Una Persona, Un Paisatge..

Vaig ser convidat a presentar una ponència –honor que agraeixo- davant la comissió del Parlament que decidirà la futura Vegueria Penedès. Allí, en una sessió interessant, es varen exposar tots els pros i contres sobre el futur del seu autogovern. La majoria d’intervencions ho eren a favor. També varen sorgir veus en contra que defensaven la necessitat d’un Penedès lligat a la Regió metropolitana de Barcelona al considerar-lo un territori agrícola periurbà, necessari per compensar els dèficits metropolitans. Potser si que, des del punt de vista d’un sistema basat en un creixement depredador del territori, és lògic que el Penedès, com a reserva agrícola, s’hi mantingui lligat. Sens dubte, la metròpoli ens necessita. Ens interessa formar part  de la perifèria d’un creixement urbà descompensat? O preferim desenvolupar un model alternatiu, com és el cas del Penedès on la relació entre camp i ciutat és harmònica i es perfila com a model de futur, la mesòpoli , que ofereix més

Una regió singular entre metròpolis La pressió que les dues metròpolis catalanes exerceixen sobre el Penedès està arribant a nivells preocupants. Primer: La presència de l’expansió metropolitana s’ha fet evident al llarg de la costa Daurada i de les serralades litoral i prelitoral, amb l’ocupació d’urbanitzacions de segona residència que , en el temps, s’estan convertint en primera. L’augment demogràfic que representa, junt a la baixa activitat econòmica i a una davallada radical de la construcció, ha produït un elevat índex d’atur. Aquest és un dels primers símptomes derivats d’un efecte metropolità no resolt. Segon: el Penedès, com a corredor de les grans infraestructures europees de connexió Nord-Sud suporta una importat xarxa de transport: La N-340, l’AP7, l’AP2, la C-32, el ferrocarril de la costa, el de l’interior, l’AVE, i les previsions de l’autopista ferroviària o l’A7 encara per definir,  es planifiquen i es projecten alienes a l’especificitat del territori