Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2011

Records del Nadal

L’altra dia a Banyeres, escoltant el discurs del gerent de Cimalsa intentant vendre el Logis, com aquell qui ven duros a quatre pessetes, em passava pel cap l’idea de que el món s’ha quedat parat encisat pels discursos maldestres i demagògics de personatges servils,  portaveus d’un sistema que ja només li queden els ossos. Uf! Tot això em va fer pensar aquell bon senyor mentre anava desgranant uns arguments buits de contingut sense lògica, sense sentit i sense sentiment.   Patia per l’influencia que el discurs podia tenir sobre la gran quantitat de polítics que l’escoltaven. Molts se’ls notava crèduls, capaços de combregar amb rodes de molí, desitjant confirmar el Logis. Altres se’ls veia delirosos per sortir d’on s’havien ficat al negar-lo.  Alguns, directament, insinuaven condicions a canvi. Esperonats per la por de la crisi li seguien el rastre del discurs esperant trobar una petita excusa i acceptar collarets de vidre a canvi d’or per convertir el Penedès en un frondós ja

El Consell Comarcal del Baix Penedès comença a cedir davant del Logis

El dimarts i 13 de desembre del 2011 el Ple del Consell Comarcal del Baix Penedès va rebutjar una moció on es proposava demanar a la Generalitat la retirada del Pla Especial del Logis. Els consellers que varen votar a favor de la moció: IC Verds, ERC, PxC i dos de CiU (els alcaldes de Banyeeres i Llorenç) El PP, PSC i CiU, (excepte els dos de CiU) varen rebutjar la moció. La manca de convicció, la fal·làcia de que això ens salvarà de la crisi i la pressió d'estaments superiors, polítics, governamentals i financers comencen a decantar la balança a favor de convertir definitivament la comarca del Penedès en un gran centre de distribució logística en detriment de les potencialitats d'un territori que la majoria dels nostres governants no saben o no volen veure. El rebuig en contra de la participació ciutadana també va fer acte de presència per part de la portaveu del PSC al considerar ja prou representativa l'estructura obtinguda a conseqüència de dels vots dels ciutad

GEVEN

Imatge
Com l’au Fènix, el Grup ecologista de les terres del sud del Penedès, reneix de les pròpies cendres. Una grup de gent rondant els 30 agafa amb passió i ganes el timó del destí del grup, famós, entre altres, per haver alliberat el delta de les Madrigueres de l’especulació urbanística. Es tracta d’una nova generació conscient d’on es troba i que no està marcada pels prejudicis ideològics de les corrents polítiques que ens han dominat en aquest llarg període democràtic. Els moviments ecologistes ja no són considerats somiatruites. Els grups socials en defensa del medi, la cultura i la societat, són molts i aporten els valors que els hi manquen als governs. Aquests estan massa enfeinats, sotmesos a un sistema mercantilista, a la influència de grups econòmics de pressió i pujats en la mentida ideològica que relega la pràctica democràtica a la mecànica del vot cada quatre anys. El Geven torna com un revulsiu més en una societat que no ha sabut aprofitar l’oportunitat que

Deixalleria deixada

Vaig anar a deixar deixalles a la deixalleria comarcal. Feia temps que no hi anava i portava de tot. Si complicat és classificar els objectes des de casa més ho va ser on posar-los. La primera impressió a l’entrar al recinte va ser de desordre i desorientació. Cap plànol general.  Molts dels rètols indicadors d’on posar les deixalles, o no hi eren o estaven malmesos. Tenies que mirar directament dins els contenidors per veure on tiraves les coses, però això no t’aclaria res. La mescla d’objectes feia difícil identificar el seu contingut específic. La sensació era d’una gran nebulosa abraçant-ho tot on el de menys era la classificació de les deixalles. Tenies que fixar-t’hi molt per esbrinar si el contenidor era de ferralla o de plàstic. El més greu va ser entrar a la “gàbia” dels productes tòxics, olis, aerosols on el caos ja era sublim i perillós, cap rètol.  Finalment, després de dues voltes més vaig aconseguir buidar el cotxe i me’n vaig anar alleugerit. Sembla que el medi ambi

Viatge nocturn

Caminava de nit per la carretera de Calafell a Bellvei. Havia baixat a l’estació de Calafell sense saber com aniria a casa. Al tren vaig concentrar-me en el desig de trobar algun conegut a l’estació que em portés al poble. A males, un taxi. Ningú. Eren les deu de la nit i prop de set quilòmetres per endavant. Els podia fer a peu malgrat la negra nit. Amb l’ajuda de la llum del mòbil vaig iniciar la marxa. Era perillós, un diumenge d’estiu la gent tornava en massa a la gran ciutat. A mig camí va ser, prop la Cantera dels “motards”, una llum que es movia i darrera, dos llums intermitents. Un xicot prop de la trentena d’aspecte corpulent em va parar i em va demanar ajuda. El seu Suzuki s’havia quedat sense benzina i a Bellvei, segons ell, no li havien fiat perquè s’havia deixat la cartera a Reus, on havia anat a deixar el seu camió. Es va presentar com a Cristian i que vivia amb els seus pares a Pontons. Se’l veia desorientat i perdut. El vaig ajudar a apartar el cotxe de l

Cròniques d’estiu

Assistir al primer ple del novell govern municipal del meu poble és sentir el plor d’un nadó acabat de néixer, tendre i innocent. Temps hi haurà per evitar caure en la teranyina del poder. En les trampes del gat vell. De les misèries humanes que sovintegen el món polític com a taurons. Com convé nova sàvia als governs! El món s’encongeix per moments. Ja no serveixen els vells paràmetres polítics del segle passat. Els del progrés dels progres. Ni repetidors empedreïts ni velles glòries il·luminen el camí, l‘enfosqueixen. Cal amb urgència maneres fresques de pensar, d’actuar. On ets, jove? Que no t’aturin els de la banca. Despulla’t dels vells prejudicis que encara portes i avança segur. Si no tens por trobaràs el camí. Si en tens, deixa que passi de llarg, cerca amics i el seguiu junts,  qui no tenen cabuda són ells, els creadors de misèria. El 15M ha servit per seguir mostrant, per enèsima vegada, que l’ordre imposat fa segles ja no funciona. Com pagar els sentiments que ens gen

Un clàssic

Prop d’un quart de segle va seure a la cadira de l’alcaldia. El diumenge va ser foragitat dràsticament, ningú s’ho esperava, tothom ho desitjava i així va ser. Entre dubtes i presagis,   el sempitern guanyador de sis campanyes fou incapaç de veure la derrota gestada en les seves pròpies files.  Ens hem de remuntar temps ençà quan s’aposenta en el cim i esdevé cada cop més poderós i inaccessible fins que al final s’ho creu i comença a emprar actituds despòtiques, a prendre decisions en solitari i a cercar interessos que, mica a mica, no tenen a veure amb les necessitats de la gent. Al llarg d’aquests anys, més d’un grup intenta arrabassar-li el poder de les mans, però amb ardits i males arts construeix un mur de vots que el salven cada vegada.  Pujat en el vaixell de l’especulació urbanística, amb el vent a favor, solca el mar democràtic a tota vela. Mentrestant, al seu voltant, va caient qui pot fer-li ombra. S’envolta de personatges obedients i s’excava a si mateix la gran

Déjà vu

El candidat de la CUP a l’alcaldia del Vendrell titllava de Parc Juràssic els congèneres dels dos partits majoritaris, els quals han regit quasi tota l’era democràtica municipal.   No són els únics, entre els que es tornen a presentar hi ha ex alcaldes, nombrosos repetidors, alguns, amb moltes dècades escalfant seient. Tot això amanit amb un exercit de velles comparses destinat a no treure el cul de les cadires locals, formant un autèntic parc d’antediluvians baix penedesenc que fa esgarrifar. Per què tornen o repeteixen molts protagonistes de greus alteracions demogràfiques comarcals, de desgavells territorials sense lògica? No ho faran per “servir al poble”? Ja sabem què han fet, com ho han fet i quin ha estat el resultat. A la vista està. Calen més probes del delicte? Si fessin un balanç sincer de la seva trajectòria política segurament quans no se’n donarien vergonya? Però no es veuen a si mateixos, són incapaços de reconèixer la seva esperpèntica obra. Masses adulador

La núvia coqueta

E l dimarts passat es va celebrar al Vendrell la presentació oficial dels treballs del Pla Estratègic del Penedès amb tota la pompa necessària per aquests esdeveniments i amb la presència de diputats al Parlament dels cinc partits majoritaris de l’àmbit Penedès. L’èxit va venir reflectit pel desbordament que va patir la sala de la Vil·la Casals que, tot hi estar previst per 80 persones, van ser necessari incorporar-hi a corre-cuita dues dotzenes més de cadires. Pla nascut, com moltes de les iniciatives veguerianes, des de la capital de l’Alt Penedès, posa l’entusiasme en convèncer de les seves qualitats a les capes polítiques governants de les perifèries penedesenques. S’ha insistit molt en els beneficis que generarà la cooperació de les energies econòmiques, socials i culturals de les comarques del Penedès, Garraf i sud de l’Anoia. No es tracta d’un caprici cultural o polític, la crisi econòmica global ens obliga a cooperar. Sobretot per fer front als cants de sirena que ens vol

Vaig a cent

Anava en el cotxe d’un amic, un xicot de 27 anys. Conduïa amb l’energia i els reflexos propis de l’edat. Sortíem de Barcelona per la C-32. Passant pel Prat vàrem encetar una conversa obligada: quines limitacions de velocitat ens trobaríem. Estava acostumat a aquell trajecte, era l’habitual per anar a la feina, però no a experimentar tants canvis en els límits de velocitat. A l’alçada de Castelldefels es detecten els primers rètols a 120. Ell, tot i la seva manera ràpida de conduir, circula a 100. Li pregunto per què no prem més l’accelerador ara que pot. Em diu que durant aquest temps d’anar a 80 s’hi ha acostumat i s’hi troba molt bé circular, si més no a 80, que ho nota una mica lent, sí a 100, així durant el trajecte se sent tranquil i pot anar pensant amb les tasques que farà a l’arribar a la feina. A més no gasta tanta benzina i l’increment de temps és irrisori comparat amb el benefici personal i econòmic que en treu. No és l’única persona que m’ha fet comentaris semblants.

Del mateix corral?

El traspàs del delegat del govern a les comarques de Tarragona s’ha produït en un mar d’elogis mutus entre l’entrant i el sortint, tot i pertànyer a partits diferents. Diplomàcia obligada o indicis de continuisme? Tot i les paraules farcides d’amabilitat i bones intencions de diàleg, el nou delegat deixa clar quines són les prioritats: lluitar contra l’atur. Fins ara s’ha emprat la paraula “progrés” per permetre qualsevol operació especulativa, ara el talismà és “atur”. Aquesta paraula anatemitza qualsevol desviació dels objectius, sota ella es faran les coses que s'han de fer. Barra lliure per seguir acotant el cap davant fuites de petroli, desbandades financeres i altres necessitats que el sistema demandi. El món polític és aparentment simplista, però tremendament complex per mantenir-se. Respecte al Logis, fa una exposició, si més no, ambigua, el “tot i que” del rei Artur planeja en cada afirmació. D’una banda sap que el territori no el vol, el CIM i per tant va amb peus

Facebook off

He acomiadat al facebook de la meva vida. Feia temps que em voltava pel cap. Deien que si és una tapadora de la CIA. Una plataforma des d’on el “sistema” ens controla. Havia començat el compte enrere esborrant les dades més personals. Deixant només el “careto” i el nom, al menys per fer acte de presència en una pàgina on tothom s’hi aboca. El programa responia com un crio emmarat: “comuniquem a tothom que “fulanito” ha esborrat les seves dades personals de la seva fitxa”. Feia temps que acumulava un reguitzell de candidats que volien ser amics meus, el més sorprenent és que fins i tot els enemics. Cada vegada que hi entrava era un mar de fotos i notes de gent llunyana a la qual no veies mai o propera que te’ls trobaves pel carrer i ni cas. Vaig pensar que en no entrar-hi ja faria prou, però noi, de tant en tant en el correu apareixien les demandes dels convits, persones, actes, partits.. uf! Va ser la setmana passada, m’arriba una comunicació del facebook dient que un “suposadame