Una Persona, Un Paisatge..

  La dissertació d’en Francesc Cano va ser magistral. El director de Transferència del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya va explicar, senzill i planer, que el futur passarà, per pura necessitat econòmica, a través de la gestió dels recursos forestals. L’abandonament dels boscos que s’ha produït, durant el segle XX, a Catalunya, ha augmentat la seva massa forestal fins a extrems preocupants, l’exagerat increment de l’evapotranspiració que emana d’ells produeix dos fenòmens negatius: agreuja l’escassedat d’aigua i augmenta el perill d’incendi a extrems molt perillosos. El sistema capitalista lliberal ha cercat, a través d’un transport barat, la compra de fusta a països més al nord. Això ha produït el conseqüent abandonament dels nostres boscos. Ningú els neteja. Les empreses que transformaven la fusta han desaparegut, deia Simó Serra, de la Coop. Bosquerols de gestió forestal. Tot ve de fora. Ara, amb un transport cada vegada més car i l’escassedat de fusta a escal

Dibuix de l'il·lustradora Mora Gimeno La setmana passada es van iniciar un seguit de xerrades al Castell de Gimenelles, al Baix Penedès, organitzades pel GEVEN, parlant sobre la custodia del territori. La sequera porta a iniciar accions de recuperació de basses agrícoles o forestals per subministrar un lloc on la fauna es pugui alimentar i gaudir en el seu propi hàbitat que la manca d'aigua els ha manllevat. Són voluntaris i voluntàries que estimen l’ecosistema on viuen i són conscients de la crítica situació global en què ens trobem. Els humans, tot i que molts ho desconeixen, depenem d’aquest ecosistema compost de petita fauna d’amfibis, insectes, bactèries i microorganismes que nien, sense donar-nos-en, el nostre univers vital.   Sense aquests petits éssers i els seus cuidadors, la Humanitat tard o d’hora, deixarà d’existir. Al nostre país hi ha infinitud de grups que hi esmercen de manera altruista el seu valuós temps: el GEVEN, l’APMA, el BOSC VERD, ARBA, NATURALIS

Als temps que corren, és arran de terra on està la veritat més crua. La política, com més amunt, més falsa; els mitjans, com més fake news, més poderosos; els manipuladors de diners, com més capital acumulen més beneficis treuen. I tots ells són els que manen als que nosaltres hem d’escollir perquè gestionin els nostres interessos. És en les arrels del nostre inconscient, de la nostra història, de la nostra valuosa i reduïda cultura on tornar a cercar el sentit existencial de la nostra petita veritat. Però, com les cols o el vi, l’hem entregat al Gran Déu Mercat. Hem venut l’ànima al diable de la compra per correu i em foragitat les botigues, les artesanes i els pagesos del centre dels nostres pobles. Allí ja no hi ha vida, només esperem la furgoneta del repartidor, mirant en la llunyania el paisatge que s’estronca. Advoquem per la independència del nostre País mentre Netflix ens inunda, dia a dia, de pel·lícules d’uns altres mons aliens.  Adorem el diner del falç progrés logístic,

Tot s’acaba, tot comença. La vida viscuda és l’ADN del present. El futur mai ha existit, és la pastanaga del conill. El temps és circular. Fins i tot l’economia pretén ser-ho. La ment, pels vols de Nadal --i més, en el meu cas, que faig anys per Sant Esteve-- s’entendreix i pensa coses que durant l’any no s’imagina. No tinc arbre, ni pessebre, per Nadal. A vegades amb un petit manat de vesc n’hi ha prou. Ni llums. Les cases enlluernades de Hollywood queden molt lluny, encara que retornin amb les seves fantasmagòriques i decadents pel·lícules. El cicle es tanca. L’era minvant que ens ha vist néixer a l’ombra de la llum del petroli --un curt període d’un segle i escaig de contaminant opulència-- s’esgota. Això ens inquieta. No estem fets per la foscor. Però, de la mateixa manera, que en un període molt curt de temps, els nostres ulls s’adapten a l’avinguda del crepuscle vespertí, nosaltres hi veurem, i un altre renaixement ens il·luminarà.  En aquesta nova era la llum que prevaldrà ser

De la Bisbal del Penedès al Logis de la Bisbal. Ara retornen, insistint tal com ho van fer el 2004, amb els mateixos arguments : la cruïlla d’autopistes, els camions i la plana baix penedesenca ideal per especular amb els polígons a gran escala que acabaran convertint la comarca en un gran port sec.   La mateixa metodologia : a) La compra de terres agrícoles per agents privats -en aquest cas, un de sol- per sota mà. b) La conxorxa amb representants polítics i l’Administració per assegurar el tir abans no s’aixequi la llebre. c) La imposició directe -l’acció dels fets consumats- d’un projecte logístic de grans dimensions sobre un sòl agrari, sense debat previ ni consulta amb la població, sense possibilitats de poder discutir públicament alternatives diferents a l’ocupació logística.  Dèficits democràtics En la pàg. 29 del document de l’AVAÇ referint-se a la participació ciutadana, és diu textualment que són: “..propostes que permetin encetar un debat ampli, obert i plural amb la ciuta

Passejo entre vinyes vorejades d’oliveres, ametllers i garrofers. Admiro les rugoses pedres col·locades en sec del sinuós marge ple de vida. A les vores del camí hi ha rocs per terra. El marge s’esmicola pel pas del temps, com un terròs de sucre.  Visc en una terra menyspreada.  De sobte el mur s’estronca i  apareix  una tanca de grisos blocs de formigó i un filat metàl·lic. Els sots del camí s’esvaeixen en un llis paviment de blavós quitrà. Més endavant, darrera una porta de ferro oberta, apareix un paviment de formigó. Giro la mirada per damunt i em trobo de sobte davant d’unes parets blanques elevades, sense finestres, coronades per una coberta metàl·lica.  Absort com estava mirant sorprès un edifici que no havia vist mai en aquell lloc, una forta piulada m’extrau dels pensaments i un camió de gran tonatge em demana pas, ha d’entrar a la nau. M’envaeix l’olor del gasoil. Recordo el bosc d’alzines que durant anys hi van créixer després que les terres deixessin de ser conreades.  Segu

  Sota la figuera de la vinya de Cal Magret, estirat al banc mirant el cel, sento caure, de tant en tant i lentament, les fulles seques. No fa aire, no hi ha sol, fa calor. En el silenci, se sent la seva trajectòria descendent a través del so net i cru de la fulla al tocar amb les altres al seu pas cap a terra. Tanco els ulls i espero que una d’elles es posi sobre el rostre. Cap ho fa. La Natura va al seu aire. Escolto que una d’elles, al passar pel costat, amb un lleuger xiuxiueig, em diu: “ ja t’ho faràs ”. Finalment llisca suau sobre la terra que fertilitzarà.  La tardor càlida és exasperant. Genera un contrast difícil de portar. Quan fa fred ens abriguem i ens recloem a casa. Això ens permet la introspecció necessària per amortir el canvi psicològic que representa passar de l’estiu a l’hivern. Ara, no. Dins nostre les estacions no troben harmonia. L’ànima va perduda esperant l’estadi que no vindrà.  No és estrany. Fa temps que ho sabem i ara tenim davant nostre una tardor que conce