Una Persona, Un Paisatge..

Informe realitzat en el marc del desenvolupament dels treballs de redacció del Pla Director Territorial de la comarca de l'Alt Penedès. El publico perquè en pugueu tenir coneixement i fer-ne difusió, si ho considereu necessari: Informe PDTAP

Les jornades de debat sobre el futur del Penedès s’han acabat. El debat continua, o almenys hauria de ser així. Tres dies a Banyeres defensant un Penedès lliure de logística i de noves autopistes —les conclusions al bloc de nofemelcim o aquí— i tres jornades al Consell Comarcal del sud del Penedès explicant què era el Logis, l’Estudi de Mobilitat i el Pla Territorial, han aportat llum on alguns encara hi veien foscor. Continuar..

En primer lloc el PTPCT hauria de recollir les demandes que des de la societat civil s’han expressat, de diferents formes i maneres, sobre dos qüestions bàsiques que determinaran la direcció del desenvolupament territorial: 1. Proposta per a la desaparició del sòl potencialment estratègic corresponent al Logis Penedès demandada per la societat civil i la major part dels partits polítics de la comarca, així com bona part dels ajuntaments i el consell comarcal del Baix Penedès. 2. Acceptar les al·legacions fetes pels ajuntaments i el consell comarcal sobre l’ampliació de l’AP-7 a 4 carrils, gratuïta a canvi de no fer l’autovia com alternativa a la variant de la N-340. Les dues implantacions generarien un impacte greu i alterarien substancialment de manera irreversible l’estructura socio-econòmica, ambiental i territorial del Baix Penedès. Aquest assumpte, considerat molt greu per bona part de la població penedesenca, mereix ser consultat, com a mínim, amb el territori. Les explicacions

Les jornades sobre el futur del Penedès que es van celebrar a Banyeres durant tres dies han tingut un ressò important en l’opinió pública de la comarca. Els temes, tractats en profunditat, van satisfer els assistents que, amb tota llibertat, van tenir l’oportunitat d’expressar les seves opinions i els seus dubtes. La desena de ponents que van ser convidats a participar en les jornades, van enriquir, des dels seus respectius àmbits, el coneixement de tots plegats sobre els diferents problemes que afecten el nostre territori. Primera Jornada: Els plans i la Vegueria La Vegueria: un àmbit necessari per una altra manera de gestionar el Penedès. La necessitat de cercar un marc administratiu des d’on articular els aspectes d’un territori que res té a veure amb les dues metròpolis de Barcelona i Tarragona que l’envolten. El seu paper de comparsa on s’hi aboquen les instal·lacions que no hi caben als centres metropolitans obliguen a mantenir una lluita constant en la defensa de l’espai agrícol

Acostumats com estem veient ajuntaments aprovant plans urbanístics expansius, de qualsevol tipus i condició, sorprèn a molts, els descol·loca i es ruboritzen, al contemplar estupefactes el procés contrari — de desqualificació urbanística —, que ha portant a terme el flamant govern municipal de la Bisbal del Penedès: 1.300 habitatges, 70 hectàrees industrials amb uns grans magatzems darrere, com a sòlid client, i a més, renúncia a l’aigua de mini transvasament de l'Ebre. Molts creuen que el seu alcalde s’ha tornat boig. Però, qui ho contempla amb ulls conscients i crítics creu que la bogeria instaurada, des de fa temps, en la cultura de la nostra societat, no ens deixa veure la veritable raó: l’espoli que ha vingut succeint durant tota la segona meitat del segle passat sobre el territori Penedès, convertint-lo en veritable calaix de sastre per a qualsevol necessitat peremptòria de la metròpoli; de l’especulació urbanística orquestrada per promotors inconscients, canviant boscos i vi

Acostumbrados como estamos viendo ayuntamientos aprobando planes urbanísticos expansivos de cualquier tipo y condición sorprende a muchos, les descoloca y se ruborizan, al contemplar estupefactos el proceso contrario, de descalificación urbanística, que ha llevando a cabo el flamante gobierno municipal de la Bisbal del Penedès: 1.300 viviendas, 70 hectáreas industriales con un sólido cliente de unos grandes almacenes detrás y además, renuncia al agua de mini trasvase del Ebro. Muchos creen que su alcalde se ha vuelto loco. Pero, quien contempla con ojos conscientes y críticos el expolio que ha venido sucediéndose durante toda la segunda mitad del siglo pasado sobre el territorio Penedès, convirtiéndolo en verdadero cajón de sastre para cualquier necesidad perentoria de la metrópoli, de las necesidades dinerarias de promotores desalmados que cubren la tierra con asfalto inconsciente, de las facilidades ofrecidas por políticos sin escrúpulos a tal fatua empresa, cree que la locura i

Van trigar una hora ben bona en entrar al drap, marejant la perdiu, amb el President exercint d’exorcista major. Finalment l’intervenció de l’alcalde de l’Arboç va trencar el malefici exposant, de manera encertada, els motius del pacte de Gimenelles on cinc municipis — Banyeres, l’Arboç, Sant Jaume, Llorenç i la Bisbal — han dit: no fem el CIM, demanant la solidaritat de la resta de pobles de la comarca per consensuar un model de territori comarcal més sostenible i harmònic. Era el Consell d’alcaldes del 31 passat on es tractava l’únic punt del dia: reafirmar la negativa del consell comarcal contra el Logis Penedès, manifestat en l’anterior legislatura. La contaminació, la saturació de la xarxa comarcal i metropolitana pel transit pesat, l’impacte sobre el paisatge agrícola, el creixement urbà de baixa qualitat, l’acceleració demogràfica - més de la que ja estem patint - , i la desintegració definitiva d’una societat que ja comença a fer aigües per totes bandes, varen ser alguns dels

Surten moltes veus polítiques, arrel de la presentació del Pla Territorial, queixant-se de que el Baix Penedès és una comarca oblidada. Raons no en falten. És, realment, una comarca oblidada, però ho és pels que hi vivim i la fem, no pels de fora. Els “altres” fan el que els interessa fer: utilitzar-nos com a territori de pas i envair unes terres —que consideren metropolitanes— on encara hi ha lloc per a grans implantacions residencials i logístiques. Els qui, durant aquests trenta últims anys, han fet la comarca que tenim, no són la gent de fora. Hem estat nosaltres mateixos en fer i deixar fer el que resultava més fàcil: Aprofitar-nos de la proximitat amb Barcelona i de les platges per colonitzar el territori amb el baix preu de la inconsciència. Tot això sense pensar com resoldre els problemes que aquesta desenfrenada expansió caòtica ens portaria al llarg del temps. Ara ens hi trobem, enfangats de quatre potes i, com un nen que ha fet una malifeta, i es vol treure la culpa de sobr

Qui considera que el Pla Director de l’Alt Penedès —ara en fase d’al·legacions— és una bona eina per desenvolupar el territori no va desencaminat, però una bona eina basada en principis desenvolupistes: el creixement urbà i les infraestructures viàries i amb un cert grau d’insolidaritat en vers la comarca veïna al no considerar que, aspectes contemplats dins del Pla del Nord, poden afectar negativament al Sud. Sobretot pels efectes negatius que produirà l’acceptació implícita del corredor logístic internacional pel Penedès. Si volem parlar de sostenibilitat, de fer front al canvi climàtic, de complir amb el protocol de Kioto i de reequilibri territorial no podem seguir pel camí de l’estruç. I el pla ho fa, com ho fa el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona al Baix Penedès. Són els dos, malgrat les diferències qualitatives a favor de l’Alt, plans coercitius, constrenyits per una obsessió ideològica del passat segle que no ens vol deixar: l’equivoc del concepte “progrés” basat e

Surt el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona —PTPCP— amb retard d’anys i, pel Baix Penedès, portant, com es temia, el CIM sota el braç. Qualificat de “ sòl de protecció territorial ” i camuflat entre el sòl de protecció paisatgística i agrícola, amb l’etiqueta de “.. potencial interés estratègic ”. La descripció, com també la manera en què ha estat grafiada en els plànols, es pot confondre amb la protecció agrícola i paisatgista, però quan llegeiges la normativa l’equíboc s’esbaeix: “.. es tracta d’un sòl que pot tenir en el futur un paper estratègic en l’estructuració territorial dels assentaments, les activitats i les infraestructures ..” També apareix, i amb tota la seva crua dimensió la traça de l’autovia A2. Aquesta es mostra indiferent al territori i al paisatge, va per on vol, s’acosta al CIM passant per entre l’Arboç i Banyeres. Evita el Vendrell travessant la Cobertera, insensible a les reivindicacions de la gent, tallant com un ganivet la pell del territori. La contr

M’hagués estat més fàcil i fet més feliç fer un pilar parlant de les vacances dels polítics o de l’animació de les festes majors que, per aquestes dates, emergeixen com bolets. Però no puc evitar caure en la temptació de retre, des d’aquestes ratlles, un petit homenatge a aquesta veu lúcida, ètica i contundent que avui ha callat. Lluís Maria Xirinacs, més que filòsof, més que polític, ha estat un home compromès amb la societat, inquiet pel vaivé de les petiteses humanes que fan a tants polítics desempallegar-se dels seus principis. El vaig conèixer tard, ara farà un any, arrel d’unes jornades de democràcia participativa a Mas Catarro. La seva conversa era clara i tranquil·la. Ens ensenyava les arrels d’una societat utòpica. Parlar amb ell feia que desapareixes l’aura divina que la distància i els mitjans de comunicació li conferien. La rotunditat de les seves propostes l’havia fet, per molts, un personatge incòmode. Com es lluita contra l’honradesa? La consistència dels

Col·lapse de ls sistemes: ferroviari, viari, aeri i elèctric. Tot en un petit lapsu s de temps i un fa ctor comú: les gran s empreses priva des, amb l’excusa de millorar serveis, generen caos. Les multinacionals s’han erigit en els senyors de la guerra, i els polítics no tenen més remei que acceptar-les. Són les úniques que ostenten el capital per crear les infraestructures competitives: autopistes, trens, sistemes energètics.. Elles manen, sinó, com s’entén que encara s’estigui discutint qui pagarà els peatges de l’aixecada de barreres del dia 4? Ja no es tracta de fer-ho bé, el sistema està bloquejat, no funciona. Qui té la paella pel mànec pretén com a objectiu final, no el benestar de la gent – la famosa qualitat de vida -, sinó el benefici econòmic maximalista per a la seva butxaca. La deshumanització del sistema té el punt culminant en el sistema del transport logístic. O no és en si el gran sistema de transport de mercaderies de l’Àsia a Europa conseqüènc

Tradicionalment al Rin s’hi pesquen unes gambes molt apreciades per fer l’aperitiu als bars i restaurants de les ciutats i pobles alemanys. Aquestes les pelaven i les envasaven una vegada pescades. Però els costos de mà d’obra que representaven cada vegada eren més elevats, de tal manera que un dia varen decidir que els resultava més econòmic enviar les gambes, una vegada pescades, amb camions frigorífics, al Marroc on les dones magrebines les pelaven. Una vegada envasades les tornaven a enviar a Alemanya per a ser consumides. Els camions havien de travessar tot França i tot Espanya, d’anada i de tornada —5.000 km.—. Aquest exemple és un dels infinits trajectes que formen la complexa xarxa del transport del sistema econòmic global on la deslocalització industrial que patim en el primer món és substituïda per un transport de mercaderies que, aparentment més econòmic, no contempla les despeses ambientals que el sistema genera. El CIM —Logis Penedès— no és res més que un lloc d’intercanvi

Ha quedat palès que part del poble de Bellvei encara té por d’enfrontar-se als reptes que aquest segle ens depara. Tot i que alguns han optat per apuntar un canvi que pugui enganxar el poble al tren del segle 21, conscients que no es pot seguir tota la vida repetint la mateixa decadent escena política. La reacció inconscient i visceral de por al canvi polític de molts, — només real pels clans familiars de la dreta atàvica — esperonada pels grups al poder, que no volen deixar la mamella de les influències, han aconseguit, amb discursos demagògics i tècniques difamatòries, que l’ensopiment col·lectiu de dependència a un sistema provadament caduc es perllongui encara més en el temps. Donar carta blanca a qui ha perdut el nord de la gestió municipal, i que té com a objectiu prioritari el creixement demogràfic sense ordre ni concert, pot representar una autèntica bajanada. O potser no ha quedat clar, de temps ençà, que qui mana no té programa de govern, raó per la qual es dedica a muntar cr

El resultat de les eleccions municipals ha transformat, més del que sembla, el panorama polític del Baix Penedès. Sis dels catorze municipis han canviat d’equip de govern, alguns governats durant molts anys per alcaldes carismàtics. L’epicentre del canvi s’ha produït entorn la moguda antiCIM: Banyeres, Sant Jaume, Llorenç... Però també les conseqüències del creixement demogràfic desestructurat carrega les tintes sobre l’efecte migratori, provocant una escorada cap a la dreta a la capital comarcal i canvis, en el sentit contrari, al convulsionant municipi costaner de Calafell i, sobretot, al Consell Comarcal, després de molts anys governat pels mateixos. El fenomen del canvi és complex donades les circumstàncies i el posicionament dels partits polítics majoritaris respecte a problemes candents com el CIM, l’autovia A2 i la Vegueria Penedès. E l panorama no està clar, la gent ja ha posat el crit al cel veient com algun grup polític antiCIM donava el poder d’alguna administració

Me’l vaig trobar casualment. Feia molt temps que no sabíem res l’un de l’altre. Prenent un cafè m’explicà que havia triomfat en la política. Feia vint anys que la seva professió era exercir d’alcalde d’un petit municipi. Ara es tornava a presentar, tot i estar cansat. Possiblement seria la darrera vegada que ho fes. El mateix que m’havia dit vuit anys enrera. Li vaig preguntar si al seu poble no hi havia ningú més amb idees noves que poguessin ser una alternativa. Li vaig recordar que el sentit de la democràcia és promoure i estimular l’alternança en el poder, de manera que s’evitin els vicis generats per l’excessiva permanència en els càrrecs i que faci més partícep tota la societat, a partir de noves idees i iniciatives. Em va dir que tot això estava molt bé sobre el paper, però que la realitat és ben diferent. Ell, amb el seu mètode de govern unipersonal s’havia fet l’amo del poble i estava convençut que no hi havia ningú amb capacitat per substituir-lo. Tot i que el parti

Molts consideren que el canvi climàtic el generen països i organitzacions alienes a nosaltres, és cert, però darrera dels grans sistemes econòmics i polítics estem nosaltres, les persones. I les que vivim en aquest petit país del Penedès en som directa i indirectament responsables. La sobrecàrrega de població, el consum generat pels nostres hàbits quotidians i l’explotació inconscient dels recursos naturals fan del Penedès un terreny adobat pel desequilibri biològic. A casa nostra el problema del canvi climàtic no és tant els símptomes, que hi són, com les accions que es fan per afavorir aquest. Exemples com la tala de boscos indiscriminada per fer urbanitzacions i camps de golf, la contaminació dels aqüífers dels nostre subsòl per activitats agropecuàries que, juntament amb les nostres creixents urbanitzacions teòricament protegides per les agendes 21 locals, obliga a portar aigua de l’Ebre a dojo, són alguns dels exemples evidents de com es pot ajudar a accelerar el canvi climàtic