errejón i aIglesias ”. En ell fa una predicció sobre el què els hi passarà a la seva formació: “.. la seqüència fatídica habitual: eufòria justiciera, èmfasi d’una hegemonia en el discurs que crea inevitables deliris i turbulències personalistes, escissions i al final coalició de supervivència.” Comentem el relat que, coincidim,   és poètica i periodísticament inqüestionable. L’article ens porta al temps del PSUC, de la lluita antifranquista, de la clandestinitat i redescobrim la història i l’experiència que l’article conté i la cotegem amb la nostra. En el fil de la conversa em comenta la relació amb un llibre, “ Testament a Praga ”, escrit per la Teresa Pàmies i el seu pare, Tomàs, -mare i avi de l’articulista-, on s’entrellacen les memòries de l’avi, un autèntic lluitador d’esquerres i la realitat del moment, la primavera de Praga del 68, descrita per la Teresa, a