Una Persona, Un Paisatge..

Ens destaquem pels nostres paisatges: els agrícoles, la vinya, el secà i els boscos de les serralades i els pocs que ens queden dels marítims. La resta estan marcats per l’especulació del “creixement” i formen part de la tipologia urbana de qualsevol perifèria. Aquests paisatges agrícoles però, dels que en posseïm molts i de qualitat, es troben en perill: eixuts pel clima i sota l’efecte depredador dels fons voltor. El paisatge no és una postal ecoturística, és un patrimoni productiu d’un elevat valor ambiental que ens permetrà participar del govern metropolità amb els mateixos drets que la resta dels territoris densament poblats de l’entorn. Aquests, ofegats en si mateixos, necessiten dels paisatges oberts per respirar, alimentar-se, i penetrar les arrels en la terra que tota metròpoli amaga i evapora. Les indústries internacionals se’n van. Aquí no tenim matèries primeres per fabricar cotxes elèctrics. Aquestes, aquí, són els nostres paisatges agrícoles i naturals amb els qua

  En “ Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat ", Byung-Chul Han, comenta: “L’actual crisi de la religió.. en el seu nivell més profund, indica que anem perdent progressivament la capacitat de contemplació. La pressió cada vegada més forta per la producció i la comunicació ho dificulta.” Aquest podria ser l’eix del discurs: el sistema neocapitalista, en el seu afany acumulatiu de riqueses, ens fa amos de nosaltres mateixos però ens priva de la llibertat de contemplar; de no tenir temps per pensar -origen de la creativitat personal i del retorn a l’interior d’un mateix-. El sistema ens dissenya el temps lliure només per recuperar-nos de l’esgotament de la nostra esclavitud a la producció. No ens queda temps per no fer res. I segueix dient: "Aquesta lluita de l’home -i la dona- contra la Natura porta a l’autodestrucció imminent, conseqüència d’una societat enfeinada que s’ha oblidat del “dolce far niente”. Conclou, un xic innocent: “En el regne que vindrà de la pau, l’ésse

  La dissertació d’en Francesc Cano va ser magistral. El director de Transferència del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya va explicar, senzill i planer, que el futur passarà, per pura necessitat econòmica, a través de la gestió dels recursos forestals. L’abandonament dels boscos que s’ha produït, durant el segle XX, a Catalunya, ha augmentat la seva massa forestal fins a extrems preocupants, l’exagerat increment de l’evapotranspiració que emana d’ells produeix dos fenòmens negatius: agreuja l’escassedat d’aigua i augmenta el perill d’incendi a extrems molt perillosos. El sistema capitalista lliberal ha cercat, a través d’un transport barat, la compra de fusta a països més al nord. Això ha produït el conseqüent abandonament dels nostres boscos. Ningú els neteja. Les empreses que transformaven la fusta han desaparegut, deia Simó Serra, de la Coop. Bosquerols de gestió forestal. Tot ve de fora. Ara, amb un transport cada vegada més car i l’escassedat de fusta a escal

Dibuix de l'il·lustradora Mora Gimeno La setmana passada es van iniciar un seguit de xerrades al Castell de Gimenelles, al Baix Penedès, organitzades pel GEVEN, parlant sobre la custodia del territori. La sequera porta a iniciar accions de recuperació de basses agrícoles o forestals per subministrar un lloc on la fauna es pugui alimentar i gaudir en el seu propi hàbitat que la manca d'aigua els ha manllevat. Són voluntaris i voluntàries que estimen l’ecosistema on viuen i són conscients de la crítica situació global en què ens trobem. Els humans, tot i que molts ho desconeixen, depenem d’aquest ecosistema compost de petita fauna d’amfibis, insectes, bactèries i microorganismes que nien, sense donar-nos-en, el nostre univers vital.   Sense aquests petits éssers i els seus cuidadors, la Humanitat tard o d’hora, deixarà d’existir. Al nostre país hi ha infinitud de grups que hi esmercen de manera altruista el seu valuós temps: el GEVEN, l’APMA, el BOSC VERD, ARBA, NATURALIS

Als temps que corren, és arran de terra on està la veritat més crua. La política, com més amunt, més falsa; els mitjans, com més fake news, més poderosos; els manipuladors de diners, com més capital acumulen més beneficis treuen. I tots ells són els que manen als que nosaltres hem d’escollir perquè gestionin els nostres interessos. És en les arrels del nostre inconscient, de la nostra història, de la nostra valuosa i reduïda cultura on tornar a cercar el sentit existencial de la nostra petita veritat. Però, com les cols o el vi, l’hem entregat al Gran Déu Mercat. Hem venut l’ànima al diable de la compra per correu i em foragitat les botigues, les artesanes i els pagesos del centre dels nostres pobles. Allí ja no hi ha vida, només esperem la furgoneta del repartidor, mirant en la llunyania el paisatge que s’estronca. Advoquem per la independència del nostre País mentre Netflix ens inunda, dia a dia, de pel·lícules d’uns altres mons aliens.  Adorem el diner del falç progrés logístic,

Tot s’acaba, tot comença. La vida viscuda és l’ADN del present. El futur mai ha existit, és la pastanaga del conill. El temps és circular. Fins i tot l’economia pretén ser-ho. La ment, pels vols de Nadal --i més, en el meu cas, que faig anys per Sant Esteve-- s’entendreix i pensa coses que durant l’any no s’imagina. No tinc arbre, ni pessebre, per Nadal. A vegades amb un petit manat de vesc n’hi ha prou. Ni llums. Les cases enlluernades de Hollywood queden molt lluny, encara que retornin amb les seves fantasmagòriques i decadents pel·lícules. El cicle es tanca. L’era minvant que ens ha vist néixer a l’ombra de la llum del petroli --un curt període d’un segle i escaig de contaminant opulència-- s’esgota. Això ens inquieta. No estem fets per la foscor. Però, de la mateixa manera, que en un període molt curt de temps, els nostres ulls s’adapten a l’avinguda del crepuscle vespertí, nosaltres hi veurem, i un altre renaixement ens il·luminarà.  En aquesta nova era la llum que prevaldrà ser

De la Bisbal del Penedès al Logis de la Bisbal. Ara retornen, insistint tal com ho van fer el 2004, amb els mateixos arguments : la cruïlla d’autopistes, els camions i la plana baix penedesenca ideal per especular amb els polígons a gran escala que acabaran convertint la comarca en un gran port sec.   La mateixa metodologia : a) La compra de terres agrícoles per agents privats -en aquest cas, un de sol- per sota mà. b) La conxorxa amb representants polítics i l’Administració per assegurar el tir abans no s’aixequi la llebre. c) La imposició directe -l’acció dels fets consumats- d’un projecte logístic de grans dimensions sobre un sòl agrari, sense debat previ ni consulta amb la població, sense possibilitats de poder discutir públicament alternatives diferents a l’ocupació logística.  Dèficits democràtics En la pàg. 29 del document de l’AVAÇ referint-se a la participació ciutadana, és diu textualment que són: “..propostes que permetin encetar un debat ampli, obert i plural amb la ciuta