Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

L'endemà

Imatge
Un regust agredolç em surt de la gola el dia desprès. Mentre trèiem el groc del poble, que amb tanta cura havíem embalat, contemplaven la necessitat d'organitzar un debat sobre la situació. Els que estem participant del procés assembleari i hem estat voluntaris vivim intensament  l’interior del paisatge després de la batalla. Venen temps convuls i convé estar alerta. Després del bany de sentiments ancestrals, de les “selfies” a peu d'urna i de les alegries col·lectives d'un diumenge de festa continuada, apareix la penombra d'una realitat feixuga. Cal portar l'imaginació fins a l'extrem, com ho hem fet fins ara amb la col·lectiva organització d'un poble. S'intueix que el camí serà llarg i ple d'obstacles i caldrà distreure'ns i generar alegries transitòries per alleugerar el camí. Aquí, al país del cava, serà més fàcil. I els castells ens ajudaran a recordar-nos qui som. Cal no perdre el nord, ara. Som nosaltres, la gent, qui portem el ti

Bellvei "caravaning"

Imatge
És decebedor que el consistori hagi decidit modificar les Normes del sòl no urbanitzable per enquibir-hi un aparcament de caravanes al bell mig del sòl agrícola i paisatgístic. I més, davant l’informe jurídic municipal negatiu i les recomanacions en contra de la Comissió Territorial d’Urbanisme. L’excusa d’uns pocs  llocs de treball no justifica l’impacte que aquesta decisió generarà sobre les terres de cultiu, algunes de regadiu, que formen part d’aquest ric patrimoni agrícola de l’interior baix penedesenc.  Desenvolupar polítiques que incentivin les activitats econòmiques en l’extensa zona de sòl industrial existent,  molt ben situada  al llarg de la N-340, i en gran part sense ocupar, no seria més adient? Ofegat pels desestructurats plans sense executar i encotillat per normes fora de temps, producte de molts anys seguint polítiques de pedaços sobre un Pla obsolet, porten al municipi a prendre decisions desorientades. No és l’únic en aquesta situació. Mols ajuntaments

Camins de mores

Imatge
En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn.  Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada. A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge. Passeja, si pots, per aquests camins

Bens privatitzats

Imatge
En Joan, el meu veí, em ve a veure amb dos rebuts de l’aigua a la mà. Un correspon al pis on viuen ell i la Dolors. L’altra a la casa on vivien fins fa poc. On viuen consumeixen uns 15m3 al trimestre i a l’altra, 3m3. Aquesta diferència entre una casa habitada i una que ho fa esporàdicament es tradueix en una factura de 50€ i una altra de 44€, o sigui, una diferència de 6€. Un estalvi de 2€ per mes. En el cas de situacions econòmiques precàries, de persones discapacitades o d’edat avançada, tot i que el rebut ho té en compte i, si es demana, te’l rebaixen, no sembla una diferència massa justa. Tot el pes del rebut és en la part de costos fixes. Tampoc ajuda a fomentar l’estalvi d’aigua quan el preu m3 no deixa de ser un percentatge molt petit dins la factura (entre 0,3€ i 0,5€ el m3). El mateix passa en les complexes factures de la llum on el control de la gestió està en mans de multinacionals privades. Aquestes decideixen el repartiment de costos a la seva manera i impedeix

Territori renovat

Imatge
Hi ha moments màgics on, sense saber per què, una situació convencional es converteix en una cerimònia iniciàtica. Això va passar el dilluns en la presentació del Pla Estratègic del territori de la vegueria Penedès al Neàpolis de Vilanova. De reunions com aquella se n'havien produït moltes al llarg dels temps que dura el procés de construcció del Gran Penedès. Aquesta va ser diferent. El centenar de persones que hi varen assistir ho feien amb la intensió de traspassar el llindar a nous paradigmes.  Deixar les velles despulles del passat per encarar el futur amb il·lusió  infantil. Emprant la crisi per obrir nous camins que ens acostin des de baix, des de la gent, a un territori renovat. La sintonia entre els quatre alcaldes de les capitals comarcals va ser unànime, la Generalitat es va oferir obertament a desenvolupar el projecte destacant les condicions del territori per liderar la capacitat de gestió i de portar a la pràctica les noves propostes lligades a la parti

Empremtes transversals

Imatge
En una xerrada al Centre de Llorens sobre el desgavell urbanístic penedesenc em va regalar el seu últim llibre: “Restes, rastres, runes i records”.  En Benjamí Català Benach sap convertir les seves obsessions en coneixement i art. Els seus dibuixos a tinta de l’arquitectura de pedra seca, dels masos i de la nostra arqueologia romana són una delícia pels que sabem el valor del dibuix en blanc i negre.  En el llibre, les decadents runes adquireixen la categoria que els hi pertoca: la dignitat simbòlica del passat i una escletxa d’esperança futura. Com si d’un notari es tractés, ell aixeca acta de tota l’arquitectura que aflora en els indrets més allunyats i ocults dels nostres paisatges més emblemàtics  i dona fe de les empremtes  transversals, de les relacions amb el territori que les dignes construccions han dipositat sobre un mateix indret al llarg del temps. Els llibres del Benjamí són testimoni viu d’un passat que es nega a desaparèixer del nostre paisatge i que